Parets de diccionari II: Koji-en

El Koji-en (també Kōjien, "gran jardí de paraules") és un diccionari de japonès estàndard. Molt popular al Japó, va ser una de les darreres obres importants del lingüista Shinmura Izuru, publicat per primer cop el 1955 a l'editorial Iwanami Shoten de Tòquio. A inicis de 2008, per tal d'anunciar-ne una actualització (la sisena edició, després de deu anys de l'anterior), Dentsu, una empresa de Tòquio, va crear un pòster que recull les 3.022 pàgines del diccionari, amb les seves més de 230.000 entrades. En total, 29,99 m² de superfície lexicogràfica, que es van instal·lar en diverses estacions de tren una setmana abans de la publicació del diccionari. El resultat d'aquest màrqueting va anar molt més enllà del que s'havia previst: 340.000 reserves de l'obra! Ja ho sabeu, editors catalans...


Aquí disposem, de fa anys, del Diccionari català-japonès / japonès català d'Albert Torres i Graell (Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1984), el qual ha estat reeditat. També s'ha publicat, més recentment, el Diccionari il·lustrat japonès-català de Liao Yanping (Barcelona: Maguregui, 2005). Finalment, sense marxar dels blocs: Llengua japonesa de Pepa Cols.

Parets de diccionari I: Dictionary page walls

Salut i República

Vocabulario castellano-catalán de Miguel Dalmau
(Barcelona: Casa Editorial Maucci, c. 1933)

Envoltat d'una munió de diccionaris

Huizinga ho va deixar per escrit fa un bon grapat d'anys: homo sapiens, sí; homo faber, també; però sense el concepte d'homo ludens no s'entén la nostra espècie. Al costat de la reflexió i el treball, el joc. Això és senzillament (i alhora de manera molt difícil) el que trobem a Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís: reflexió, treball i joc, moltíssim joc. A la manera de Queneau, Lluís invoca les potencialitats d'una llengua, en aquest cas la catalana, per tal de reescriure de 123 maneres diferents un petit relat sense solta ni volta ni xocolata. Ell mateix ho diu a la introducció: "Envoltat d'una munió de diccionaris, manuals, llibres i escrits diversos, m'he submergit durant nou mesos en les profunditats més llamineres de la llengua catalana...". Diccionaris per definir paraules, per canviar-les per altres de noves, per girar-les, per remenar-les, per trossejar-les... En definitiva, per jugar-hi. Després dels nou mesos, va tenir lloc a La Magrana un part excepcional: 313 grams de llibre plens de futur.

Si amb llegir no en tenim prou, i tenim ganes de més gresca, podem participar en un concurs que té el magnífic premi d'un xocolatada (jo ja ho he fet amb una versió diccionariera prefabriana). Al costat de la tassa de xocolata, però, no oblidem els Exercices de style de Queneau (el pare francès de la criatura catalana) i el bloc Transformacions (el seu germà gran rodoredià, no sabem si ja traspassat).

Donacions de març de 2010

Diccionari de la llengua catalana ab la correspodencia castellana y llatina de Pere Labèrnia

Barcelona: Estampa dels hereus de la V. Pla, 1839-1840 (2 vol.)
Donació de Ramona Duch el 26 de març

Diccionario de la lengua castellana por la Real Academia Española
Madrid: Imprenta de los Sres. Hernando y compañía, 1899 (13a edició)
Donació de Ramona Duch el 26 de març

Moltes gràcies

Vull donar un diccionari


PIXELS by PATRICK JEAN.
Cargado por onemoreprod. - Videos web independientes.

La natura no és més que un diccionari

Jeune orphéline au cimetière (Jove òrfena al cementiri)
de Delacroix, 1824 (al Louvre)

"«La nature n’est qu’un dictionnaire», répétait-il fréquemment. Pour bien comprendre l’étendue du sens impliqué dans cette phrase, il faut se figurer les usages nombreux et ordinaires du dictionnaire. On y cherche le sens des mots, la génération des mots, [  271  ]l’étymologie des mots ; enfin on en extrait tous les éléments qui composent une phrase et un récit ; mais personne n’a jamais considéré le dictionnaire comme une composition dans le sens poétique du mot. Les peintres qui obéissent à l’imagination cherchent dans leur dictionnaire les éléments qui s’accordent à leur conception ; encore, en les ajustant, avec un certain art, leur donnent-ils une physionomie toute nouvelle. Ceux qui n’ont pas d’imagination copient le dictionnaire. Il en résulte un très-grand vice, le vice de la banalité, qui est plus particulièrement propre à ceux d’entre les peintres que leur spécialité rapproche davantage de la nature extérieure, par exemple les paysagistes, qui généralement considèrent comme un triomphe de ne pas montrer leur personnalité. À force de contempler, ils oublient de sentir et de penser."

