Un DIEC3 molt diferent

El 13 de juliol de 2007 es va fer la presentació del DIEC2 a Perpinyà. Una televisió de la Catalunya-Nord, NetTVCat, aprofità per entrevistar el president de l'IEC, Salvador Giner, que parlà d'aquest diccionari i del proper. El vídeo no arriba als 5 minuts.

Hi ha dues dades que trobo curioses:

- La primera és el lapsus que té quan diu que "la base era l'edició del Pompeu Fabra de l'any 35". El primer diccionari normatiu del català (i l'obra més important del seu autor) va ser el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de 1932. Sembla una data prou significativa per no equivocar-s'hi, penso jo.

- La segona, més important, és que fins ara hi ha hagut una continuïtat entre les trenta-dues edicions del DGLC, el DIEC1 de 1995 i el DIEC2 de 2007. De fet, en el darrer d'ells trobem definicions i exemples dels utilitzats per Fabra el 1932. Però Salvador Giner declara aquí que el DIEC3 partirà "de zero". Això sí que seria tot un canvi! En lexicografia s'acostuma a partir dels corpus lexicogràfics anteriors per tal d'adaptar-los, millorant-los. El DIEC3 sembla que trencarà aquesta tradició.

les mots qu'on connaît déjà

"Les dictionnaires n'expliquent bien que les mots qu'on connaît déjà."

A la pàg. 37 de Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran (Albin Michel, 2001) d'Eric-Emmanuel Schmitt trobem aquesta afirmació escèptica del personatge Moïse-Momo, que reflecteix el seu desencís quan busca 'soufisme' al Larousse i no entén què li diu.


Traïció pròpia: "Els diccionaris només expliquen bé els mots que un ja coneix".

Un any

Avui fa un any que rondo cementiris de paraules dins d'un bloc.

Vaig entrar en aquest món per una raó ben simple: el 25 de juny del 2007 vaig rebre aquest missatge d'Infozèfir: Blogger també s'apunta al català. Si el major servidor mundial de blocs s'apuntava al català, el català també s'apuntaria al Blogger. Dit i fet. El mateix dia començava aquest inescribible Gazophylacium.

Però clar, com tants d'altres, també vaig entrar a la blocosfera per una segona raó no tan simple: volia aprendre. Vull, volem, aprendre de moltes coses, de tot el que ens envolta i del que hi ha més enllà del que ens envolta. I jo estic envoltat de diccionaris. Són la meva mania. 'Mania' ve d'un mot grec que significa bogeria. Compartir aquesta mania potser era la manera de no parar boig del tot.

Fer un bloc basat només en diccionaris no és tasca fàcil. I quan t'agrada parlar bàsicament de diccionaris catalans prefabrians, la cosa es torna un pèl estrambòtica, al segle XXI. Per no ser monotemàtic vaig decidir anar omplint els calaixos també amb imatges, citacions, algunes notícies d'actualitat i moltes altres coses que un no busca i vénen soles. I així ha anat la història.

M'estalvio estadístiques que no interessen a ningú (probablement ni a mi) i em quedo amb el més important: les bones experiències i la bona gent que he conegut durant aquests 366 dies. El malparit de mon germà ja el coneixia d'abans. La resta ha estat un regal. No cal que digui noms ni que esmenti cap moment en especial. Com li agrada recordar-me a mon germà, tot sovint els comentaris superen el meu escrit. Sens dubte. Aquesta és la meva tasca filantròpica: fer que sigueu millors que jo :)

Gràcies per aquest primer any.

Diccionicidi

Fa un temps parlàvem de com devia ser morir esclafat per un diccionari ('diccionicidi', ho batejà llavors el Parèmies). Ara, gràcies al reusenc Té la mà Maria, trobem que la mort per impacte de llibres forma part, sense cap gènere de dubte, de l'imaginari artístic del segle XX. La imatge és de l'artista siberià Vitaly S. Alexius i porta per títol Death by Stress.

El libro de faltriquera de D. y M.

Una altra mostra de lexicografia menor:

D. y M.: Diccionario catalan-castellano y vice versa, Barcelona, Agencia Médica Catalana / Imprenta de J. Roger, 1847 (2a de 1854).

Diem que és un diccionari menor perquè pertany a un conjunt bastant extens d'obres aparegudes al segle XIX al costat dels diccionaris de Fra Magí Ferrer i de Santiago Àngel Saura. Aquestes obres són reculls d'equivalències catalano-castellanes (i viceversa) que, malgrat que formen part de la lexicografia catalana, no tenen la importància d'altres obres vuitcentistes com l'Esteve, Belvitges i Juglà o el Labèrnia.

Les referències bibliogràfiques en són escasses. Colon i Soberanas (1986) el citen només per dir que el deixen de banda, o sigui que no val la pena entretenir-s'hi, i Rico i Solà (1995) citen només les sigles D. y M. en una llista d'autors de "vocabularis comuns".

