Necessari

 "Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari."

El rastre blau de les formigues (2014) és un llibre del poeta menorquí Ponç Pons. A la pàg. 10 trobem aquesta declaració aforística d'amor lexicogràfic. Com diu ell mateix poc després: "Amb els anys un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els grans poetes essencials". Entre les poques coses necessàries, la llengua, el diccionari.

Ruta Pompeu Fabra

Aquest diumenge 27 de novembre comencen a Barcelona unes rutes culturals, a peu, entorn dels episodis més rellevants de la vida i l’obra de Pompeu Fabra, amb set parades per diferents indrets (L’Avenç, l’Ateneu, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans...). Més informació a rutapompeufabra.com.

Fabra en dos retrats de Ramon Casas (fragments)

  Desitgem que a partir d'aquestes rutes, l'Ajuntament de Barcelona reti l'homenatge necessari a Fabra indicant com es mereix l'indret de Gràcia on va néixer. Recuperem així, novament, la campanya "Una placa per a Pompeu Fabra".

La literatura no és sinó un diccionari

"Perquè la literatura no és sinó un diccionari, un compendi de significats per a diferents circumstàncies i experiències humanes. És un diccionari de la llengua en què la vida parla a l'ésser humà."

Joseph Brodsky, En una cambra i mitja. 

Delacroix deia que la natura també és un diccionari i Cocteau deia que qualsevol obra mestra literària no era sinó un diccionari desordenat, ergo quasi tot és un diccionari. 

[Citació de Brodsky provinent d'un tuit de l'escriptor Joan Todó, @2dabril]

València: PUV, 2013. Trad. d'Anna Torcal i Salvador Company

Miquel Pesce Vich, lexicògraf pitiús

Foto de Miquel Pesce Vich del web de l'Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia

Miquel Pere Pesce Vich (Alger, juliol de 1942 - Sant Antoni de Portmany, Eivissa, setembre de 2009) tenia vint anys quan vingué a viure a Eivissa, la terra de sa mare Maria Vich, on es va dedicar a ensenyar llengües (francès, anglès, llatí, alemany i català) a Sant Antoni de Portmany. Autodidacte i apassionat per les llengües i per Eivissa, va col·laborar en diferents mitjans de premsa local (La Prensa de Ibiza, Diario de Ibiza) o altres publicacions com el Butlletí de la Casa d’Eivissa i Formentera a Catalunya  o el Butlletí Informatiu de l'Institut d'Estudis Eivissencs. El seu principal focus d'interès va ser les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera). 

L'any 1986 va publicar dues obres d'interès lexicogràfic. Per una banda, el Diccionari biogràfic de les Pitiüses I (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un recull dels hòmens i les dones que s'han significat en la cultura de les Pitiüses: "els personatges que han contribuït d'una faisó o d'una altra al desenvolupament de la cultura dins els seus diversos rams". Pesce Vich va fer aquesta recerca de més de 600 currículums breus per tal de "rescatar de l'oblit llinatges i fets que la nit dels temps havia coberts amb la seva capa". La seva intenció era continuar aquesta obra amb un segon volum per completar-ne els buits, però no va poder ser.

 

El mateix any publicà Paraules de les Pitiüses quasi oblidades (Eivissa: Impremta Ibosim, 1986), un llibret de 27 pàgines publicat amb l'ajut de l'Asociación de Amigos de Santa Eulalia. L'obra és un diccionariet bilingüe d'equivalències eivissenc-castellà i castellà-eivissenc, ideat per "sebre sa situació actual d'algunes paraules que, a ses Pitiüses, es troben en via de desaparició".

En edició pòstuma ens ha arribat l'obra a la qual dedicà més de dues dècades, el Diccionari multilingüe d’Eivissa i Formentera (2016), un llibre publicat pel fill Antonio Pesce Serra, amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia. Aquest recull lexicogràfic inclou més de 13.400 entrades de lèxic de les Pitiüses, sense definició però amb equivalent en castellà, alemany, anglès i francès, a més de la pronúncia. El Pesce Vich esdevé una font important per conèixer mots i expressions del català eivissenc.

Als marges dels diccionaris

  

Imatge de L'illa dels llibres

La traductora Anna Casassas i Figueras, que tradueix del francès i de l’italià cap al català, ha guanyat el premi Trajectòria, que s’atorga durant la Setmana del Llibre en Català. Andreu Barnils l'entrevista per a Vilaweb, tot fent un repàs de la seva vida personal  i professional. I també hi apareixen els diccionaris i el vell combat entre els diccionaris en paper i en línia:

"—Feu servir diccionaris en xarxa, o en paper?
—Tinc els de la xarxa encesos, i els de paper, al voltant de l’ordinador. No hi ha el mateix a cada lloc. Depèn de què busques. Jo els necessito a tots dos. Però els de paper tenen un avantatge, que jo no en sabré passar mai: jo els diccionaris en paper els tinc escrits des del primer dia. Hi vas afegint coses, als marges. Detalls que afegeixes, comentaris. I si me’ls llenço què faig? Perdo tota l’experiència. Estic segura que els altres traductors també ho fan."

Els diccionaris són presents en altres moments de l'entrevista, però aquesta reivindicació del paper i de les postil·les és especialment pertinent, sobretot en la seva professió. L'escriptura de marginalia en els diccionaris, o en altres llibres, és un dels recursos més habituals d'interactuar amb les obres, d'apropiar-se dels textos i modificar-los. I això en línia no és tan fàcil.

