GAZOPHYLACIUM: d’octubre 2009

30 d’octubre del 2009

Vocabulari de Dret

Dedicat al ràbula Puigmalet

El proper dilluns 2 de novembre es presenta un nou Vocabulari de Dret, coordinat per Antoni Llabrés i Eva Pons. Aprofitant-ho, hem fet un llistat dels vocabularis de Dret, així com d'altres recursos terminològics jurídics, que es poden trobar en línia actualment:

A banda d'aquests repertoris catalans, es troben més recursos relacionats amb el llenguatge jurídic al bloc Navegador jurídic - llenguatge jurídic català. També comptem des de l'any 1983 amb la semestral Revista de Llengua i Dret, sobre el llenguatge administratiu i jurídic, el dret lingüístic i la política i la planificació lingüístiques.

I en d'altres llengües també existeixen diccionaris jurídics en línia molt utilitzats, com ara el Diccionario Jurídico de LexJuridica (castellà), el Duhaime's Law Dictionary (anglès), el Glossaire Juridique (francès) o el Dizionario giuridico Simone (italià).

Aquesta és la informació referent al nou Vocabulari de Dret que es presenta:

"El proper dilluns, 2 de novembre de 2009, a les 12 hores, tindrà lloc al saló de graus de la Facultat de Dret la presentació del llibre Vocabulari de Dret.

Hi intervindran:
Enoch Albertí, degà de la Facultat de Dret, UB
Gemma Fonrodona, vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística, UB
Montserrat Tura, consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya
Eva Pons, presidenta de la Comissió de Política Lingüística de la Facultat de Dret, UB
Antoni Llabrés, Universitat de València

Vocabulari de Dret
Antoni Llabrés i Eva Pons (coord.)
Universitat de Barcelona – Universitat de València, València, 2009, 252 pàg.

Es tracta d’una obra elaborada conjuntament per professors de les facultats de Dret de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de València, coordinada per Eva Pons (UB) i Antoni Llabrés (UV), amb prop de 6.000 entrades, amb equivalències al castellà, sinònims i les sigles corresponents, i que ha tingut l’assessorament i la revisió terminològica dels Serveis Lingüístics de la UB i del Servei de Política Lingüística de la UV."

Font: Notícies de la Facultat de Dret, via Bloc de Lletres

29 d’octubre del 2009

Fabra segons Passarell

Pompeu Fabra segons Jaume Passarell (Font)

Jaume Passarell i Ribó (Badalona, 1890 - Barcelona, 1975) va ser dibuixant humorista, especialment caricaturista, periodista i escriptor. Formava part de l'equip d'El Be negre i col·laborà, entre d'altres, a La Publicitat i Mirador. Algunes de les seves obres són: Cent ninots i una mica de literatura (1930), Vida, obra i anècdotes d'en Santiago Rusinol [sic] (1931), L'inventor Narcís Monturiol (1935), Pompeu Fabra (1938), Llibre dels llibreters de vell i de bibliòfils barcelonins d'abans i d'ara (1949), Homes i coses de la Barcelona d'abans (dos volums, 1968 i 1974) i "La Publicitat", diari català (1971). Amb el pseudònim de Salvador Bori va publicar Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista : Padró, Planas, Pellicer (1945). A banda, il·lustrà llibres com ara La bassa roja (1924) de Prudenci Bertrana, Cartilla de gramàtica catalana (1931) de Ramon Torroja, La masia catalana. Origen, esplendor i decadència (1947) de Josep Gibert, Cançons populars catalanes (1948) de Josep Subirà, etc.

La seva biografia popular Pompeu Fabra va ser publicada a Barcelona l'any 1938, enmig de la guerra civil, per la Biblioteca política de Catalunya (col·lecció Homes de Catalunya). La connexió entre els dos tenia un nom: Badalona. Passarell n'era fill i Fabra va ser-ne fill adoptiu (hi havia viscut molts anys i va ser el director de la seva Escola d'Arts i Oficis).

