Morning glory

Qui pensi que els diccionaris són només pesats totxos de paper coberts de pols, que doni una ullada a The Alternative Catalan Dictionary. Criatures fora, si us plau.

Des d'expressions com "tres quarts de pixa i no em bufa" o "fer passar pel simaler" a refranys tan nostrats com "plogués tant que l'aigua arribés al cel i els peixos piquessin els collons de Sant Pere, pensant-se que són molles de pa", aquesta mostra de l'erudició més porca de la nostra llengua té un curiós origen.
El malparlat noruec Hans-Christian Holm va iniciar fa anys (creiem que el 1995) una recopilació de mots o expressions malsonants en diverses llengües, i ja en porta cent seixanta-dues (aquí, en pdf). Tant en català com en espanyol, la llista és incompleta i té bastants errors, però és igual d'interessant.
Aquesta llista ens dóna la categoria morfològica dels mots, la seva equivalència en anglès i, a vegades, alguna frase d'exemple.
La majoria de vulgarismes que hi trobem són sexuals, però també trobem mots d'altres àmbits, com ara 'carro' per referir-se al cotxe o 'guiri' per referir-se als guiris, entre molts d'altres. Una anàlisi detinguda del recull ens portaria a fer-hi moltes esmenes. Només alguns dels primers dubtes que ens plantejaríem:
- Per què 'caracollons' i no 'caracul'?
- 'Bandarra' té la mateixa intensitat en català que 'asshole' en anglès?
- I l'ortografia de 'biruhi' (fred)?
- On de les terres de parla catalana li diuen 'llepís' a un 'blowjob' (tot i que les seves relacions amb 'llepar' i 'llepissós' siguin evidents) o 'Lluís' al membre?
Per acabar, ens quedem amb la frase de la Trinca que exemplifica 'trempera' i el seu intent de traducció: "La trempera matinera no és trempera vertadera, és trempera de pixera." Translation "Wake-up erection is not a real erection but a urination one.". Déu n'hi do.

(Abans aquest article es titulava "Wake-up erection". Veure comentaris per les raons del canvi)

C de Coromines

I de Cabré, categoria gramatical, citació, Colon, consulta, Cortada, cultisme...

------

Amb la tercera lletra de l'abecedari d'Apel·les Mestres ho tenim fàcil a l'hora de trobar iconòfors: la ce està acompanyada d'un cavaller dalt del cavall amb l'espasa cenyida a la cintura. En el mateix diccionari, dins de l'entrada de cavaller ens parla del cavaller de bragueta: "Qui gosa d'aquest privilegi ó noblesa per haver tingut set fills consecutivament d'un matrimoni llegitim." Després de tal proesa, a un li queden ganes de més aventures?

Tintín al país dels tastacrestes

Vet aquí que enguany s'han celebrat els 100 anys del naixement al número 33 del carrer de Philippe Baucq d'Etterbeek del conegut Georges Remi (Hergé). A Barcelona, per aquest motiu, hem pogut veure una exposició de cotxes tintinians. Però el dibuixant més internacional d'Europa no podia passar inadvertit dins del món de la lexicografia catalana. Hi ha, com a mínim, un parell d'obres que ens donen la raó:

- El diccionari de Tintín, de Toni Costa, Ed. Joventut, 1987.

Aquest diccionari, en format de còmic, recull, des d'Abdallah fins a Zorrino, tot de personatges, llocs o objectes de l'univers del més conegut reporter del Petit Vingtième. Aquest va ser el primer dels diccionaris escrits sobre Tintín arreu del món, i va aparèixer en català i castellà (un any abans, crec). Els traductors al català van ser Toni Costa i Jaume Sesé, i de la seva creativitat esmentarem el castell de 'Molins de Dalt' on viu Arxibald Haddock; el periodista del París-Flash 'Joan-Llop de la Flota', sempre darrere la Castafiore; els bessons 'Dupond i Dupont'; l'agent d'assegurances 'Serafí Llantió', que treballa a la casa 'No badis'; el cleptòman 'Arístides Llepafils'; el xeic 'Patràs-Patxà'; el mariscal borduri 'Pleksi-Glaç'...


L'il·lustre Haddock. Recull dels renecs del capità Haddock, d'Albert Algoud, Norma Editorial, 1996.
El personatge lingüísticament més productiu d'Hergé té el seu propi diccionari. Al pròleg del recull, "De l'insult considerat com una de les belles arts", Algoud ja ens indica que "Haddock, com Aquil·les, deu la immortalitat als seus formidables accessos de còlera". Una petita mostra de la fúria enciclopèdica del capità i les virtuts traductores d'Albert Jané: adobacossis, arsenicòfag, carn de forca, clatellut, climatèric, cuit amb sutge d'antracita, empantanec, gardunya, gat vaire, mastegatatxes, menjabròquils, saltabardisses, sinal·lagmàtic, tastacrestes... I el més clàssic: llamp de llamp de rellamps, amb múltiples variacions. Cada mot va acompanyat de definició, etimologia i altres dades.

