Els diccionaris signats

Com no podia ser d'altra manera, la gent que té altres formes de comunicar-se necessita de recursos diferents per fer-se entendre. I entre aquests, trobem també els recursos lexicogràfics. Comencem per la gent sorda, que utilitza la llengua de signes o signada.

La diversitat lingüística del món també és present en les llengües de signes. Hi ha dos sistemes principals de comunicació amb els dits o dactilologia, el simbòlic i l'icònic. El primer, més conceptual, és el que utilitza la llengua de signes anglesa, per exemple. El segon, amb el qual imitem amb els dits l'objecte (si és material) o el signe gràfic, és el cas del català o el valencià. Aquestes llengües, com les altres, també disposen del seu alfabet.

Les llengües de signes no tenen una relació directa amb les llengües estàndards. Així, la llengua de signes catalana o llenguatge signat català (LSC) no té una relació directa amb allò que entenem normalment per llengua catalana. Els parentius s'estableixen entre les diferents llengües de signes. Catalunya va ser la pionera a Espanya, l'any 1994, d'aprovar una proposició no de llei sobre la promoció i difusió del coneixement de la LSC. Les llengües de signes dels valencians i dels balears no disposen d'aquesta protecció, per exemple.

I de diccionaris com anem? L'Institut de LLEnguatge de Signes de CATalunya (ILLESCAT) de la UAB va publicar l'any 2003 un diccionari ben peculiar, el Dilscat, elaborat mitjançant 1.500 vídeos. Aquests van complementats per les paraules escrites en català, castellà, anglès i portuguès. Si el voleu adquirir us podeu dirigir a la seu d'ILLESCAT, al c. Marquès de Sentmenat, 37, local 8, de Barcelona, o demanar-lo a qualsevol llibreria.




Més recent és el diccionari Mira què dic (Diccionari interactiu multimèdia). Presentat en societat aquest mes d'octubre (aquí en tenim la notícia), és un projecte educatiu que ha portat 10 anys de feina de 15 persones d'un grup de treball del Centre Educatiu Les Aigües de Mataró. Inclou, per a cada terme, un vídeo de la paraula signada, la fotografia del signe, el dibuix de la paraula i el so (veu). Trobem un índex alfabètic dels termes i un índex temàtic. És la manera més completa, en l'actualitat, d'apropar-nos al LSC, sobretot si ens volem adreçar a nens i nenes. És un projecte que supervisa també l'ILLESCAT. L'edició en llibre+DVD és de Publicacions de la Universitat de Barcelona. Aquesta edició completa inclou 3.ooo paraules en 21 camps semàntics, així com d'altres aplicacions multimèdia, però malauradament la versió disponible a Internet és molt reduïda (per ara hi trobem només 44 termes) i no sabem si es penjarà sencer.

Afegit el 4/12/07:
He localitzat aquest tercer diccionari sobre el tema, en venda a ebay.
És el Diccionari temàtic de llenguatge de signes català, d'Ignasi Martín i Marisa Alvarado (Lleida, ed. pels autors, 2a ed. de 2004). Els autors pertanyen a la Llar del nen sord de Lleida. Té 660 pàg. i aquest ISBN: 84-609-0634-5.

Objecte útil i obra d'art

"La lexicografia és per damunt de tot una activitat artesanal que construeix un objecte social, que és el diccionari. Aquest objecte, però, ha de ser al mateix temps un objecte útil i una obra d'art, en el sentit més ple de la paraula."

Alain Rey

Alain Rey (1928-) és director, des dels anys 60, dels diccionaris francesos Le Robert. El text és un fragment d'una entrevista de M. Teresa Cabré a París, el febrer del 93, publicada íntegrament al núm. 17 de la revista de filologia Caplletra.



Aprofitant el tema de la citació lexicogràfica, incloc un dels textos que més m'agraden sobre el llibre com a objecte útil i obra d'art, coneixement i bibliofília. És una breu prosa poètica del Quadern d'Albinyana (1982) de Joan Perucho, un dels més importants escriptors i bibliòfils de casa nostra. Un regal:

GUTENBERG

Sota la rosa de foc de Fahrenheit 451, hom hi veu les cendres il·luminades dels Aldo, els Elzevir o els Bodoni. Hom hi veu, també, a la llum dels jardins de Barcelona, la saviesa i l'elegància tradicionals, que han fet aptes, per a la nostra felicitat, les més pulcres edicions de textos i d'imatges. Ho han fet acompanyades per les veus dels poetes i els augurs, sota un sostre de campanes i coloms, o a l'ombra severa dels arxius i biblioteques que atresoren l'enderrocada grandesa del passat. Talment una autèntica fortuna. Com una rosa de cendra il·luminada.

