Els diccionaris signats

Com no podia ser d'altra manera, la gent que té altres formes de comunicar-se necessita de recursos diferents per fer-se entendre. I entre aquests, trobem també els recursos lexicogràfics. Comencem per la gent sorda, que utilitza la llengua de signes o signada.

La diversitat lingüística del món també és present en les llengües de signes. Hi ha dos sistemes principals de comunicació amb els dits o dactilologia, el simbòlic i l'icònic. El primer, més conceptual, és el que utilitza la llengua de signes anglesa, per exemple. El segon, amb el qual imitem amb els dits l'objecte (si és material) o el signe gràfic, és el cas del català o el valencià. Aquestes llengües, com les altres, també disposen del seu alfabet.

Les llengües de signes no tenen una relació directa amb les llengües estàndards. Així, la llengua de signes catalana o llenguatge signat català (LSC) no té una relació directa amb allò que entenem normalment per llengua catalana. Els parentius s'estableixen entre les diferents llengües de signes. Catalunya va ser la pionera a Espanya, l'any 1994, d'aprovar una proposició no de llei sobre la promoció i difusió del coneixement de la LSC. Les llengües de signes dels valencians i dels balears no disposen d'aquesta protecció, per exemple.

I de diccionaris com anem? L'Institut de LLEnguatge de Signes de CATalunya (ILLESCAT) de la UAB va publicar l'any 2003 un diccionari ben peculiar, el Dilscat, elaborat mitjançant 1.500 vídeos. Aquests van complementats per les paraules escrites en català, castellà, anglès i portuguès. Si el voleu adquirir us podeu dirigir a la seu d'ILLESCAT, al c. Marquès de Sentmenat, 37, local 8, de Barcelona, o demanar-lo a qualsevol llibreria.




Més recent és el diccionari Mira què dic (Diccionari interactiu multimèdia). Presentat en societat aquest mes d'octubre (aquí en tenim la notícia), és un projecte educatiu que ha portat 10 anys de feina de 15 persones d'un grup de treball del Centre Educatiu Les Aigües de Mataró. Inclou, per a cada terme, un vídeo de la paraula signada, la fotografia del signe, el dibuix de la paraula i el so (veu). Trobem un índex alfabètic dels termes i un índex temàtic. És la manera més completa, en l'actualitat, d'apropar-nos al LSC, sobretot si ens volem adreçar a nens i nenes. És un projecte que supervisa també l'ILLESCAT. L'edició en llibre+DVD és de Publicacions de la Universitat de Barcelona. Aquesta edició completa inclou 3.ooo paraules en 21 camps semàntics, així com d'altres aplicacions multimèdia, però malauradament la versió disponible a Internet és molt reduïda (per ara hi trobem només 44 termes) i no sabem si es penjarà sencer.

Afegit el 4/12/07:
He localitzat aquest tercer diccionari sobre el tema, en venda a ebay.
És el Diccionari temàtic de llenguatge de signes català, d'Ignasi Martín i Marisa Alvarado (Lleida, ed. pels autors, 2a ed. de 2004). Els autors pertanyen a la Llar del nen sord de Lleida. Té 660 pàg. i aquest ISBN: 84-609-0634-5.

Objecte útil i obra d'art

"La lexicografia és per damunt de tot una activitat artesanal que construeix un objecte social, que és el diccionari. Aquest objecte, però, ha de ser al mateix temps un objecte útil i una obra d'art, en el sentit més ple de la paraula."

Alain Rey

Alain Rey (1928-) és director, des dels anys 60, dels diccionaris francesos Le Robert. El text és un fragment d'una entrevista de M. Teresa Cabré a París, el febrer del 93, publicada íntegrament al núm. 17 de la revista de filologia Caplletra.



