Lexicogràfica Susan Porteous

Susan Porteous és una artista del llibre. L'any 2007 va crear A to Z, una obra on modifica un diccionari d'anglès, retallant, dins de l'espai de cada lletra, la silueta d'un dels termes inclosos. Així, trobem els contorns d'una poma (apple) a la a, una campana (bell) a la be, un gat (cat) a la ce...

Apple

Octopus

Star

La feina artística de Susan Porteous amb l'alteració lexicogràfica no acaba aquí. A l'obra Word Cubes (2008) agafa fulls de diccionaris i els manipula afegint-los una coberta feta d'acer.

 Un darrer exemple és aquest magnífic Encyclopedic (2008) fet a partir de la World Book Encyclopedia.

 

Una de les edicions de la World Book Encyclopedia

Centenari de la Normes ortogràfiques del català

El 24 de gener de 1913 dinou membres de l'Institut d'Estudis Catalans signaven les Normes ortogràfiques, un conjunt de 24 regles amb les quals intentaven superar el desgavell ortogràfic de la Renaixença i codificar el sistema ortogràfic del català. Feia deu dies que les havien aprovades i més temps des que una Ponència ortogràfica anava treballant en la seva redacció. El resultat final foren 14 pàgines que l'IEC publicà a Barcelona mitjançant la Tipografia L'Avenç i que constitueixen la presentació pública de l'IEC com a autoritat lingüística normativa.

Primer full de l'edició original

Quatre anys després, Pompeu Fabra, principal artífex de les Normes, en la primera edició del Diccionari ortogràfic (1917), fa precedir el lèxic d'una exposició de l'ortografia catalana segons el sistema de l'IEC, on dedica 30 pàgines per a 76 normes. El corpus teòric de l'ortografia catalana aniria augmentant i desenvolupant-se amb el temps, però podem dir  amb certesa que la nostra ortografia actual és hereva directa de les Normes ortogràfiques de fa cent anys, que són el primer referent lingüístic normatiu compartit pels Països Catalans.

Només cinc dels dinou signants foren de la Secció Filològica de l'IEC. ¿Per què? Perquè es volia que fos una reforma on s'impliquessin tots els àmbits del saber. Així, els signants, de les tres seccions existents llavors de l'IEC, van ser: 

1. Antoni Rubió i Lluch: com a president de l'IEC i de l'Institut Històricoarquelògic (Secció Històricoarqueològica).
2. Antoni Maria Alcover i Sureda: com a president de l'Institut de la Llengua Catalana (Secció Filològica). 
3. Miquel Arcàngel Fargas i Roca: com a president de l'Institut de Ciències (Secció de Ciències). 
4. Jaume Massó i Torrents: Secció Històricoarqueològica.
5. Josep Maria Bofill i Pichot: Secció de Ciències.
6. Joaquim Miret i Sans: Secció Històricoarqueològica.
7. Lluís Segalà i Estalella: Secció Filològica.
8. Frederic Clascar i Sanou: Secció Filològica.
9. Esteve Terradas i Illa: Secció de Ciències.
10. Eugeni d'Ors i Rovira: Secció de Ciències.
11. Josep Carner i Ribalta: Secció Filològica.
12. Josep Pijoan i Soteras: Secció de Ciències.
13. Pere Coromines i Montanya: Secció de Ciències.
14. Pompeu Fabra i Poch: Secció Filològica.
15. Josep Puig i Cadafalch: Secció Històricoarqueològica.
16. Miquel dels Sants Oliver i Tolrà: Secció Històricoarqueològica.
17. Ramon Turró i Darder: Secció de Ciències.
18. August Pi i Sunyer: Secció de Ciències.
19. Guillem Maria de Brocà i de Montagut: Secció Històricoarqueològica.

En aquella època l'IEC tenia vint membres.¹ L'únic que no assistí a les sessions i no signà fou el membre de la secció Filològica Àngel Guimerà. Sembla ser que no participava de la vida activa de l'IEC. També és notori que els 8 membres fundadors de l'IEC signessin la publicació: Rubió, Pijoan, Puig i Cadafalch, Massó, Miret, Brocà, Oliver i Coromines.

A finals de gener de 1913 les Normes es començarien a difondre per la premsa. N'és un exemple l'article "Per la unitat de l'idioma. Les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans" publicat a La Veu de Catalunya el 31 de gener de 1913 (p. 3-4), on es reprodueixen íntegres les 24 normes.²

A banda de publicar-se en premsa, també van aparèixer dins d'altres obres relacionades amb la llengua. Com a mostra, la seva publicació a l'Enciclopedia moderna catalana³ de Joseph Fiter, que va coincidir temporalment amb la publicació de les Normes i no les hi va poder aplicar, o a la Novíssima ortografía catalana d'Antoni Rovira i Virgili, que sí les segueix.