Alfabet de l'analfabetisme

Sembla un oxímoron, això de fer un alfabet sobre l'analfabetisme, però quan es veu el vídeo s'entén el propòsit. Deu ser un dels alfabets amb més contingut social que s'han fet, i amb molta qualitat. Forma part del Project literacy, un pla de lluita contra la incapacitat de llegir o escriure. L'analfabetisme, que afecta centenars de milions de persones, té molta relació amb la pobresa i la delinqüència, i d'aquí ve la tria dels mots. Un bell alfabet per a un món que no sempre ens abelleix.
En aquesta web se'ns explica el perquè de cada paraula i de cada imatge.

Medallons de Pompeu Fabra

L'any 1968 feia un segle del naixement de Pompeu Fabra. Aquest any Fabra se celebrà amb diversos actes, des de la publicació de la gran biografia de Josep Miracle a concursos per als infants. Expliquen Jaume Fabre i Josep M. Huertas que "des del desaparegut setmanari Tele/Estel es va donar el tret de sortida dels diferents actes amb l'article “Un centenari que no podem menystenir”. Entre els signants de la crida que seguiria a aquest article es trobava l'escultor Rafael Solanic, que presidia el Cercle Artístic Sant Lluc, des d'on, asseguren alguns, va sortir la idea de fer un medalló de Fabra, que es va encarregar a Josep Miret". Altres fonts indiquen que l'encàrrec fou fet per Òmnium Cultural a iniciativa de Lluís Carulla. El que és segur és que l'autor fou l'escultor barceloní Josep Miret i Llompart i que es distribuí a diferents entitats dels Països Catalans. Sobre la quantitat de medallons realitzats hi ha divergències, que van de 100, com s'indica a l'entrada dedicada a Miret de la Viquipèdia, a 150, com diu aquest text de la p. 88 de Pompeu Fabra, Nadala de 1998 de la Fundació Jaume I:

El medalló és de bronze i fa uns 37 cm. de diàmetre.  Una de les curiositats és que alguns van signats "Miret 1968" al marge inferior esquerre i d'altres no.  

En Joan Montané i un servidor fa uns mesos que anem cercant els medallons de Fabra que encara existeixen. El resultat el podeu trobar en aquest mapa dels medallons de Pompeu Fabra:

A data d'aquest apunt en portem 22 de localitzats, al Principat i a Prada, Eivissa i l'Alguer. Si en coneixeu algun que no tenim controlat, us agrairem que ens ho feu saber.

Plaga nueva y descomunal que amenaza al principado de Cataluña

Aquesta còpia digital de la Plaga nueva y descomunal que amenaza al principado de Cataluña de D. F. R. y R. E. ha estat possible gràcies al permís de la Biblioteca de Catalunya, que ens ha cedit les imatges. De fa temps que es pot consultar a Internet una altra còpia digital de la Universitat de Wisconsin, però era incompleta, en mancar-li els fulls 30-31. Segons Marcet i Solà, hi ha tres exemplars coneguts d'aquesta obra: el de la Biblioteca de Catalunya, el de la Biblioteca de l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona (a la Casa de l'Ardiaca) i el de la Universitat de Wisconsin, a Madison, EUA.

L'obra parla d'una plaga de diccionaris que va tenir lloc a Catalunya el 1839. Concretament, aquest any es publicaren el Diccionari catalá-castellá-llatí-frances-italiá d'una Societat de Catalans (conegut com el quintilingüe), el primer volum del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina de Pere Labèrnia i el Diccionario catalan-castellano de Magí Ferrer.

 

Els tres diccionaris protagonistes de la Plaga, de 1839

Aquest interessant pamflet de trenta-dues pàgines satiritza aquesta situació amb un diàleg entre tres advocats: Matadams (del quintilingüe), Niusalabre (del Labèrnia) i Cabirol (del Magí Ferrer). Joan Solà, tant a A l'entorn de la llengua (1977: 137-139) com al segon volum del Marcet i Solà (1998: 637) proposa, i sembla coherent, que l'autor que s'amaga darrere aquestes inicials és el mercedari barceloní Fra Magí Ferrer i Pons (1792-1862). Dues raons avalen aquesta possibilitat: que coincideix la impremta de Pau Riera i que el Magí Ferrer és el diccionari que surt més ben parat al final del debat.

Fa 77 anys, a Sant Feliu de Codines

Aquesta setmana tenen lloc a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) dos importants actes per recordar la figura del Mestre Fabra. 

El primer és una conferència sobre Fabra a càrrec de Jordi Mir, estudiós de l'obra fabriana i un dels directors de les Obres completes de Pompeu Fabra. Mir comptarà amb la col·laboració de l'historiador Borja de Riquer, que parlarà sobre els exiliats republicans. Casualment tindrà lloc, el divendres 22 de gener, en una biblioteca dedicada a un altre gramàtic, en Joan Petit i Aguilar, lingüista codinenc.

Dos dies després, el diumenge 24 a les dotze del migdia, s'inaugurarà al carrer d'Agustí Santacruz, núm. 67, una placa commemorativa dedicada a Fabra. Des d'aquesta casa, el 24 de gener de 1939, o sigui fa 77 anys, la família Fabra partí cap a l'exili cap a França. Sant Feliu de Codines és on la família Fabra passava l'estiu. Actualment l'edifici és propietat de la família Riquer.

No deixa de ser estrany que trobem plaques d'homenatge a Fabra on visqué a Badalona, on visqué i morí a Prada, ara a Sant Feliu de Codines, però encara no en trobem cap on va néixer. Aprofitem novament per tornar a demanar que l'Ajuntament de Barcelona col·loqui una placa commemorativa en record del lloc on va néixer Pompeu Fabra.