Charles Baudelaire

Aquesta citació pertany al Saló de 1859 de Charles Baudelaire i parla de la concepció de l'art d'Eugène Delacroix. Segons Baudelaire, Delacroix repetia freqüentment que l'artista s'havia d'inspirar en la natura com qui consulta un diccionari, per assimilar-ne el vocabulari i interpretar-ne el llenguatge a partir de la inspiració pròpia. D'altres autors, tanmateix, pensen que Delacroix mai utilitzà aquesta metàfora. Sembla ser que Baudelaire va conèixer Delacroix entre 1845 i 1846, fet que explica a Saló de 1859, on també narra amb detall la teoria de la natura com a diccionari del pintor, una metàfora que l'escriptor adoptà (¿inventà?) i que ha fet fortuna. Potser Baudelaire només es va inspirar en el pensament de Delacroix i, a partir d'una interpretació pròpia (o d'altri), va fer famosa la comparació entre natura i diccionari.

Diari personal de Delacroix

"Visca tot el diccionari" (versió 2010)

Amb un homenatge al diccionari. Així va començar la semifinal del Buscant la Trinca del 18 de març de 2010. Tot i estar al cas de l'existència de la cançó, aquest és el primer vídeo que en tenim, en una versió rejovenida del trio trincaire. L'altre trio l'havia enregistrada al disc És que m'han dit que... fa 25 anys al segell Ariola, i no sabem si n'existeix algun vídeo de l'època. L'any 1985 quan es parlava del diccionari es parlava, encara, del Diccionari general de la llengua catalana d'en Fabra, que va ser el nostre diccionari normatiu durant 63 anys, de 1932 a 1995. Quasi res...

Si sou amants d'aquestes cançons, no us perdeu el bloc La Trinca d'en Pere Llada (també conegut com a McAbeu): les cançons, la història i molt més...

Merci per la informació, X.

Us encomano a Déu, Josefa Rossell i Bages

A na Josefa Rossell i Bages

Divendres Sant (feria sexta in parasceve): El divendres de la segona setmana de passió dedicat a commemorar la mort i passió de Nostre Senyor Jesucrist; entre els grecs és dit també gran Divendres. En aquesta diada no es diu missa ni és permès distribuir la comunió als fidels, cosa permesa i acostumada en molts llocs fins a la darreria de l'edat mitja. La litúrgia del Divendres Sant comença amb la postratio del celebrant i dels ministres davant de l'altar, segueix la lectura de dues lliçons de l'Antic Testament amb els tractus corresponents de la primera lectura; segueix l'oració, el Passio de Sant Joan, les oracions solemnes, el descobriment i l'adoració de la Santa Creu, el retorn a l'altar de l'hòstia consagrada al dia abans i guardada al monument i de la litúrgia dels presantificats. Ja compareix en el Gelasianum amb totes les seves característiques principals.

Diccionari litúrgic de Josep Braun
(Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1925)

No sé si la litúrgia del Divendres Sant ha canviat molt des que Joseph Braun, professor al col·legi de Sant Ignasi de Falkenburg, va escriure el seu Liturgisches Handlexikon l'any 1922 i Antoni Griera va traduir-lo al català tres anys després, però, indubtablement, com diria l'Alsius, hem perdut l'oremus i hi ha certs conceptes que se'ns escapen. Un d'ells és el de Gelasianum, que el mateix diccionari indica que és un sacramentari o llibre litúrgic, precedent dels missals actuals. Els sacramentaris recollien les instruccions de les diferents oracions de les celebracions litúrgiques, que varien segons els dies i les festes, però no recollien les peces cantades i les lectures, així que, per un sentit pràctic, els sacramentaris van evolucionar cap als missals complets a partir del segle IX. En concret, el Gelasianum era el sacramentari del ritu romà atribuït a Gelasi ( s. V dC) i es considera el segon llibre de litúrgia catolicoromana més antic (només superat pel sacramentari de Verona).

Frontispici i incipit del Gelasianum (manuscrit vaticà)

Gelasi va arribar a Papa (el quaranta-novè) i a sant, que no és poca cosa. No sóc cap expert en qüestions religioses, però diria que aquest Gelasi és el gairebé desconegut responsable, entre d'altres, de tres fites de l'església catòlica: va decretar l'ús del pa i el vi en l'eucaristia (sembla que hi havia sectes dissidents); va fixar el cànon de les Escriptures (en una llista de llibres que va publicar en un sínode romà el 494); i va introduir la cèlebre oració Kyrie Eleison ("Senyor, tingueu pietat") en la missa. En un altre molt curiós diccionari, en aquest cas, el Diccionari dels sants de cada dia de Dom Philippe Rouillard (Vilassar de Mar: Edicions d'occident, 1965), trobo la següent fitxa amb pregunta inclosa: "Gelasi I, 21 de novembre. Papa d'origen africà -¿quan serà el pròxim?- del qual en resten algunes oracions en el missal (496)". L'autor expressa un desig digne de les designacions olímpiques en una obra que no deixa de sorprendre'm cada cop que la fullejo.

Per acabar, torno al primer dels diccionaris, el d'en Braun. L'exemplar que tinc va pertànyer a Josefa Rossell i Bages, qui gràcies a sant Google he sabut que era cosina del cèlebre bisbe català Josep Torras i Bages. A la portada hi ha un escrit en què demana al lector : "Vos que llegiu aquest llibre encomaneu-me a Deu".



He pensat que la millor manera d'encomanar-vos a Déu, Josefa Rossell i Bages, és dedicar-vos aquest apunt, que acaba amb el "Kyrie Eleison" del Rèquiem de Mozart.