Primer full de l'annex de l'enciclopèdia de Fiter amb les Normes

Coberta de l'ortografia de Rovira i Virgili on s'anuncia que se segueixen les Normes

Antoni López Llausàs va ser l'editor del Diccionari general de la llengua catalana (1931-32) de Pompeu Fabra i fundador de la llibreria Catalònia. També edità l'ortografia de Rovira i Virgili i comença aquesta publicació amb "Quatre paraules de l'editor" que mostren l'impacte social de les Normes de fa cent anys (subratllat nostre):

"Per primera vegada, l'idioma català té unes Normes ortogràfiques amb prou prestigi per a aconseguir l'unitat del llenguatge escrit. L'Institut d'Estudis Catalans ha publicat les Normes acordades després de llargues i conciencioses deliberacions. L'alta autoritat d'aqueixa corporació científica ha fet que tothom, o quasi bé tothom, a Catalunya, les hagi acceptades de bona gana i amb el cor content.
No totes les qüestions pendents de l'ortografía catalana han estat resoltes ara per l'Institut, ni totes les recents resolucions d'aquests tenen el caràcter de definitives. Però el nombre de les qüestions resoltes és tant considerable, que ja dona dret a proclamar, avui, que l'idioma català està ortogràficament unificat."

Aquestes regles ortogràfiques foren adoptades majoritàriament pel món de les lletres —publicacions periòdiques incloses—, però també van ser combatudes per un grup molt actiu d'antinormistes. Antoni López s'hi refereix quan diu que van ser acceptades per "quasi bé tothom". Entre els qui no les acceptaren, Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell i Bancells, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu i Fornells, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Ernest Moliné i Brasés... Aquests, el 1915, crearen una Acadèmia de la Llengua Catalana que redactà unes altres "Regles ortogràfiques", publicades el 1916, que no tindrien èxit.  

El proper 31 de gener, a dos quarts de set del vespre, a la Sala Prat de la Riba de l'IEC (c. del Carme, 47) tindrà lloc l'acte d'obertura del centenari de les Normes ortogràfiques de l'IEC. Hi parlaran Mila Segarra, Josep Massot, Joan Francesc Mira, Salvador Giner i Isidor Marí.

Invitació a l'acte de l'IEC

Reproduïm, finalment, el text de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans de 1913 —també consultable al web de l'IEC—, tal i com es van incloure a la Novíssima ortografía catalana de Rovira i Virgili:

Més:

Mila Segarra (1985): "Les set redaccions de les "Normes ortogràfiques" de l'Institut d'Estudis Catalans".

PD: Avui les Normes ortogràfiques compleixen 100 anys al digital de cultura Núvol. 

Més PD: Un portal sencer de l'IEC dedicat a les Normes ortogràfiques.

¹ Actualment, l'IEC té cinc seccions amb més de 200 membres. 

² Les Normes, un cop aprovades, van tenir almenys dos estats: el que es va difondre a La Veu de Catalunya, i un altre que deu datar de la segona quinzena de febrer que afegeix text a la norma 8 (amb referència al prefix "circum-") i que és el que ja es troba a la Novíssima ortografía catalana de Rovira i Virgili. L'any 1914 es va publicar un altre document amb una estructura diferent: "Instruccions per a escriure segons les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans" [comentari de l'amic XRM]. 

³ En l'edició de 1912 hi apareixen d'apèndix del cinquè, i darrer, volum, fet que indica que aquest darrer volum, sense datar, és posterior al gener de 1913; en la segona edició de l'Enciclopèdia de Fiter, de març de 1913, apareixen d'apèndix del primer volum.

LexiCON

LexiCON és un vídeo de 57 segons de Danielle Gatto i Konstantinos Psimaris, amb efectes sonors de Tom Lebeau. Es resumeix amb "A con tries to scape" (un convicte prova d'escapar). Tant el convicte com qui el persegueix com el decorat són fets de diccionari. Llàstima que no sabem identificar-lo.

"El diccionario" María Moliner

María Moliner Ruiz (Paniza, Saragossa,1900 - Madrid, 1981) va ser bibliotecària i lexicògrafa. Quant a aquesta segona ocupació, és l'autora del Diccionario de uso del español (1966-67), una obra personal —quan els diccionaris encara ho podien ser— que es coneix directament com "el María Moliner".  Aquest diccionari es troba actualment editat en paper, en dvd, i, de manera molt bàsica, en línia. El seu fill, a mariamoliner.com, denuncia el tractament editorial actual de l'obra.