Uns anys abans d'aquest llibre, s'havia publicat un Homenatge a Pompeu Fabra (Badalona: Associació de la Premsa de Badalona, 1934) en el qual trobem aquesta descripció que Jaume Passarell fa del nostre lingüista, un bon complement de la caricatura:

"Duu sempre les persianes dels ulls tirades. Per tal de dissimular-ho, fa fum amb la pipa. Quan li parleu, les aixeca un pam i us mira, estranyat, per sota. Si dieu una cosa graciosa i divertida, tira les persianes enlaire. Els ulls se li encenen com dos llumins, i les orelles se li adrecen. El seu rostre, aleshores, s'omple de resplendor. Si us surt una bajanada, arria les persianes avall altre cop."

Sobre aquest caricaturista badaloní existeix l'estudi Jaume Passarell i Ribó: obra publicada de Margarida Abras Pou (Badalona: Museu de Badalona, 1991).

27 d’octubre del 2009

Erin McKean

"Erin Mckean redefines the dictionary" és probablement el vídeo més conegut que existeix per explicar què és actualment la lexicografia a Internet. La seva protagonista, la lexicògrafa americana Erin McKean, és la fundadora del famós Wordnik, "the most comprehensive dictionary in the known universe" (del qual valdrà la pena parlar-ne un altre dia*) i abans va ser l'editora en cap de la segona edició de The New Oxford American Dictionary. McKean manté un bloc sobre lexicografia, Dictionary Evangelist, que darrerament ha estat un any sencer sense actualitzar, i un altre on parla de vestits, A Dress A Day, que sí actualitza regularment. Sempre que pot explica que la seva paraula preferida és erinaceous, mot que comparteix les lletres del seu prenom i que es podria definir com "Relatiu o pertanyent a l'eriçó (Erinaceus europaeus)".

Aquest vídeo, de l'any 2007, pertany a una sèrie de famoses conferències, les TED Talks, que promocionen les idees de personalitats de tot el món dins de la xarxa i de manera gratuïta. TED són les sigles de Technology, Entertainment i Design. I precisament allò que m'agrada menys d'Erin McKean en aquest vídeo és que vol forçar massa l'aspecte de l'entreteniment, quan només que hagués mostrat les noves tecnologies al servei de les ciències lingüístiques, el tema hauria resultat entretingut per si sol. Tampoc m'agrada com es refereix als mestres de la vella lexicografia anglesa. És molt fàcil fer conyeta sobre imatges de fa cent anys, però potser en el marc d'una prestigiosa conferència no resulta especialment enginyós. Això sí, les poques idees que McKean transmet queden ben clares. Els exemples un pèl infantils hi contribueixen decisivament.

Verbatim: un altre vídeo d'Erin Mckean sobre diccionaris i sobre com els lexicògrafs utilitzen sant Google.

* Casualment hi ha qui, un altre cop, ja s'ha avançat al Gazophylacium.

25 d’octubre del 2009

L'Ateneuesfera: de Borralleras a Carbonell

L'any 2010 farà 150 anys, o sigui que ja ha canviat de segle en dues ocasions. Però si el visites ara mateix t'adones que hi ha elements del seu patrimoni que es conserven prou bé: la magnífica biblioteca vuitcentista, l'ascensor modernista centenari, l'acollidor jardí amb la parella de tortugues mediterrànies... Però a l'Ateneu Barcelonès no només es conserva el patrimoni material. També integren l'Ateneu entitats i diferents activitats culturals. De sempre, una de les que més renom li ha donat són les tertúlies; se'n continuen fent, i de ben diverses. De fet, al segle XXI a l'Ateneu es fan tertúlies fins i tot sobre blocs.