Aprofitant el tema de la citació lexicogràfica, incloc un dels textos que més m'agraden sobre el llibre com a objecte útil i obra d'art, coneixement i bibliofília. És una breu prosa poètica del Quadern d'Albinyana (1982) de Joan Perucho, un dels més importants escriptors i bibliòfils de casa nostra. Un regal:

GUTENBERG

Sota la rosa de foc de Fahrenheit 451, hom hi veu les cendres il·luminades dels Aldo, els Elzevir o els Bodoni. Hom hi veu, també, a la llum dels jardins de Barcelona, la saviesa i l'elegància tradicionals, que han fet aptes, per a la nostra felicitat, les més pulcres edicions de textos i d'imatges. Ho han fet acompanyades per les veus dels poetes i els augurs, sota un sostre de campanes i coloms, o a l'ombra severa dels arxius i biblioteques que atresoren l'enderrocada grandesa del passat. Talment una autèntica fortuna. Com una rosa de cendra il·luminada.

A few shots at the king's english

En aquesta vinyeta satírica del 1906 (apareguda a la revista Collier's Weekly) trobem a Theodore Roosevelt, 26è president dels EUA, disparant trets contra un diccionari d'anglès. Els tres fantasmes que el contemplen esparverats són Chaucer, Shakespeare i el Dr. Johnson del qual ja hem parlat. Ens aclareix el comentari inferior que Mr. Roosevelt és un patriota, i no un filòleg. Un polític que no en tenia prou de maltractar els súbdits i a més maltractava la llengua! On s'ha vist...

La veritable raó de ser d'aquesta vinyeta ens l'expliquen en aquest vídeo de dos minuts en anglès: una reforma ortogràfica de l'anglès ('reform spelling crusade') que va aixecar molta polseguera.

la teua ànima, un diccionari

Com veus inaudibles en moments de soledat suprema,
quan tot calla i ressona l'eco del buit que ens gela la mirada
dels ulls que t'han deixat de buscar.
Però al nostre interior
hi la la teua ànima, un diccionari
per tal d'interpretar les lliçons necessàries
de la superació personal.
I creixent nosaltres, creixes tu.
Aprovem sabent
i sabent, podem ensenyar.
I, quan sabem, ens adonem que poc sabíem.
I et preservem com al rei dels escacs,
soldats de la llum
contra la foscor.

Fragment del poema "Ets sever en el teu amor", al llibre De l'ànima del valencià Lluís Roda, Ed. Bromera, Alzira, 2006, Premi Ciutat de Xàtiva-Ibn Hazm de poesia.

De l'ànima és el subtítol del diàleg platònic Fedó. El tema principal d'aquest diàleg és la immortalitat de l'ànima, però un dels seus atractius principals és que Plató hi narra la mort de Sòcrates per ingesta de cicuta.
Al De Anima, Aristòtil exposa la seva teoria sobre el tema, lleugerament diferent a la del seu mestre Plató.

Ibn Hazm va ser un intel·lectual àrab del s. XI exilat a al-Andalus. A Sevilla van cremar els seus llibres i ell va escriure això al respecte:

دعـوني من إحراقِ رَقٍّ وكـاغدٍ وقولوا بعلمٍ كي يرى الناسُ من يدري
فإن تحرقوا القرطاسَ لا تحرقوا الذي
تضمّنه القرطاسُ، بـل هو في صدري
يـسيرُ معي حيث استقلّت ركائبي
وينـزل إن أنـزل ويُدفنُ فـي قبري

"Dejad de prender fuego a pergaminos y papeles,
y mostrad vuestra ciencia para que se vea quien es el que sabe.
Y es que aunque queméis el papel
nunca quemaréis lo que contiene,
puesto que en mi interior lo llevo,
viaja siempre conmigo cuando cabalgo,
conmigo duerme cuando descanso,
y en mi tumba será enterrado luego"

(La traducció és de José Miguel Puerta Vílchez; amb l'àrab no m'atreveixo)

Àngel o Antoni, que no Canòlic

Abans, durant i després de Fabra, molts altres han dedicat sapiència, temps i esforç a la normalització lexicogràfica del català. Fabra, sens dubte, és el més important lexicògraf català del segle XX, però com del mestre Fabra molta gent ja en sap alguna cosa, o és fàcil saber-la, anem a fixar-nos en altres figures de menor importància, però que també han tingut el seu paper en aquest món.