La darrera obra de què parlarem, tot i el títol, va més enllà d'un diccionari:
- L'abecedari de Tintín, de Joan Manel Soldevilla, Pagès Editors, 2002.
Amb el subtítol "Pistes per endinsar-se en el món de l'intrèpid reporter", es tracta d'un assaig que, sota la forma d'abecedari, ens parla de diversos aspectes de Tintín.
El mateix autor ha publicat enguany, a la mateixa editorial, el llibre Univers Hergé.

Un darrer apunt. L'economista Víctor Niubó, president de Tintincat (Associació Catalana de Tintinaires) va proposar enguany al TERMCAT l'acceptació del neologisme 'tintinaire'. El Sr. Niubó confia que algun dia ocupin també un lloc entre el 'tintinabular' i els 'tintínids' del DIEC3. Per cert, el proper 21 d'octubre, a Figueres i sota l'advocació de Salvador Dalí i Domènech, tindrà lloc la 3a trobada de tintinaires catalans. Durant aquesta trobada, la coral de l'institut figuerenc Ramon Muntaner presentarà la Cançó dels Insults. La verborrea de l'Arxibald continua tenint adeptes.


(I per si algú s'ho pregunta, la primera imatge d'aquest article correspon a la portada d'un còmic autèntic de format apaïsat (italià, en diuen), on Tintín es fa amiguet de Massagran i junts volten pel casc antic de Barcelona buscant aventures (com ara vestir-se de dona). Un dels molts homenatges pirates que es poden trobar al geni de la línia clara.)

El cos dels rabins

"Jacopo, sino a che potevo ancora leggere, in questi mesi ho letto molti dizionari. Studiavo storie di parole per capire che cosa avvenisse nel mio corpo. Noi rabbini facciamo così."*

Umberto Eco, Il pendolo di Foucault

Diàleg entre el malalt Diotallevi i Jacopo Belbo, un dels protagonistes de la novel·la. Aquest malaurat personatge porta el cognom d'un afluent que neix a Montezemolo, i en els seus 86 km. travessa Niza i Monteferrato i desemboca al riu Tanaro. Aquest afluent dóna nom als pobles de Santo Benedetto Belbo, Santo Estefano Belbo, Rocchetta Belbo i Cossano Belbo, a la regió del Piemont italià. En aquesta mateixa regió, concretament a Alessandria, va néixer l'autor, el semiòleg Umberto Eco l'any 1932.

* Traducció d'Antoni Vicens (p.765 de l'edició de Destino de 1989):

"Jacopo, en la mesura que encara podia llegir, aquests mesos he llegit molts diccionaris. Estudiava històries de paraules per comprendre el que passava amb el meu cos. Nosaltres els rabins ho fem així."

i amb urc escriu un nou diccionari

"Tot enaixí"

A en Jaume, pilot i embriagamots

Com el pilot fulleja el dietari
cercant un rumb al vol que ell sol comanda
i no llegeix pels núvols ni en la randa
de l'horitzó cap signe del llunari,

com l'embriac que als llimbs del seu desvari
d'un brusc rampell clarivident s'abranda,
fa cua al mot, al món demana tanda,
i amb urc escriu un nou diccionari,

així mateix m'embranco jo en la idea
buscant al mot un fonament de roca
on bastir llar, on esmolar la broca

que amago als ulls, on créixer amb la marea,
on del present esbullar al vent la troca
i el propi pas reprendre a la volea.

Sonet del barceloní Carles Torner dins Als límits de la sal, Editorial Proa, Premi Carles Riba 1984, poemari escrit a París quan tenia vint-i-un anyets.

Escoli: La randa és la punta i el llunari és el calendari de les llunes o qualque llibre de prediccions; urc és orgull; la volea és un cop donat a quelcom que vola abans que caigui a terra per tal que torni a pujar enlaire.

Cal deixar constància que el poema és un doble homenatge. El més evident és al llibre Sol i de dol (1947) de J. V. Foix. En concret, en aquest llibre trobem el poema que comença "Com el pilot que força els governalls / Quan ix del Prat, i per salvar un pollanc / Arrisca, incert, el vol, i en tòrcer un branc / Tem pel país, ell que menysprea els falls...". Un sonet, igualment, on apareix l'aeroport del Prat, vés qui ho diria. El segon homenatge és a Ausiàs March. Aquest escrigué una cobla que comença per "Si com lo taur se'm va fuit pel desert". També tenim en aquest poema una comparació que ocupa la primera meitat del text. I a l'inici del segon bloc de versos, on apareix també la figura del poeta, trobem el vers "tot enaixí em cové llunyar de vós". El títol del poema de Torner.
Carles Torner és, en l'actualitat, el responsable de l'àrea literària de la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que no és poca cosa.
Ningú haurà notat, i per això ho diem, que els dos poemes que fins ara hem citat aquí, el de Susanna Rafart i el de Carles Torner, han guanyat el premi Carles Riba de poesia, amb 17 anys de diferència. L'ús poètic del diccionari haurà contribuït sens dubte al seu mèrit literari.