24 d'octubre de 2009. A les cinc de la tarda anem arribant al Palau Savassona del carrer Canuda un grapat de persones convocades per a la vuitena Ateneuesfera: tertúlia de blocaires i sobre blocs de l'Ateneu Barcelonès. Qui ens ha convocat, l'endegador d'aquesta feliç iniciativa, és en Guillem Carbonell. L'espai on conversarem, la sala Joaquim Borralleras. En la seva època, en Borralleras va ser un dels principals promotors culturals de l'Ateneu, impulsor de la tertúlia Borralleras o "de la penya gran", amb Sagarra i Pla, entre d'altres. Ni nosaltres som com ells (hehe), ni en Borralleras devia ser com en Carbonell (això potser és més probable que el punt anterior). Però trobar-se en una tertúlia al costat del bust d'en Borralleras crea aquestes estranyes connexions mentals. Vés a saber si "la penya gran" no ens hagués ajudat a escatir les interioritats dels RSS... I sobre lexicografia prefabriana ja ni en parlem! Més enllà dels temes sobre els quals vam petar la xerrada (els mateixos sobre els quals la petem habitualment des dels espais virtuals, òbviament), tot té lloc dins d'un ambient de cordialitat i llibertat que és bàsic per tal de fer una còmoda tertúlia, que deu ser sinònim d'una bona tertúlia.

Altres Barcelones Barcelona Times Blog Criticartt Diari MEF El Radar de Sarrià Gazophylacium L'home d'un llibre vell Lola como mola Nunca Nueve Piscolabis librorum Raons que rimen Spaghetti BCN, Barcellona in Italiano Vida Quotidiana

La foto l'he manllevada d'un dels tertualians, en Mai9, i la llista de participants d'un altre, en Parèmies. Fraternitat blocaire o pirateria informàtica, tot és opinable.

_____

Per cert, "el conspicu ateneista" Pompeu Fabra va tenir l'honor de ser president de l'Ateneu Barcelonès entre 1924 i 1926. Actualment, una de les sales principals de l'edifici porta el seu nom. I en un racó de la Sala Pompeu Fabra es pot veure el dibuix al carbó que en Ramon Casas va fer del lingüista, de jove:

Si n'han passat d'anys, però allà dins no ho sembla tant.

Altres punts de vista: ateneuesfera tardor 2009 / Blog, Bloc, Blok. Crònica de la vuitena Ateneuesfera / Vuitena Ateneuesfera /Crònica de la vuitena Ateneuesfera, la tertúlia de gent que escriu blogs / La vuitena Ateneuesfera / Ateneuesfera tardor 2009

PD 23/12/09: El dibuix de Ramon Casas és de 1890. Pompeu Fabra tenia 24 anys.

23 d’octubre del 2009

Carles Riba i Pompeu Fabra (II)

«Així, doncs, Riba feia d’arquitecte –o de jardiner– de la llengua, amb la seva escriptura, amb els seus poemes, com Fabra en feia d’enginyer amb el seu Diccionari.»
Carles Miralles

a temps vaig dedicar un apunt a la relació entre Carles Riba i Pompeu Fabra, aprofitant que enguany fa mig segle de la mort del primer*. Ara, gràcies a una informació facilitada per una amiga d'aquests mons de bits, m'assabento de la publicació en línia de la lliçó inaugural de la UB d'enguany: "Carles Riba i la Universitat" pel Dr. Carles Miralles, catedràtic de Filologia Grega.

Dins d'aquesta conferència es fa referència a diferents moments compartits entre els dos a la Universitat, però he triat aquesta citació perquè exemplifica amb poques paraules el tarannà de cadascun d'ells en la seva relació amb la llengua catalana. Pompeu Fabra era enginyer de formació (i catedràtic de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao) i Riba, en un sentit ben evident, se sent un arquitecte de la llengua: els seus primers poemaris porten per títol Estances (primer i segon llibre), després vénen les Tres suites... Sembla així que cadascú d'ells aplica la seva "ciència" al disseny i construcció de la llengua.

*Aquell apunt ribià formava part d'una iniciativa blocaire conjunta per homenatjar el poeta: 50 blocs recorden els 50 anys de la mort de Riba.

Les dues imatges són obres d'Antoni Tàpies i Puig on apareix Carles Riba i Bracons (anys 50).