La primera edició d'aquest llibre de misteriós autor és de l'any 1847. La segona, i darrera, és la que mostrem aquí, la de 1854. L'obra té dos peus d'impremta diferents. El primer, a mà esquerra de la portada, ens indica que va ser imprès a la Imprenta de J. Roger ("calle del Hospital, 75"). El segon, a la portada, ens indica que el va publicar l'Agencia Médica Catalana ("calle de Escudellers, n. 61 esquina á la de Aray").

A la portada també trobem l'expressió "Libro de faltriquera". Això vol dir que és un llibre de butxaca. Butxaques grans havien de ser, ja que fa 9x14x5, espai ocupat per 962 pàgines de diccionari més 27 de refranys, ordenats per paraules clau i amb versions catalanes i castellanes. No té introducció, té el text a dues columnes i, malgrat dir "vice versa" (sic), només recull les equivalències catalano-castellanes. Al revés, no.

Però el misteri més gran d'aquest diccionari és el seu autor, que s'amaga sota les inicials D. y M.

Sota l'autoria de D. y M. també hem localitzat un Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Librería Española y Estrangera, 3a ed. de 1847), un altre Diccionario de la lengua castellana (Barcelona, Libr. de la Sra. V. e H. de Mayol, 3a ed. de 1851) y un Refranes catalanes con sus correspondientes refranes castellanos (Barcelona, Timbre Imperial, 1887), que pensem és una edició per separat de les 27 pàgines de refranys que hi ha al final del diccionari català.

Albert Rossich, a l'article El nom de les lletres¹ parla de D. y M., compilador d'un "Diccionario catalán-castellano (1847)". És l'únic autor que hem trobat que aventura una hipòtesi sobre les inicials: "Joan Drument i Millet?". El signe interrogatiu ens indica que no n'està segur, però se la juga. Joan Drument fou un metge barceloní que visqué entre 1798 i 1863. Les dues obres de Drument de les quals es té constància són de tema mèdic i s'editaren en impremtes diferents de les de l'autor D. y M.. Tanmateix, el fet que el diccionari que tractem fos editat per l'Agencia Médica Catalana és un lligam possible amb un autor metge, però no és cap prova definitiva. Imaginem que Rossich es basa en d'altres dades millors que les nostres.

¹ Publicat a Caplletra núm. 27 (1999), p. 65-86.

Y a veces hay cuchilladas

"El arte del diccionario es copiar y mejorar. Y a veces hay cuchilladas"

Titular d'una entrevista de fa anys d'El País al lexicògraf Francisco Rodríguez Adrados.

Aquest acadèmic de la llengua acabava de presentar el sisè volum del Diccionario Griego-Español (Instituto de Filología del CSIC), una obra que esperava es completés en uns 18 volums i que ell sabia que no veuria acabada. Entre d'altres coses explica l'origen dels diccionaris (com a glossaris que aclarien els termes complexos dels textos literaris grecs), així com els inicis de la tradició lexicogràfica a Occident. Molt interessant.

______

Avui toca citació perquè avui fa justament un any que un cristal·lògraf vallromanès, vallromaní i vallromanenc iniciava un diccionari de citacions en línia: el Diccitionari. L'origen d'aquesta font de píndoles culturals que sadolla esperits inquiets ja ha estat narrat anteriorment. A hores d'ara es tracta d'un projecte coral a sis mans, sis peus i seixanta ungles, les del paremiòleg fundador, l'estupend i un servidor.

Van passant els dies i tal dia, en farà dos. I per ara, sense ganivetades.

Dictionary

Dictionary, 1994

Fotografia lexicogràfica d'Abelardo Morell, fotògraf cubà. "Como una ola, tu amor creció como una ola..."

Un bon cop de gazofilaci

L'Arxibald Badoc ha incorporat el gazofilaci al seu repertori de renecs. Gran notícia, llamp de llamp de rellamps!

D’infant, la llengua del Laci

m’ensenyava un reverend

a colps de Gazophilaci,

i abans que encetés Horaci

n’esbucaren el convent.

K de Katalanisch

I de Klaiber.

-----

Aquesta lletra va rodejada per un iconòfor dibuixat per Apel·les Mestres que costa d'identificar. Repassant les entrades de la 3a del Labèrnia que comencen per aquesta consonant, m'inclino, sense una certesa absoluta, per Kabila: "f. Cada una de las tribus de Berbería que habitan en la regió del Atlas".

No puc evitar deixar constància de la definició que Pere Labèrnia fa d'un Keramiá: "m. Secretari y secta de mussulmáns que diuhen ab Kerán que s'ha d'entendre literalment lo que diu la bestiesa del Alcorá dels brassos, ulls i orellas de Déu." Constato que quan es refereix a la transubstanciació no és igual de crític.

K de Katalanisch, que és com s'anomena el català al Diccionari portàtil de les lléngues catalana y alemanya d'Eberhard Vogel (Langenscheidt, 1911). Abans d'aquest diccionari només existia una altra obra que relacionava català i alemany, i de molts anys abans, el postincunable Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan allemany y lo allamany catalan imprès a Perpinyà per Johan Rosembach el 1502, i del qual només es coneix un únic exemplar, que la Biblioteca de Catalunya va adquirir l'any 1908, ara en fa cent, de la col·lecció de Marià Aguiló.