Malgrat viure durant la segona meitat del segle XX, diuen que pel fet de ser dona mai va arribar a ser acadèmica de la RAE. Costa de creure, però la primera dona acadèmica de nombre de la RAE va ser Carmen Conde, l'any 1979. Martínez de Sousa, al Manual básico de lexicografía (p. 316), parla així de Moliner i la seva obra:

"En 1966-1967 publica un diccionario de la lengua, al que da el título de Diccionario de uso del español, obra importantísima en la historia de la lexicografía española, superadora de muchos de los defectos que arrastra el académico, al que tiene por modelo en su edición de 1956. Mereció como ninguna otra mujer un sillón en la Academia Española, sillón que le fue negado por la mojigatería de unos académicos que no supieron ver ni apreciar el valor de su obra."

María Moliner reapareix avui al Teatre Romea, com a personatge central, de la mà de Vicky Peña, de "El diccionario", una obra dirigida per José Carlos Plaza, amb les actuacions també d'Helio Pedregal i Lander Iglesias.

"El diccionario" és un text teatral inèdit de Manuel Calzada Pérez que reivindica aquesta excepcional lexicògrafa. L'autor explica que va decidir escriure aquest text després de saber que María Moliner va patir arteriosclerosi cerebral. De la crítica apareguda a El País —perquè aquesta obra s'ha estrenat primer a Madrid—, "Justícia escénica", destaco aquest paràgraf:

“Moliner hizo una proeza con muy pocos precedentes: escribió sola, en su casa, con su propia mano, el diccionario más completo, más útil, más acucioso y más divertido de la lengua castellana”, escribió en su día García Márquez, quien recordó, poco después de la muerte de la diccionarista, que en 1972 se presentó su candidatura a la Real Academia Española. “Pero los muy señores académicos no se atrevieron a romper su venerable tradición machista. Ella se alegró, porque le aterrorizaba la idea de pronunciar el discurso de admisión. ‘¿Qué podía decir yo’, dijo entonces, ‘si en toda mi vida no he hecho más que coser calcetines?”.

PD: L'amic Caballé en parla també al bloc Diari d'un llibre vell: "El diccionario" al Teatre Romea.

Una veritat de Flaubert

DICTIONNAIRE.- En dire : « N’est fait que pour les ignorants. » Dictionnaire de rimes : s’en servir? Honteux!

Gustave Flaubert, Dictionnaire des idées reçues, article "Dictionnaire"

Una veritat com una casa de pagès —com a mínim la primera part de la citació— que Flaubert va escriure al seu propi diccionari per a ignorants, inacabat i pòstumament publicat per Louis Conard el 1913. Aquest Diccionari d'idees rebudes —o Catalogue des opinions chics—, és una obra en què treballà tota la vida, un compendi d'aforismes, al voltant d'un miler, sovint plens d'humor, com els de The devil's dictionary d'Ambrose Bierce. Tant Flaubert com Bierce, de ser coetanis nostres, em sembla que per a una obra així haguessin obert un bloc.

On he trobat aquesta citació també he trobat aquest gat atrapat dins d'un diccionari. Un perill, els mixos que ronden llibres...

AlcoVerkami

L'any Alcover era el 2012, però la tasca a realitzar amb l'obra de mossèn Alcover no és acabada, ni de bon tros. Ara mateix l'Editorial Moll té en marxa la publicació del sisè volum de l'obra Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó, pseudònim d'Antoni M. Alcover. 

Aquestes rondalles són contes populars de tradició oral de Mallorca, que mossèn Alcover va recopilar i passar a l'escriptura, i que es publicarien primer en una edició popular de 24 volums de 1896 a 1936. Aquesta edició crítica d'ara és revisada per Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré, i com es pot veure en el propòsit del projecte no és tasca fàcil. A banda de la quantitat de rondalles recollides —n'hi ha centenars—, hi ha múltiples aspectes folklòrics i literaris en cada text, fet que fa que la catalogació i l'estudi complet esdevinguin llargs i complexos.

Volum I del 2007

La importància per a la literatura catalana d'aquestes rondalles ha estat prou subratllada. Posem d'exemple allò que en deia Josep Pla a Les illes:

"L'important de don Antoni Maria Alcover són les seves Rondaies Mallorquines, monument de la nostra llengua, prodigi de palpitació popular, projectat sobre un paper amb una vitalitat impressionant, amb un abraonament dionisíac, amb un sabor únic, directíssim... És un raig impetuós de vida, i en aquest sentit, una obra de renaixement autèntic... el millor que s'ha escrit mai en dialecte mallorquí, en una llengua que capta tots els matisos, tots els racons, totes les intencions de la vida directa i autèntica. Jo us dic que les rondalles d'Alcover, delicioses d'intranscendència, són de les coses més serioses que poden haver estat mai escrites en qualsevol llengua."