21 d’octubre del 2009

Moneda dedicada a Pompeu Fabra

ls ecus (European Currency Unit, Unitat Monetària Europea) van ser la unitat de compte per calcular el valor del mercat de l'actual Unió Europea entre 1979 i 1999. L'1 de gener de 1999 van ser reemplaçats pels actuals euros, amb el valor d'1 € = 1 ECU*. Entre les raons del canvi del nom hi ha que écu ja era el nom d'una antiga moneda francesa, d'abans de la Revolució Francesa. Euro, en canvi, és un nom neutre per a tots els països. Els ecus, com tothom sap, no van arribar a ser mai moneda ni paper en circulació. Això sí, se'n van fer diverses edicions commemoratives. Potser algú recorda, per exemple, ecus encunyats amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 (no tan coneguts com les monedes commemoratives de pessetes), o els de l'EXPO 92 de Sevilla.

Menys conegudes encara són d'altres monedes d'ecus de la sèrie Catalunya dedicades a personalitats com ara Pau Casals, Mercè Rodoreda, Josep Trueta, Enric Granados, Josep Pla, Ildefons Cerdà, Antoni Gaudí, Narcís Monturiol, etc. Es van encunyar entre 1993 i 1997 i tenen un valor de 5 ECU. Fetes d'un aliatge de coure i níquel, totes aquestes monedes fan 38 mm de diàmetre. Al revers totes presenten el mateix encuny, amb el valor i el símbol de la moneda, el nom de la sèrie, l'any de l'encunyació i tres elements gràfics: les estrelles de la Comunitat Europea, les quatre barres de la senyera i una rotllana de vuit sardanistes.

L'any 1997 se'n va encunyar una de dedicada a Pompeu Fabra. Sobre el fons d'una branca o espiga se situen tres elements: el bust d'en Fabra, una ploma d'escriptor i una representació del Diccionari general de la llengua catalana (estil bloc de notes). Per a la imatge del bust, sembla que es van inspirar en aquesta fotografia del lingüista, o bé en una altra de ben semblant:

Aquesta imatge pertany a la biografia Pompeu Fabra de Josep Miracle (Barcelona: Aymà, 1968, p. 557), però en desconec l'autor, que el llibre no menciona.

Des que circulen monedes d'euros (1 de gener de 2002), a l'estat espanyol, a banda del rostre del Borbó, de Cervantes i de la catedral de Santiago de Compostel·la, s'han encunyat monedes commemoratives dedicades a El Quixot, el Tractat de Roma, i al 10è aniversari del naixement de l'euro (enguany). Poca diversitat, la veritat.

*Durant la seva vida, aquesta moneda va tenir tres símbols: ECU, XEU o ₠ (les inicials de Comunitat Europea; un monograma(?) d'ús rar).

PS: La caplletra d'aquest apunt (i potser d'apunts futurs) pertany al catàleg Daily Drop Cap de Jessica Hische.

19 d’octubre del 2009

Variació geolingüística en els diccionaris

D'aquí menys d'un mes, el 12 de novembre, tindran lloc a la Universitat de Barcelona els III Espais Terminològics (inscripció gratuïta fins al 31 d'octubre). Es tracta d'una jornada organitzada pel TERMCAT, que enguany girarà al voltant de la variació geolingüística en terminologia. Dins del programa, hi ha una part relacionada directament amb els diccionaris, que passo a detallar:

Variació geolingüística en els diccionaris

Moderador: Jordi Bover, cap de l’Àrea de Recerca Sectorial del TERMCAT
Hi intervenen:
Vicent Montalt, traductor especialitzat en medicina i professor del Departament de Traducció i Comunicació de la Universitat Jaume I
Magdalena Ramon, coordinadora del Gabinet de Terminologia de la Universitat de les Illes Balears
Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans
Montserrat Torras, directora de Diccionaris d’Enciclopèdia Catalana

També es tractarà la variació geolingüística en relació amb el català estàndard, amb el castellà, amb la comunicació especialitzada, etc. A banda de conferències i ponències, es podrà veure una petita exposició sobre Noms de plantes, un projecte que aplega botànics, filòlegs i terminòlegs i que disposa d'un magnífic diccionari en línia.

Per acabar, i canviant d'escenari, un petit apunt sobre lexicografia francesa contemporània, amb un gran títol: Le grand moment de solitude du lexicographe de fond, del bloc de Pierre Assouline.