A few shots at the king's english

En aquesta vinyeta satírica del 1906 (apareguda a la revista Collier's Weekly) trobem a Theodore Roosevelt, 26è president dels EUA, disparant trets contra un diccionari d'anglès. Els tres fantasmes que el contemplen esparverats són Chaucer, Shakespeare i el Dr. Johnson del qual ja hem parlat. Ens aclareix el comentari inferior que Mr. Roosevelt és un patriota, i no un filòleg. Un polític que no en tenia prou de maltractar els súbdits i a més maltractava la llengua! On s'ha vist...

La veritable raó de ser d'aquesta vinyeta ens l'expliquen en aquest vídeo de dos minuts en anglès: una reforma ortogràfica de l'anglès ('reform spelling crusade') que va aixecar molta polseguera.

la teua ànima, un diccionari

Com veus inaudibles en moments de soledat suprema,
quan tot calla i ressona l'eco del buit que ens gela la mirada
dels ulls que t'han deixat de buscar.
Però al nostre interior
hi la la teua ànima, un diccionari
per tal d'interpretar les lliçons necessàries
de la superació personal.
I creixent nosaltres, creixes tu.
Aprovem sabent
i sabent, podem ensenyar.
I, quan sabem, ens adonem que poc sabíem.
I et preservem com al rei dels escacs,
soldats de la llum
contra la foscor.

Fragment del poema "Ets sever en el teu amor", al llibre De l'ànima del valencià Lluís Roda, Ed. Bromera, Alzira, 2006, Premi Ciutat de Xàtiva-Ibn Hazm de poesia.

De l'ànima és el subtítol del diàleg platònic Fedó. El tema principal d'aquest diàleg és la immortalitat de l'ànima, però un dels seus atractius principals és que Plató hi narra la mort de Sòcrates per ingesta de cicuta.
Al De Anima, Aristòtil exposa la seva teoria sobre el tema, lleugerament diferent a la del seu mestre Plató.

Ibn Hazm va ser un intel·lectual àrab del s. XI exilat a al-Andalus. A Sevilla van cremar els seus llibres i ell va escriure això al respecte:

دعـوني من إحراقِ رَقٍّ وكـاغدٍ وقولوا بعلمٍ كي يرى الناسُ من يدري
فإن تحرقوا القرطاسَ لا تحرقوا الذي
تضمّنه القرطاسُ، بـل هو في صدري
يـسيرُ معي حيث استقلّت ركائبي
وينـزل إن أنـزل ويُدفنُ فـي قبري

"Dejad de prender fuego a pergaminos y papeles,
y mostrad vuestra ciencia para que se vea quien es el que sabe.
Y es que aunque queméis el papel
nunca quemaréis lo que contiene,
puesto que en mi interior lo llevo,
viaja siempre conmigo cuando cabalgo,
conmigo duerme cuando descanso,
y en mi tumba será enterrado luego"

(La traducció és de José Miguel Puerta Vílchez; amb l'àrab no m'atreveixo)

Àngel o Antoni, que no Canòlic

Abans, durant i després de Fabra, molts altres han dedicat sapiència, temps i esforç a la normalització lexicogràfica del català. Fabra, sens dubte, és el més important lexicògraf català del segle XX, però com del mestre Fabra molta gent ja en sap alguna cosa, o és fàcil saber-la, anem a fixar-nos en altres figures de menor importància, però que també han tingut el seu paper en aquest món.

Començarem per A. de Rius Vidal, i ho farem precisament per aquesta A inicial. Segons l'Enciclopèdia Salvat de 1935, la inicial respon al nom Antoni. Segons la GEC del 2002 respon al nom Àngel, i així li direm. Aquesta confusió no és només a les enciclopèdies. La mateixa Biblioteca de Catalunya considera que, en referència al mateix diccionari, en la primera edició l'autor s'anomena Àngel, però en la segona, Antoni.

Àngel de Rius Vidal (Tarragona 1875-Barcelona 1939) fou primer de tot un autor teatral català, que naturalment no aconseguí la fama de Guimerà, ni potser la meitat. Entre les seves variades obres hem trobat:

Los que la hacen... (1895), Les barquetes de paper, L'avi del Parque (1898), Curses de sacs, Lo gall de Nadal (1898), Un Tenorio y un mejia (1898), Lo senyor Mauri (1898), La llum del geni (1899), Tenorios d'estiu (1899), Lo ball de la candelera (1899), Lo pinxo de la Bordeta (1899), La enjogassada (1905), El baylet de la masía (1905), El Quarto de las ratas (1905), Quan seré gran (1905; 2a ed., 1918), El camí del cel (1905), El Reyet de casa (1906), Noblesa d'ànima (1906), Vosté, senyor galán (1906), Las bonas obras (1906), Un llaminer castigat (1906), Aucellets fora del niu (1906), La pageseta del Mas (1911), L'aprenent nou (1913), La pobra aprenenta (1913), Com si volgués entrá al cel (1913), El Somni d'un angelet (1913), Concurs d'aucells (1913), El Janot de ca'n Llatenes (1913), La Tornada dels reis (1913) El Teatret de Fira, Toni, el caça nius, La cançó de les comarques (1933) i La Noia dels masovers (1933).