Començarem per A. de Rius Vidal, i ho farem precisament per aquesta A inicial. Segons l'Enciclopèdia Salvat de 1935, la inicial respon al nom Antoni. Segons la GEC del 2002 respon al nom Àngel, i així li direm. Aquesta confusió no és només a les enciclopèdies. La mateixa Biblioteca de Catalunya considera que, en referència al mateix diccionari, en la primera edició l'autor s'anomena Àngel, però en la segona, Antoni.

Àngel de Rius Vidal (Tarragona 1875-Barcelona 1939) fou primer de tot un autor teatral català, que naturalment no aconseguí la fama de Guimerà, ni potser la meitat. Entre les seves variades obres hem trobat:

Los que la hacen... (1895), Les barquetes de paper, L'avi del Parque (1898), Curses de sacs, Lo gall de Nadal (1898), Un Tenorio y un mejia (1898), Lo senyor Mauri (1898), La llum del geni (1899), Tenorios d'estiu (1899), Lo ball de la candelera (1899), Lo pinxo de la Bordeta (1899), La enjogassada (1905), El baylet de la masía (1905), El Quarto de las ratas (1905), Quan seré gran (1905; 2a ed., 1918), El camí del cel (1905), El Reyet de casa (1906), Noblesa d'ànima (1906), Vosté, senyor galán (1906), Las bonas obras (1906), Un llaminer castigat (1906), Aucellets fora del niu (1906), La pageseta del Mas (1911), L'aprenent nou (1913), La pobra aprenenta (1913), Com si volgués entrá al cel (1913), El Somni d'un angelet (1913), Concurs d'aucells (1913), El Janot de ca'n Llatenes (1913), La Tornada dels reis (1913) El Teatret de Fira, Toni, el caça nius, La cançó de les comarques (1933) i La Noia dels masovers (1933).

Excepte la primera d'elles, que s'estrenà en castellà al Teatro Circo Barcelonés l'any 1895, la resta les escrigué en català.
Algunes d'aquestes obres són escrites en col·laboració amb Salvador Bonavia. Bonavia serà també el nom de la llibreria que li editarà posteriorment els diccionaris.
A més de les comèdies teatrals també escrigué el Pomellet d'enhorabones. Art de felicitar en vers. (Llibreria Bonavia, Barcelona, 1923) i col·laborà al Patufet.

Com a lexicògraf és autor de dos novíssims diccionaris:

• Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1921. (2a edició, 1931; 4a edició, 1934).
• Novíssim diccionari català-francès i francès-català, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1932.

Tres característiques comunes als dos: el format del diccionari és molt petit, uns 12x9 cm (són diccionaris realment de butxaca); l'adjectiu novíssim fa referència a què les seves obres segueixen les noves normes de l'IEC; i en els dos casos parlaríem de vocabularis, més que de diccionaris.

Del primer d'ells direm que s'anunciava com el primer diccionari que s'adaptava a les normes ortogràfiques de l'IEC; costava 5 pessetes. El bon nombre d'edicions que tingué ens fan palesa la seva utilitat quan va aparèixer.

En el cas del segon d'ells, Rico i Solà (1995) afirmen que està molt ben fet. I si ells ho diuen, ens ho creurem. Com ja hem explicat anteriorment, no és el primer diccionari català-francès del segle XX. Bulbena y Tosell ja n'havia publicat l'any 1905. Però pertany a l'època en què el francès era llengua internacional, molt més estesa que l'actualment omnipresent anglès. Els temps canvien.

________________________________

PD (4/5/09):

Afegim una imatge publicitària treta dels fulls finals del Novíssim diccionari català-castellà i castellà-català (2a edició, 1931) on s'anuncia l'altre diccionari de l'autor. Aquesta imatge és una prova del nom d'en Rius Vidal: Àngel.

D de diccionari

I de definició, derivació, descripció, dialectalisme...

-----

Si en la lletra ce l'iconòfor principal era el cavaller, en la de de l'abecedari d'Apel·les Mestres trobem la seva acompanyant, la dama. El mateix diccionari ens parla de la dama cortesana, la dama de cort i la dama d'escachs i les tres es refereixen a la més antiga professió del món. Hi tenim els escacs (joc libidinós per excel·lència), però no hi apareix la dama de dames, censurada versió orgiàstica de l'anterior.