15 d’octubre del 2009

Yo voy a hacer un diccionario con las palabras del amor...

Fernando Valades: "El diccionario"

Fernando Valades (o Valadés o Valadez) Lejarza (Mazatlán, Sinaloa, 1920-1979) és un compositor i músic mexicà, autor, entre d'altres peces romàntiques, d'aquest himne dels lexicògrafs enamorats. D'aquesta cançó diuen els seus fans que "fue recibida con entusiasmo por su letra y ritmo contagioso" i que "se cantaba con frecuencia en las escuelas de Sinaloa".

A les ànimes torturades per les passions humanes, els aconsello la visita al Rincón musical de Fernando Valades, on es parla de la vida i obra d'en Nandito, amb episodis tan descriptius com el del seu naixement: "Como un angelito coronado en el cielo, nació su cuarto heredero. Un pequeño varón de casi tres kilos de peso, de piel blanca y apiñonada, con un poco de pelito, cuyo primer grito anunciaba la llegada de quien sería un gran compositor". Un consell: després del tercer tequila aquest racó musical fa de més bon pair.

PD (16/10/09): Aquest senzill apunt ha inspirat el magnífic post del cinquè aniversari de La panxa del bou. No us perdeu el seu bolero. Segur que el Valades en faria tot un hit! Per molts anys, Júlia!!

12 d’octubre del 2009

El diccionari castellà-francès-català de Pere Lacavalleria

Marca d'impressor dels Lacavalleria, pare i fill

Tot i portar el nom d'un diccionari, el Dictionario castellano/Dictionaire françois/Dictionari catala de Pere Lacavalleria (Barcelona: Pere Lacavalleria, 1642*) és bàsicament un manual de conversa en tres columnes: castellà, francès i català.

Publicat durant la Guerra dels Segadors, està dedicat (en les tres llengües) al mariscal francès i virrei de Lluís XIII a Catalunya, el marquès Urbain de Maillé-Brézé, qui concedeix un privilegi d'impressió de deu anys escrit en català. Lacavalleria ret així homenatge als francesos, davant l'opressió històrica dels castellans. També dins de la dedicatòria, en Pere Lacavalleria fa referència al moment bèl·lic del país i justifica la poètica/política intenció de l'obra, "apendre las llenguas y reunir los cors":

"Entre tant rumor de armas, judiqui necessari traure a llum aquest Dictionari, instrume(n)t principal per ape(n)dre las lle(n)guas, y reunir los cors; obligacio natural, puix nasqui vassall de sa Magestat. Vint y tres anys ha senyor que habito en Barcelona, en ella aprengui Castellà, y Català, essent mon mestre la Estampa, conseruant ab algun cuydado la llengua Francesa, que aprengui estudiant en las escolas, essent natural de la Aquitania.".

Lacavalleria també fa referència en aquest fragment al seu origen aquità i a la seva professió d'impressor ("essent mon mestre la Estampa"). Aquesta tasca d'estampar es troba documentada a Perpinyà entre 1627 i 1628, any en què es traslladà a Barcelona (c. Arlet amb c. de la Llibreteria). Es creu que va morir a la ciutat comtal cap al 1645, heretant el negoci el seu fill Antoni Lacavalleria, qui farà una segona edició d'aquest Dictionario (Barcelona: Antoni Lacavalleria, 1647). L'altre dels seus fills, en Joan Lacavalleria, es dedicà a la literatura, essent l'autor del cèlebre diccionari Gazophylacium catalano-latinum, imprès l'any 1696, lògicament pel seu germà Antoni.

Portada de l'edició de 1642

Portada de l'edició de 1647

Tornant a l'obra, sembla ser que Pere Lacavalleria va utilitzar el vocabulari plurilingüe de Noël de Berlaimont (iniciat cap al 1530), va copiar-ne els apartats de castellà i francès i va afegir-hi el català. Això explicaria el desgavell dins l'ordre alfabètic de l'obra, ja que Berlaimont va partir del flamenc o del llatí, dues llengües que no consten al llibre de Lacavalleria.