Com és de suposar, lèxicament també són molt interessants. L'any 2008, la mateixa editorial Moll va publicar el Diccionari d'expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó d'Antoni Llull Martí, que inclou més de 5.000 locucions, dites, refranys i d'altres maneres de parlar col·loquials del mallorquí de fa cent anys, presents en els 24 volums indicats.

Per aconseguir finançament per a la publicació d'aquest nou volum rondallístic, l'editorial Moll ha pensat en el micromecenatge de la plataforma Verkami —els primers socis editors del nostre dilecte Parèmies. Confiem que entre tots ho farem possible.

La Llibreria Catalònia i el principal diccionari català del segle XX

El tancament anunciat avui mateix, 7 de gener de 2013, de la Llibreria Catalònia costa de pair. El tancament de qualsevol llibreria causa tristesa, però aquesta circumstància s'agreuja quan l'establiment en qüestió clou una història de 88 anys vinculats a la cultura del seu propi nom.

El diccionari més important de la lexicografia catalana del segle XX, el Diccionari general de la llengua catalana (DGLC) de Pompeu Fabra, va ser publicat, primer en fascicles (1931) i després en un sol volum (1932), per la Llibreria Catalònia, situada a la Ronda de Sant Pere, 3 de Barcelona. L'editor del DGLC, Antoni López Llausàs, va ser un dels fundadors de la llibreria (el 8 de maig de 1924), i fins a la Guerra Civil va ser normal que la Catalònia publiqués llibres. López Llausàs consta com a editor del DGLC fins a la 6a edició de 1974. També va ser editor de la revista D'Ací i d'Allà, on es publicarien aquests dos anuncis del Fabra en fascicles i del d'un volum.

Anunci del Fabra per fascicles a la revista D'Ací i d'Allà
de desembre de 1931 (núm. 168, penúltima pàgina)

Anunci del Fabra en un sol volum a la revista D'Ací i d'Allà
d'abril de 1933 (núm. 172)

La Catalònia també havia publicat abans, el 1929, un Compendio de gramática catalana. de Pompeu Fabra.

I un temps després del Fabra, quan el país ja era conscient de la importància d'aquesta obra, publicarien les Opinions autògrafes sobre el DGLC.

Durant alguns anys de la llarga nit (1940-1976), la Llibreria Catalònia es passà a dir Casa del Libro, com apareix en aquestes imatges del Sant Jordi de 1968, any del centenari de Pompeu Fabra i de la 5a edició del DGLC.

El Sr. Miquel Colomer Planagumà, actual director de la Llibreria, clou així el comunicat del tancament:

"Ara i en el futur, amb totes les noves formes que pren la difusió cultural, hi ha i hi haurà persones, associacions, col·lectius i empreses que fan i faran possible la pervivència de la literatura i en general de la cultura escrita. Desgraciadament, en aquest futur, la llibreria Catalònia no podrà ser-hi present."

El DGLC de Fabra perd avui una part de la seva història viva. Tant de bo les llibreries mai haguessin de tancar.

La cançó de l'abecedari

Al meu palíndrom preferit

Comencem l'any amb il·lusió, amb la cançó "L'abecedari", amb lletra de la cantant infantil Dàmaris Gelabert i música d'Àlex Martínez. La partitura està penjada a Internet per totsona.com, entremig de molt d'altre material educatiu descarregable que imagino deu fer les delícies dels mestres dels més petits.  

A banda de recitar la tirallonga de les vint-i-sis lletres, la cançó inclou també sengles mots amb tantes lletres inicials, amb la gairebé inevitable excepció de la i grega, on s'opta per l'adverbi anglès yes. 

El DIEC2 recull una única paraula catalana que comença per y, el compost sulfurat yperita —que també podem escriure iperita. A banda de la raresa del terme, el seu referent no és gaire adient per a una cançó infantil, ja que la yperita —o gas mostassa— és un gas tòxic emprat a la guerra amb conseqüències terribles sobre la pell i les mucoses. El seu nom prové de ciutat flamenca de Ieper, on s'utilitzà per primer cop durant la Primera Guerra Mundial.

El GDLC n'afegeix un grapat més: yakitori, yeadonià, ypresià, yuppie... "Yeadonià", paraula que s'origina a les argiles de Yeadon (Yorkshire), és un dels mots més famosos de la nostra llengua televisiva, ja que gràcies a saber escriure aquest mot amb la tan improbable i grega inicial, el badaloní Josep Gatell va guanyar un pot de 72.990 € en una edició del concurs El gran dictat del 2011.

Vet aquí la cançó de l'abecedari interpretada:

I vet aquí l'ABCDdiari de lletres animades de Xexu Martínez:


ABCdiari from xexu martínez on Vimeo.