Morrejar-nos en línia

Com s'ha dit i repetit des de finals de març de 2007, els catalans ja podem morrejar-nos amb tota tranquil·litat, sobretot amb la tranquil·litat normativa que atorga l'IEC en sancionar la correcció del mot en qüestió. Llàstima que no puguem cabrejar-nos amb la mateixa legitimitat!

La màquina d'avui no necessita cap presentació, de tanta publicitat que s'ha fet amb la seva edició impresa. La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, conegut com a DIEC2 té, a l'igual que el seu antic company de l'any 1995, el DIEC1, una versió en línia per a consultes per Internet. És aquest el diccionari normatiu de tots els parlants, i la seva consulta hauria de ser sovintejada (que bonic m'ha quedat). No cal ni pagar els 67€ que costa l'edició impresa. L'accés per Internet és gratuït.
La consulta en línia pot ser bàsica o avançada. La consulta avançada ens permet buscar dins de les definicions i dels exemples. Per exemple, hem cercat el mot Anna dins dels exemples, i trobem quatre mots, la majoria religiosos, on hi apareix: claustre, col·legiata, escolà i ocupar. Curioses relacions podem establir a partir d'aquestes coincidències.
Aquesta cerca avançada també ens permet cercar la llengua d'origen. Així sabrem que el català normatiu només accepta un mot que ve del suec: skarn, un tipus de roca.
Hi ha més opcions, però depèn de la curiositat de cada usuari d'anar-les descobrint.
Per si ens costa fer alguna cerca també hi trobem un apartat d'instruccions.

(L'original de la foto que il·lustra aquest article, el "Baiser de l'Hôtel de Ville" de Robert Doisneau, va ser venut en subhasta fa poc més de dos anys per 155.ooo€ (tot i que l'estimació del seu valor era d'entre 15 i 20 mil). La noia que hi apareix, l'actriu Françoise Bornet, és qui es va vendre la foto. És una imatge preparada i feta per encàrrec de la revista America's Life. Miquel Pujadó li dedicà la cançó "El petó de Doisneau").

Proto-investigations

L'obra de les cadires és la més coneguda, però no acaba amb la fal·lera lexicogràfica de Joseph Kosuth. La seva sèrie "Proto-investigations", d'inspiració wittgensteniana, prossegueix el mateix any 1965 amb:

Clock (one and five)

One and three shovels

One and three boxes

One and three pans

One and three hammers

One and three mirrors

One and three tables

One and three plants

One and three triangles

One and three saws

One and three photographs


Totes elles amb el detall lexicogràfic. Les variacions són mínimes. Pot posar tres definicions de diccionaris diferents i augmentar així el nombre de referents, com el cas del rellotge, o pot fer, com en el darrer dels casos aportats, que hi hagi dues fotografies (una és la fotografia de l'altra, clar), però sempre apareix el "One" al principi: la idea platònica que engloba la realitat, fins i tot la lexicogràfica.

Cànon de Riquer, 13

El deliberat títol d'aquest article, de lleus ressonàncies evangèliques, respon a les virtuts que honoren la saviesa del seu protagonista, l'erudit barceloní Martí de Riquer i Morera.

Amb motiu de la reedició de la clàssica Historia Universal de la Literatura que escriví juntament amb José María Valverde, el periodista Arcadi Espada, al suplement "El Cultural" d'El Mundo, li proposa un qüestionari Proust de tema literari que acaba essent el cànon de Martí de Riquer:

1. Millor llibre de cavalleries: Tirant lo Blanc.
2. Millor poema d'amor: en general el cançoner d’Ausiàs March.
3. Millor poema èpic: la Chanson de Roland.
4. Millor vers: qualsevol de Garcilaso de la Vega i qualsevol de Gabriel Bocángel. Així mateix, alguns dels versos lapidaris d'Ausiàs March («Qui no és trist, de mos dictats no cur»).
5. Millor traducció: les del Pickwick de Dickens, la catalana de Josep Carner i la castellana de José María Valverde.
6. Millor novel·la policíaca: les d'Agatha Christie, per exemple, L'assassinat de Roger Ackroyd.
7. Millor biografia: qualsevol de les Vides paral·leles, de Plutarc.
8. Millor novel·la d'aventures: L'illa del tresor, de Robert Louis
Stevenson.
9. Millors memòries: Anàbasi o La retirada dels deu mil, de Xenofont.
10. Millor himne: el Gaudeamus, un himne universitari europeu.
11. Millor crònica o reportatge: la Crònica de Ramon Muntaner.
12. Millor obra sobre Barcelona: Oda a Barcelona, de Verdaguer.
13. Llibre més útil: un diccionari qualsevol, que sigui bo. Que serveixi no només per entendre la llengua sinó també per escriure bé.
14. Millor novel·la psicològica: La Regenta, de Clarín.
15. Millor fantasia: els relats de Poe.
16. Millor drama: Hamlet, de Shakespeare.
17. Millor llibre científic: tota l'obra de Ramón Menéndez Pidal.
18. Millor tractat polític: El Príncep, de Maquiavel.
19. Millor frase de Cervantes: l'elogi de Barcelona: «Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única».
20. Millor obra còmica: els diàlegs de Llucià de Samosata.

Totes les respostes que hem reproduït aquí, via el blog del Sr. Boix, estan resumides excepte aquella que ha motivat el present article, la 13, i que mostra de manera definitiva com els seus 93 anys no li resten ni una engruna de lucidesa intel·lectual.

Només dos apunts: abans al·ludia al qüestionari Proust que Lluís Permanyer va fer cèlebre en la societat catalana. Doncs en les seves respostes i malgrat els anys que els separen, tan Proust com Riquer comparteixen un mateix heroi literari, el Hamlet. També és de notar que l'escriptor més modern que ens cita Riquer sigui Agatha Christie. Això es deu també a la pròpia intencionalitat de l'entrevistador. Molts entrevistats, p. e., segur que no respondrien igual si els hi demanen el millor 'tractat' de política o el millor 'llibre' de política.

Morning glory

Qui pensi que els diccionaris són només pesats totxos de paper coberts de pols, que doni una ullada a The Alternative Catalan Dictionary. Criatures fora, si us plau.

Des d'expressions com "tres quarts de pixa i no em bufa" o "fer passar pel simaler" a refranys tan nostrats com "plogués tant que l'aigua arribés al cel i els peixos piquessin els collons de Sant Pere, pensant-se que són molles de pa", aquesta mostra de l'erudició més porca de la nostra llengua té un curiós origen.
El malparlat noruec Hans-Christian Holm va iniciar fa anys (creiem que el 1995) una recopilació de mots o expressions malsonants en diverses llengües, i ja en porta cent seixanta-dues (aquí, en pdf). Tant en català com en espanyol, la llista és incompleta i té bastants errors, però és igual d'interessant.
Aquesta llista ens dóna la categoria morfològica dels mots, la seva equivalència en anglès i, a vegades, alguna frase d'exemple.
La majoria de vulgarismes que hi trobem són sexuals, però també trobem mots d'altres àmbits, com ara 'carro' per referir-se al cotxe o 'guiri' per referir-se als guiris, entre molts d'altres. Una anàlisi detinguda del recull ens portaria a fer-hi moltes esmenes. Només alguns dels primers dubtes que ens plantejaríem:
- Per què 'caracollons' i no 'caracul'?
- 'Bandarra' té la mateixa intensitat en català que 'asshole' en anglès?
- I l'ortografia de 'biruhi' (fred)?
- On de les terres de parla catalana li diuen 'llepís' a un 'blowjob' (tot i que les seves relacions amb 'llepar' i 'llepissós' siguin evidents) o 'Lluís' al membre?
Per acabar, ens quedem amb la frase de la Trinca que exemplifica 'trempera' i el seu intent de traducció: "La trempera matinera no és trempera vertadera, és trempera de pixera." Translation "Wake-up erection is not a real erection but a urination one.". Déu n'hi do.