Aquest diccionari consta de dos llibres: el primer (set capítols de diàlegs) tracta d'escenes de la vida quotidiana (menjar, comprar, vendre, escriure cartes, fer-se entendre en un hostal...) i el segon és un vocabulari per tal de poder construir frases semblants a les de la primera part. Els darrers fulls de l'obra contenen les conjugacions dels verbs haver i ésser, així com explicacions en castellà sobre fonètica francesa i en francès sobre fonètica castellana. De la pronúncia catalana dels mots només indica que aquests segueixen, segons els casos, el llatí, el castellà o el francès.

Pàgina del segon capítol del primer llibre

Es diu que la importància d'aquesta obra rau en dos aspectes: que mostra clarament el lèxic habitual de mitjan segle XVII (català oriental, concretament) i en la utilitat per als estudis contrastius entre les tres llengües. De fet, el Dictionario és el primer manual de conversa on apareix el català i l'única obra del segle que compara català, castellà i francès.

No acabarem sense deixar constància, com en el seu moment van fer Colon & Soberanas (1986:103), d'un exemple dels diàlegs recollits a l'obra, referit als intents d'un hoste (A.) per seduir la minyona d'un hostal (F.):

"A. Tirau mas calças, y escalfau mon llit, que jo estic molt mal disposat: jo tremolo com la fulla sobre larbre. Escalfau mon tocado, y apretaume be lo cap., Ola, massa apretau, aportau mon coxi, y cobriume be: tirau las cortinas, y preneulas ab vna agulla: ahont es lo orinal? ahont es la necessaria?
F. Seguiume, y jo vos mostrarè lo cami: montau dalt tot dret, y la trobareu a ma dreta, si no la veyeu, vos la sentireu. Mi senyor no mana v.m. altra cosa? està be?
A. Si germana, apagau la candela, y acercauvos de mi.
F. jo la apagaré quant jo serè fora de la cambra: que es lo que vol? no està v.m. encara be?
A. Tinc lo cap trop baix: alçau vn poc lo coxi, jo no poria jaure tant baix. Lo meu be, besaume vna vegada, y ab axo dormirè millor.
F. Dorma v.m. que no està malalt, puix que parla de besar: abans morir, que besar vn home en son llit, ò en qualseuol altra part. Repose v.m. ab Deu li done bona nit, y bon repos.
A. Moltas gracias bonica minyona."

Més:

- L'article El "Diccionario castellano, francés y catalán" (1642) de Pere Lacavalleria; indicios de una política lingüística en el siglo XVII de Daniel M. Sáez Rivera, (Revista de Filología Románica 2005, núm 22, 97-119).
- L'article de la Viquipèdia sobre l'obra (del qual provenen la majoria de les imatges d'aquest apunt).

* Rico & Solà (1995:111) indiquen que hi ha una altra edició anterior, de 1641. Ens és desconeguda.

8 d’octubre del 2009

A 'idiota' surt la teva foto

1. La versió clàssica
La primera vinyeta d'aquesta tira còmica de The Buckets (¿Els cubells?) és un acudit infantil clàssic: "A l'entrada de la paraula 'idiota' del diccionari surt la teva foto". Tan clàssic és que el receptor del missatge ja ni l'entén, i la reacció és de credulitat, "¿de veritat?", fet que encara marca més el distanciament entre l'interlocutor i buscar paraules en un diccionari, acció que li és totalment aliena.

2. La versió moderna
A la següent vinyeta, veient el resultat frustrant del primer acudit, un personatge més jove l'adapta als temps actuals: "Si escrius 'idiota' al Google, als primers cinquanta resultats surts tu". Ara sí que funciona! L'acudit és tan hilarant que a banda de rialles, el receptor corre a explicar-lo a un altre personatge.

