La gent del fang

Lorenzo Bacale fotografiat per Jordi Socías a El País

L'any 1966, el principal historiador baixllobregatí, el pratenc Jaume Codina i Vilà, publicava una obra cabdal dins de la seva extensa bibliografia sobre el delta llobregatí: Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat 965-1965 (Granollers: Montblanc, 1966). En ella es dissecciona la microhistòria del territori del llogarret pratenc, des dels seus inicis fins al segle XX. La presència del fang al títol no és ni gratuïta ni simbòlica: és la pura realitat d'una terra fangosa procliu a estanyar-se, a ser de difícil conreu i a ser un mitjà de propagació de malalties palúdiques endèmiques.

Al costat de la mescla pastosa d'argila i aigua, al DIEC2, el mot fang presenta una segona accepció menys popular, la que es refereix a l'individu —i a la llengua— d'un poble africà repartit entre Gabon, Camerun i Guinea Equatorial. Precisament d'aquest darrer territori era en Lorenzo Bacale Andeme, autor d'un dels vocabularis trilingües més curiosos de la lexicografia catalana: Vocabulario castellano-fang-català (Huesca, 1999).



El periple vital de Bacale el portà des d'una tribu Obuc —ètnia Fang— del petit poble de San Antonio —demarcació d'Acurenan, Río Muni - Guinea Equatorial— fins a obtenir una plaça de policia local a Donòstia. El fet d'haver estudiat a l'illa de Bioko —abans l'espanyola colònia de Fernando Poo—, devia afavorir que el 1965 optés per una beca d'estudis a Espanya, on passà per Jaén i Daimiel abans d'anar a raure a Donòstia, casat amb una salmantina. Bacale estudià la llengua fang a l'escola i des dels estudis elementals. Posteriorment, i malgrat el seu desplaçament vital i lingüístic, continuà el contacte amb el seu país, i va ser traductor de llengües africanes i europees.

En el pròleg del vocabulari som informats que a Guinea Equatorial hi viuen actualment bastants castellanoparlants i que alguns d'ells són d'origen català. Aquests a vegades viatgen per petits pobles i aldees on es troben amb parlants monolingües de fang. Aquesta va ser una de les raons que empenyé a Lorenzo Bacale a la creació d'un vocabulari com aquest, a banda de tenir també com a destinatària a la comunitat guineana d'Espanya, que l'autor adverteix que està perdent completament el coneixement de la llengua dels seus avis.

Afortunadament aquesta obra no existeix només en format paper, sinó que l'autor, per tal de donar-ne un màxim de difusió, va autoritzar, un mes abans de morir —el dia de sant Joan del 2010— que es pengés íntegrament a Internet, dins d'un web de Guinea Equatorial. A banda de les aproximadament 8.200 entrades del vocabulari (aba en fang), trobem un resum de característiques fonològiques i morfosintàctiques del fang i quadres de numerals i lèxic de dies, mesos i estacions. Un web que és un petit homenatge en la xarxa a un home molt vinculat amb la lluita humanitària per Guinea i a qui li van dedicar una plaça a Guinea i un carrer a Donòstia.

Transcric una part de la dedicatòria del llibre per tal mostrar mínimament la llengua fang —d'influències franceses i castellanes— i el tarannà de Lorenzo Bacale:

"Abadi Mengachiledò ye nem ye abum, metemná ebort besagse bakobe abuiñ menu, tam ensing chà yiane so bia eto file - Ofereixo de tot cor aquest vocabulari a aquells que creuen que el llenguatge ens durà a unir-nos i fer les paus arreu del món."

Col·leccionistes de diccionaris: Pierre de Witte

Un altre gran col·leccionista de diccionaris francesos —i blocaire—, en Pierre Bouillon, va dir d'ell que probablement tenia la col·lecció de diccionaris antics i enciclopèdies més rica del món occidental. Bouillon, qui per cert té blogue i no blog —els catalans no sóm els únics d'adaptar el mot anglès—, es referia al belga Pierre de Witte, que manté el web Dico-collection (une belle collection de dictionnaires anciens, de beuax livres, de belles reliures).