Iconòfors

La il·lustració ornamental de caplletres que anem mostrant amb l'abecedari d'Apel·les Mestres té una llarga tradició dins de la lexicografia. Anem a fixar-nos en els nostres veïns de dalt a partir d'una web on es recullen 388 caplletres de 68 diccionaris francesos diferents. Els diccionaris van des de finals del segle XVII fins l'actualitat, tot i que la major part d'il·lustracions pertanyen al XIX.

La web està encara en construcció, però ja hi podem trobar moltes imatges. Una de les seves virtuts és un índex lateral que ens permet fer moltes recerques diferents: per diccionari, il·lustrador, categoria d'iconòfors, època, etc.

Una de les innovacions de la web és que analitza moltes de les caplletres i en separa allò que ella anomena iconophores, que són senzillament els dibuixos ornamentals que rodegen la lletra i que comencen per ella. Amb el vostre permís, a partir d'ara parlarem en català d''iconòfors', mantenint l'estructura del mot, format per 'icona' i '-for', un sufix grec que significa 'portador'. La síl·laba tònica serà la penúltima, agafant els models de criòfor, cromòfor, carpòfor, esporangiòfor o galactòfor, per posar alguns exemples de mots amb el mateix sufix. Per la qüestió de l'accent també tenim en compte els mots iconòlatra o iconògraf. No tots els dies s'inventen paraules noves, però aquest substantiu ens calia en aquest humil espai. En resum, els iconòfors són imatges portadores de la inicial a què acompanyen.

L'autor de la pàgina web és Eric Jouffrey, però l'autora de l'estudi és una professora d'anglès a Grenoble que porta unes llargues trenes, Thora van Male, qui també ha pogut publicar en paper aquesta bella història de l'art lexicogràfic.

Els francesos, d'una gran tradició lexicogràfica, continuen avui en dia fent diccionaris amb caplletres il·lustrades. Un dels millors exemples és el del Petit Larousse Illustré, que cada any presenta un artista diferent. L'any 1905 va ser l'innovador Eugène Grasset qui il·lustrà el primer Petit Larousse Illustré. L'any 2005 fou el dissenyador internacional Christian Lacroix l'encarregat de celebrar el centenari d'aquest diccionari. Un exemple de la seva feina:












PD: Hem enviat a Thora van Male aquest article i ens ha comunicat el seu goig. També ens ha dit que ha fet una exposició itinerant a França i que també es dedica a donar conferències sobre el tema. Ens n'alegrem. Enguany la Thora ha tret un nou i bellíssim llibre sobre la història de l'alfabet.

One and three chairs

One and three chairs (1965), de Joseph Kosuth

Kosuth, nascut a la Toledo d'Ohio l'any 1945, és un dels artistes més lexicogràfics de la història.

Aquesta obra pertany a la seva sèrie "Proto-investigations", títol que fa referència al llibre Investigacions filosòfiques, de Ludwig Wittgenstein. Les tres representacions de la cadira (la de fusta, la fotogràfica i la lexicogràfica) remeten a una sola cadira: el concepte de cadira, que no és material, però les engloba. Art conceptual. Allò que importa és el concepte, per això depenent del museu, l'obra canvia d'aspecte, com podem comprovar. La definició del diccionari va ser originàriament en anglès, però depenent del lloc on s'exhibia l'obra, aquesta definició podia trobar-se en d'altres llengües.

En aquest fragment d'una entrevista a Kosuth de l'any 1970 explica les instruccions per al muntatge de l'obra i les variacions en cada museu:

"I used common, functional objects - such as a chair - and to the left of the object would be a full-scale photograph of it and to the right of the object would be a photostat of a definition of the object from the dictionary. Everything you saw when you looked at the object had to be the same that you saw in the photograph, so each time the work was exhibited the new installation necessitated a new photograph. I liked that the work itself was something other than simply what you saw. By changing the location, the object, the photograph and still having it remain the same work was very interesting. It meant you could have an art work which was that idea of an art work, and its formal components weren't important." WBAI, April 7, 1970 (Siegel, Jeanne: Artwords. Discourse on the 60s and 20s. UMI Research Press, Ann Arbour/Michigan 1985; second edition Da Capo Press, New York 1992, p. 225)