3. El secret de la comèdia
A la darrera vinyeta, el primer personatge es queixa del fracàs de la versió clàssica i l'altre li respon que "el secret de la comèdia està en l'ús del temps", expressió que adopta dins del món de la comèdia múltiples sentits, des de l'ús de les pauses i els silencis dramàtics al ritme de la narració, per simplificar-ho. Però en el cas d'aquesta tira còmica l'ús del temps té altres implicacions. El temps ha passat implacablement per al primer personatge, que explica encara acudits de fa deu anys. El temps ha fet que el jovenet que escolta les bromes no reaccioni a un context de diccionaris però es pixi de riure davant de la mateixa situació amb el Google. El temps, el nostre temps, és el que ha convertit Google no només en el diccionari dels diccionaris, sinó en l'enciclopèdia de les enciclopèdies, en el llibre dels llibres. En grec, τὰ βιβλία.

5 d’octubre del 2009

Entrevista al (s)avi Antoni Maria Badia i Margarit

Avui, dilluns dia 5 d'octubre de 2009, al canal 33, a les 22:30, dins del programa (S)avis s'emetrà una entrevista de Núria Solé al filòleg Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920). Diu la fitxa de l'emissió:

"Núria Solé conversa amb Antoni M. Badia i Margarit, a la seva segona casa: la Universitat de Barcelona. El Dr. Badia ha passat gairebé mig segle en aquesta institució, primer com a alumne, després com a professor i catedràtic i, finalment, com a rector. També és el lloc on va viure la repressió franquista i on va decidir lluitar a través de l'ensenyament de la llengua catalana en una universitat que l'any 1939 "feia pena". El Dr. Badia encara avui s'emociona en recordar el seu nomenament com a rector, l'any 1978, quan "tot estava per fer". Ningú millor que ell per explicar-nos d'una manera clara i entenedora termes tan abstractes com la llengua, la sociolingüística, el bilingüisme o la normalització. A 89 anys, el nostre savi d'avui parla, amb coneixement de causa, de la situació i el futur de la llengua catalana i afirma que segueix sent 'moderadament optimista'."

Badia i Margarit, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2003, és autor de més d'una cinquantena d'obres que giren al voltant de la llengua catalana. Entre elles, Gramática histórica catalana, Gramática catalana, Llengua i cultura als Països Catalans, La llengua dels barcelonins, Gramàtica de la llengua catalana i Les Regles de esquivar vocables i la «qüestió de la llengua».

A La llengua dels barcelonins. Resultats d'una enquesta sociològico-lingüística, volum I (Barcelona: Edicions 62, 1969), Badia i Margarit analitza l'enquesta que serví de base al seu estudi i examina els condicionaments en l'ús del català i el castellà a Barcelona. A banda de la seriositat científica d'aquest estudi ("la seva obra més important i original, amb repercussions generals dins la romanística"), cal tenir en compte el moment polític que vivia el país (l'enquesta es realitzà entre 1964 i 1965) per tal de valorar adequadament que 3.485 barcelonins acceptessin contestar-la, el 16% dels 21.772 consultats. Parlar amb llibertat dels hàbits lingüístics òbviament encara no era un fet del tot normalitzat. Aquesta obra va merèixer el Premi Pompeu Fabra 1967 de l'IEC. Hauria d'haver existit un segon volum que continués parlant dels condicionaments de la llengua, l'assimilació i el contacte entre català i castellà, però mai s'arribà a publicar (?).

La tasca per la llengua del professor Badia i Margarit ha estat tan reeixida que compta fins i tot amb l'Associació d'Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit, promoguda per alguns dels seus deixebles.

Més: Esforç i empremta de Badia i Margarit en la sociolingüística catalana, de Francesc Vallverdú.

Merci per la informació, Xavier

1 d’octubre del 2009

Silence

Silence de Marco Rosichelli

Escultura de Marco Rosichelli (Phoenix, Arizona) que ens presenta la contemplació d'un diccionari. En paraules de l'autor: "This work deals with the reverence of books, and the written word. It is my intention to get the viewer to come to a contemplative place where they can consider art and language in a quiet space". Una de les qüestions interessants és el títol. Aconseguir moments de silenci propicis per a la lectura (sigui de diccionaris o de llibres de Kierkegaard) no és fàcil en la sorollosa vida metropolitana actual. Serà per això que cap dels dos hàbits és actualment una tendència. Això de les tendències m'ha fet pensar que m'agradava més Silenci? que Ànima. Qüestió de gustos, imagino.