Excepte la primera d'elles, que s'estrenà en castellà al Teatro Circo Barcelonés l'any 1895, la resta les escrigué en català.
Algunes d'aquestes obres són escrites en col·laboració amb Salvador Bonavia. Bonavia serà també el nom de la llibreria que li editarà posteriorment els diccionaris.
A més de les comèdies teatrals també escrigué el Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers. (Llibreria Bonavia, Barcelona, 1923) i col·laborà al Patufet.

Com a lexicògraf és autor de dos novíssims diccionaris:

• Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1921. (2a edició, 1931; 4a edició, 1934).
• Novíssim diccionari català-francès i francès-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1932.

Tres característiques comunes als dos: el format del diccionari és molt petit, uns 12x9 cm (són diccionaris realment de butxaca); l'adjectiu novíssim fa referència a què les seves obres segueixen les noves normes de l'IEC; i en els dos casos parlaríem de vocabularis, més que de diccionaris.

Del primer d'ells direm que s'anunciava com el primer diccionari que s'adaptava a les normes ortogràfiques de l'IEC; costava 5 pessetes. El bon nombre d'edicions que tingué ens fan palesa la seva utilitat quan va aparèixer.

En el cas del segon d'ells, Rico i Solà (1995) afirmen que està molt ben fet. I si ells ho diuen, ens ho creurem. Com ja hem explicat anteriorment, no és el primer diccionari català-francès del segle XX. Bulbena y Tosell ja n'havia publicat l'any 1905. Però pertany a l'època en què el francès era llengua internacional, molt més estesa que l'actualment omnipresent anglès. Els temps canvien.

________________________________

PD (4/5/09):

Afegim una imatge publicitària treta dels fulls finals del Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català (2a edició, 1931) on s'anuncia l'altre diccionari de l'autor. Aquesta imatge és una prova del nom d'en Rius Vidal: Àngel.

D de diccionari

I de definició, derivació, descripció, dialectalisme...

-----

Si en la lletra ce l'iconòfor principal era el cavaller, en la de de l'abecedari d'Apel·les Mestres trobem la seva acompanyant, la dama. El mateix diccionari ens parla de la dama cortesana, la dama de cort i la dama d'escachs i les tres es refereixen a la més antiga professió del món. Hi tenim els escacs (joc libidinós per excel·lència), però no hi apareix la dama de dames, censurada versió orgiàstica de l'anterior.

Morrejar-nos en línia

Com s'ha dit i repetit des de finals de març de 2007, els catalans ja podem morrejar-nos amb tota tranquil·litat, sobretot amb la tranquil·litat normativa que atorga l'IEC en sancionar la correcció del mot en qüestió. Llàstima que no puguem cabrejar-nos amb la mateixa legitimitat!

La màquina d'avui no necessita cap presentació, de tanta publicitat que s'ha fet amb la seva edició impresa. La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, conegut com a DIEC2 té, a l'igual que el seu antic company de l'any 1995, el DIEC1, una versió en línia per a consultes per Internet. És aquest el diccionari normatiu de tots els parlants, i la seva consulta hauria de ser sovintejada (que bonic m'ha quedat). No cal ni pagar els 67€ que costa l'edició impresa. L'accés per Internet és gratuït.
La consulta en línia pot ser bàsica o avançada. La consulta avançada ens permet buscar dins de les definicions i dels exemples. Per exemple, hem cercat el mot Anna dins dels exemples, i trobem quatre mots, la majoria religiosos, on hi apareix: claustre, col·legiata, escolà i ocupar. Curioses relacions podem establir a partir d'aquestes coincidències.
Aquesta cerca avançada també ens permet cercar la llengua d'origen. Així sabrem que el català normatiu només accepta un mot que ve del suec: skarn, un tipus de roca.
Hi ha més opcions, però depèn de la curiositat de cada usuari d'anar-les descobrint.
Per si ens costa fer alguna cerca també hi trobem un apartat d'instruccions.

(L'original de la foto que il·lustra aquest article, el "Baiser de l'Hôtel de Ville" de Robert Doisneau, va ser venut en subhasta fa poc més de dos anys per 155.ooo€ (tot i que l'estimació del seu valor era d'entre 15 i 20 mil). La noia que hi apareix, l'actriu Françoise Bornet, és qui es va vendre la foto. És una imatge preparada i feta per encàrrec de la revista America's Life. Miquel Pujadó li dedicà la cançó "El petó de Doisneau").