(Abans aquest article es titulava "Wake-up erection". Veure comentaris per les raons del canvi)

C de Coromines

I de Cabré, categoria gramatical, citació, Colon, consulta, Cortada, cultisme...

------

Amb la tercera lletra de l'abecedari d'Apel·les Mestres ho tenim fàcil a l'hora de trobar iconòfors: la ce està acompanyada d'un cavaller dalt del cavall amb l'espasa cenyida a la cintura. En el mateix diccionari, dins de l'entrada de cavaller ens parla del cavaller de bragueta: "Qui gosa d'aquest privilegi ó noblesa per haver tingut set fills consecutivament d'un matrimoni llegitim." Després de tal proesa, a un li queden ganes de més aventures?

Tintín al país dels tastacrestes

Vet aquí que enguany s'han celebrat els 100 anys del naixement al número 33 del carrer de Philippe Baucq d'Etterbeek del conegut Georges Remi (Hergé). A Barcelona, per aquest motiu, hem pogut veure una exposició de cotxes tintinians. Però el dibuixant més internacional d'Europa no podia passar inadvertit dins del món de la lexicografia catalana. Hi ha, com a mínim, un parell d'obres que ens donen la raó:

- El diccionari de Tintín, de Toni Costa, Ed. Joventut, 1987.

Aquest diccionari, en format de còmic, recull, des d'Abdallah fins a Zorrino, tot de personatges, llocs o objectes de l'univers del més conegut reporter del Petit Vingtième. Aquest va ser el primer dels diccionaris escrits sobre Tintín arreu del món, i va aparèixer en català i castellà (un any abans, crec). Els traductors al català van ser Toni Costa i Jaume Sesé, i de la seva creativitat esmentarem el castell de 'Molins de Dalt' on viu Arxibald Haddock; el periodista del París-Flash 'Joan-Llop de la Flota', sempre darrere la Castafiore; els bessons 'Dupond i Dupont'; l'agent d'assegurances 'Serafí Llantió', que treballa a la casa 'No badis'; el cleptòman 'Arístides Llepafils'; el xeic 'Patràs-Patxà'; el mariscal borduri 'Pleksi-Glaç'...


L'il·lustre Haddock. Recull dels renecs del capità Haddock, d'Albert Algoud, Norma Editorial, 1996.
El personatge lingüísticament més productiu d'Hergé té el seu propi diccionari. Al pròleg del recull, "De l'insult considerat com una de les belles arts", Algoud ja ens indica que "Haddock, com Aquil·les, deu la immortalitat als seus formidables accessos de còlera". Una petita mostra de la fúria enciclopèdica del capità i les virtuts traductores d'Albert Jané: adobacossis, arsenicòfag, carn de forca, clatellut, climatèric, cuit amb sutge d'antracita, empantanec, gardunya, gat vaire, mastegatatxes, menjabròquils, saltabardisses, sinal·lagmàtic, tastacrestes... I el més clàssic: llamp de llamp de rellamps, amb múltiples variacions. Cada mot va acompanyat de definició, etimologia i altres dades.

La darrera obra de què parlarem, tot i el títol, va més enllà d'un diccionari:
- L'abecedari de Tintín, de Joan Manel Soldevilla, Pagès Editors, 2002.
Amb el subtítol "Pistes per endinsar-se en el món de l'intrèpid reporter", es tracta d'un assaig que, sota la forma d'abecedari, ens parla de diversos aspectes de Tintín.
El mateix autor ha publicat enguany, a la mateixa editorial, el llibre Univers Hergé.

Un darrer apunt. L'economista Víctor Niubó, president de Tintincat (Associació Catalana de Tintinaires) va proposar enguany al TERMCAT l'acceptació del neologisme 'tintinaire'. El Sr. Niubó confia que algun dia ocupin també un lloc entre el 'tintinabular' i els 'tintínids' del DIEC3. Per cert, el proper 21 d'octubre, a Figueres i sota l'advocació de Salvador Dalí i Domènech, tindrà lloc la 3a trobada de tintinaires catalans. Durant aquesta trobada, la coral de l'institut figuerenc Ramon Muntaner presentarà la Cançó dels Insults. La verborrea de l'Arxibald continua tenint adeptes.