Exposició de diccionaris a Vinaròs

Aquest cop hem fet salat.

A la Biblioteca Municipal de Vinaròs va tenir lloc durant el passat mes de maig una exposició d'una cinquantena de diccionaris antics, del segle XVIII al segle XX, pertanyents a un col·leccionista particular de Saragossa. Segons hem llegit, és el primer cop que part de la col·lecció d'aquesta persona s'exposa i el nom del col·leccionista no s'ha fet públic. Els diccionaris eren de temàtiques diverses (dret, agricultura, comerç...) i en llengües diferents, essent el més antic de 1716 i el més modern de 1950.

La col·lecció Puigmalet, que es limita a diccionaris catalans prefabrians, supera actualment la cinquantena d'exemplars, i arriba al segle XVII.




Le chat

(clicar la imatge per a augmentar)

Aquest gat dibuixat per Philippe Geluck ens exposa certes contradiccions lexicogràfiques, la majoria de les quals són extrapolables a la llengua catalana.

Petit atles lingüístic del domini català

Els atles lingüístics són obres que recullen mapes on apareixen les transcripcions fonètiques de diferents mots en un territori concret. Són una mostra científica de la riquesa fonètica i lèxica d'una llengua, i peça cabdal en la dialectologia. A la imatge de l'esquerra, un exemple, el full amb l'expressió "fer l'ullet" al territori català.

El filòleg Antoni Griera elaborà durant un grapat d'anys una gran obra lingüística, l'Atlas lingüístic de Catalunya (8 volums publicats entre 1923 i 1964), acompanyat de l'Atlas lingüístic d'Andorra (1960). A partir d'aquesta obra, i amb la intenció de superar-la, Joan Veny i Antoni Maria Badia Margarit, entre d'altres, iniciaren, també fa molts anys, l'Atles lingüístic del domini català. Actualment els seus responsables són Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Per ara, l'IEC n'ha publicat el volum primer sobre el cos humà i les malalties (2001), el volum segon sobre el vestit, la casa i les ocupacions domèstiques (2003) i el volum tercer sobre la família i el cicle de la vida, el món espiritual (l'Església, festes religioses i creences), els jocs, el temps cronològic, la meteorologia i la topografia (2006).

En paral·lel a aquesta magna obra, i amb la finalitat d'arribar a un públic més extens, s'estan publicant els petits atles lingüístics del domini català.

El proper dimarts 10 de juny es fa la presentació a l'IEC del primer volum del Petit atles lingüístic del domini català. Hi intervindran Joan Veny i Jaume Cabré, de la Secció Filològica, i tindrà lloc a l'IEC a dos quarts de sis de la tarda.



M'estranya que s'hagi trigat tant per a la presentació oficial essent una obra del 2007. Recordo haver-la fullejat en una llibreria barcelonina fa uns quatre mesos, i al bloc loCEL van donar la notícia d'aquesta publicació el 13 de desembre de l'any passat.

A la botiga de l'IEC a Internet es pot adquirir.

Diccionaris a la premsa digital catalana

Al web de l'edició digital de l'AVUI hi ha una secció de Diccionaris, on els lectors poden fer consultes en sis diccionaris diferents: llengua catalana, sinònims, català-castellà, castellà-català, català-anglès i anglès-català.

Ho han col·locat en un lloc important del web (quarta opció del menú lateral) i té el valor afegit d'oferir un diccionari de sinònims, que és quelcom ben difícil de trobar a Internet. De fet, desconec quins diccionaris utilitzen. El de llengua catalana no és ni el de l'IEC ni el de l'Enciclopèdia Catalana.

Crec que és l'únic diari digital català que presenta aquesta opció a la plana principal. En el cas d'El Periódico només he trobat un enllaç cap al diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. Vilaweb ofereix, però bastant més amagat, un servei de traducció català-castellà i viceversa i un recull d'enllaços lexicogràfics, entre molts d'altres recursos lingüístics. També ho he buscat a El Punt, al 9 nou, a e-notícies, al Diari d'Andorra, al Regió7, al Diari de Girona, al Diari de Balears i al Segre i al Diari de Tarragona. I res. Cap altre rastre de possibilitat de consulta terminològica.

La qüestió no deixaria de ser anecdòtica si plantegés grans dificultats, però, en els temps digitals que corren i quan en alguns d'aquests diaris trobem seccions com ara loteries i travesses, llistes de carrers, vehicles d'ocasió, postals, celebracions..., ¿és demanar massa tenir un enllaç directe de consulta sobre el significat de paraules que qualsevol lector pot llegir a les notícies d'aquests diaris? ¿Tan difícil seria que tota aquesta premsa digital, per exemple, oferís un enllaç cap a l'OPTImot, que és una eina pública i ben pràctica?