(I per si algú s'ho pregunta, la primera imatge d'aquest article correspon a la portada d'un còmic autèntic de format apaïsat (italià, en diuen), on Tintín es fa amiguet de Massagran i junts volten pel casc antic de Barcelona buscant aventures (com ara vestir-se de dona). Un dels molts homenatges pirates que es poden trobar al geni de la línia clara.)

El cos dels rabins

"Jacopo, sino a che potevo ancora leggere, in questi mesi ho letto molti dizionari. Studiavo storie di parole per capire che cosa avvenisse nel mio corpo. Noi rabbini facciamo così."*

Umberto Eco, Il pendolo di Foucault

Diàleg entre el malalt Diotallevi i Jacopo Belbo, un dels protagonistes de la novel·la. Aquest malaurat personatge porta el cognom d'un afluent que neix a Montezemolo, i en els seus 86 km. travessa Niza i Monteferrato i desemboca al riu Tanaro. Aquest afluent dóna nom als pobles de Santo Benedetto Belbo, Santo Estefano Belbo, Rocchetta Belbo i Cossano Belbo, a la regió del Piemont italià. En aquesta mateixa regió, concretament a Alessandria, va néixer l'autor, el semiòleg Umberto Eco l'any 1932.

* Traducció d'Antoni Vicens (p.765 de l'edició de Destino de 1989):

"Jacopo, en la mesura que encara podia llegir, aquests mesos he llegit molts diccionaris. Estudiava històries de paraules per comprendre el que passava amb el meu cos. Nosaltres els rabins ho fem així."

i amb urc escriu un nou diccionari

"Tot enaixí"

A en Jaume, pilot i embriagamots

Com el pilot fulleja el dietari
cercant un rumb al vol que ell sol comanda
i no llegeix pels núvols ni en la randa
de l'horitzó cap signe del llunari,

com l'embriac que als llimbs del seu desvari
d'un brusc rampell clarivident s'abranda,
fa cua al mot, al món demana tanda,
i amb urc escriu un nou diccionari,

així mateix m'embranco jo en la idea
buscant al mot un fonament de roca
on bastir llar, on esmolar la broca

que amago als ulls, on créixer amb la marea,
on del present esbullar al vent la troca
i el propi pas reprendre a la volea.

Sonet del barceloní Carles Torner dins Als límits de la sal, Editorial Proa, Premi Carles Riba 1984, poemari escrit a París quan tenia vint-i-un anyets.

Escoli: La randa és la punta i el llunari és el calendari de les llunes o qualque llibre de prediccions; urc és orgull; la volea és un cop donat a quelcom que vola abans que caigui a terra per tal que torni a pujar enlaire.

Cal deixar constància que el poema és un doble homenatge. El més evident és al llibre Sol i de dol (1947) de J. V. Foix. En concret, en aquest llibre trobem el poema que comença "Com el pilot que força els governalls / Quan ix del Prat, i per salvar un pollanc / Arrisca, incert, el vol, i en tòrcer un branc / Tem pel país, ell que menysprea els falls...". Un sonet, igualment, on apareix l'aeroport del Prat, vés qui ho diria. El segon homenatge és a Ausiàs March. Aquest escrigué una cobla que comença per "Si com lo taur se'm va fuit pel desert". També tenim en aquest poema una comparació que ocupa la primera meitat del text. I a l'inici del segon bloc de versos, on apareix també la figura del poeta, trobem el vers "tot enaixí em cové llunyar de vós". El títol del poema de Torner.
Carles Torner és, en l'actualitat, el responsable de l'àrea literària de la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que no és poca cosa.
Ningú haurà notat, i per això ho diem, que els dos poemes que fins ara hem citat aquí, el de Susanna Rafart i el de Carles Torner, han guanyat el premi Carles Riba de poesia, amb 17 anys de diferència. L'ús poètic del diccionari haurà contribuït sens dubte al seu mèrit literari.

Iconòfors

La il·lustració ornamental de caplletres que anem mostrant amb l'abecedari d'Apel·les Mestres té una llarga tradició dins de la lexicografia. Anem a fixar-nos en els nostres veïns de dalt a partir d'una web on es recullen 388 caplletres de 68 diccionaris francesos diferents. Els diccionaris van des de finals del segle XVII fins l'actualitat, tot i que la major part d'il·lustracions pertanyen al XIX.

La web està encara en construcció, però ja hi podem trobar moltes imatges. Una de les seves virtuts és un índex lateral que ens permet fer moltes recerques diferents: per diccionari, il·lustrador, categoria d'iconòfors, època, etc.

Una de les innovacions de la web és que analitza moltes de les caplletres i en separa allò que ella anomena iconophores, que són senzillament els dibuixos ornamentals que rodegen la lletra i que comencen per ella. Amb el vostre permís, a partir d'ara parlarem en català d''iconòfors', mantenint l'estructura del mot, format per 'icona' i '-for', un sufix grec que significa 'portador'. La síl·laba tònica serà la penúltima, agafant els models de criòfor, cromòfor, carpòfor, esporangiòfor o galactòfor, per posar alguns exemples de mots amb el mateix sufix. Per la qüestió de l'accent també tenim en compte els mots iconòlatra o iconògraf. No tots els dies s'inventen paraules noves, però aquest substantiu ens calia en aquest humil espai. En resum, els iconòfors són imatges portadores de la inicial a què acompanyen.

L'autor de la pàgina web és Eric Jouffrey, però l'autora de l'estudi és una professora d'anglès a Grenoble que porta unes llargues trenes, Thora van Male, qui també ha pogut publicar en paper aquesta bella història de l'art lexicogràfic.

Els francesos, d'una gran tradició lexicogràfica, continuen avui en dia fent diccionaris amb caplletres il·lustrades. Un dels millors exemples és el del Petit Larousse Illustré, que cada any presenta un artista diferent. L'any 1905 va ser l'innovador Eugène Grasset qui il·lustrà el primer Petit Larousse Illustré. L'any 2005 fou el dissenyador internacional Christian Lacroix l'encarregat de celebrar el centenari d'aquest diccionari. Un exemple de la seva feina:












PD: Hem enviat a Thora van Male aquest article i ens ha comunicat el seu goig. També ens ha dit que ha fet una exposició itinerant a França i que també es dedica a donar conferències sobre el tema. Ens n'alegrem. Enguany la Thora ha tret un nou i bellíssim llibre sobre la història de l'alfabet.

One and three chairs

One and three chairs (1965), de Joseph Kosuth

Kosuth, nascut a la Toledo d'Ohio l'any 1945, és un dels artistes més lexicogràfics de la història.

Aquesta obra pertany a la seva sèrie "Proto-investigations", títol que fa referència al llibre Investigacions filosòfiques, de Ludwig Wittgenstein. Les tres representacions de la cadira (la de fusta, la fotogràfica i la lexicogràfica) remeten a una sola cadira: el concepte de cadira, que no és material, però les engloba. Art conceptual. Allò que importa és el concepte, per això depenent del museu, l'obra canvia d'aspecte, com podem comprovar. La definició del diccionari va ser originàriament en anglès, però depenent del lloc on s'exhibia l'obra, aquesta definició podia trobar-se en d'altres llengües.

En aquest fragment d'una entrevista a Kosuth de l'any 1970 explica les instruccions per al muntatge de l'obra i les variacions en cada museu:

"I used common, functional objects - such as a chair - and to the left of the object would be a full-scale photograph of it and to the right of the object would be a photostat of a definition of the object from the dictionary. Everything you saw when you looked at the object had to be the same that you saw in the photograph, so each time the work was exhibited the new installation necessitated a new photograph. I liked that the work itself was something other than simply what you saw. By changing the location, the object, the photograph and still having it remain the same work was very interesting. It meant you could have an art work which was that idea of an art work, and its formal components weren't important." WBAI, April 7, 1970 (Siegel, Jeanne: Artwords. Discourse on the 60s and 20s. UMI Research Press, Ann Arbour/Michigan 1985; second edition Da Capo Press, New York 1992, p. 225)