Pierre de Witte s'autodefineix com a dicopathe, aprofitant que l'amor que els francòfons senten pels diccionaris fa que ells tinguin una abreviatura per al mot: dico —abreviatura que recull el Petit Robert. Segons de Witte, un dicopathe és un col·leccionista de diccionaris i enciclopèdies antics. Al Dico-collection —que l'autor, igual que nosaltres el Gazophylacium, defineix com un site-amateur— s'hi troben els exemplars de la seva col·lecció privada ordenats cronològicament per segles, des del XVI fins al XXI, amb informació bibliogràfica i imatges de cada obra (coberta i portada, normalment). Aquesta és la part principal del web, però de Witte aprofita per indicar el seu contacte per si algú li pot proporcionar alguna obra que li manca o vol fer algun intercanvi o compra. Un dels atractius del web és el seu estil personal, ja que a banda d'extensa informació lexicogràfica s'hi troben altres aficions i reflexions personals, com són els dibuixos que feia de jove i diversos comentaris sobre el col·leccionisme i la bibliofília. Un dels seus aspectes menys atractius és el disseny, que recorda els webs de fa anys, a banda d'una barreja de mides de lletres i colors que no resulta tan estètica com la seva biblioteca, on podem gaudir d'una barreja de mides i colors certament més equilibrada.

El que s'ha de saber de l'Editorial Moll

El meu primer contacte llibresc amb l'editorial Moll va tenir lloc quan als quinze anys — primer o segon de batxillerat— em van fer comprar la novena edició d'El que s'ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines. Aquest opuscle el va escriure Coromines l'any 1950 —primer en anglès— per difondre la llengua catalana entre els novaiorquesos, amb motiu de la celebració dels 50ns Jocs Florals de Llengua Catalana a Nova York l'octubre de 1951. Va ser un llibre important per als meus escassos coneixements de llengua catalana. El tinc subratllat a llapis, senyal que em va interessar. Recordo que no em va sobtar que a Nova York se celebressin Jocs Florals catalans; poc en sabia jo llavors de la literatura catalana a l'exili... Però allò que sí em va fer gràcia és que fos un llibre d'una editorial mallorquina. Molt probablement fou el meu primer llibre mallorquí.

Uns quants anys després, als prestatges de la meva biblioteca hi ha d'altres llibres mallorquins. I la majoria comparteixen l'editorial del primer. Dins d'un catàleg de més d'un miler de publicacions, en citaré només un parell de fantàstiques que tenen com a autor —o coautor— el fundador de l'editorial, en Francesc de Borja Moll (1903-1991): el Dicccionari català-valencià-balear —els impressionants deu volums d'Alcover-Moll que són una de les fites de la nostra cultura— i el Diccionari català-castellà castellà-català — el nostre bilingüe més elegant.

El 29 de setembre de 2011 es publicava al Diari de les Balears que "L'editorial Moll fa un preconcurs de creditors". Ràpidament va córrer per la xarxa un crit d'alarma cultural del tot justificat: Salvar l'editorial Moll. Una empresa (editorial, llibreria i distribuïdora) amb 77 anys d'història, que ha apostat de sempre per la difusió de llibres d'un contingut cultural insubornable, ara està patint de forma greu la crisi al món llibreter —han reduït més d'un 30% les vendes.

Estem parlant d'una empresa —com tantes d'altres que malauradament tenen dificultats—, però en aquest cas ens trobem davant d'un dels pals de paller de la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears. Com deia fa poc en Xavier Rull, l'editorial Moll ens necessita, però no perdem de vista que la comunitat lingüística i cultural catalana també necessita l'editorial Moll.

Una de les mostres de la seva manera de fer és que l'Editorial Moll no ha destruït mai un exemplar de cap obra que ha publicat. Així, dins del seu fons, trobem llibres editats des dels anys 50, primeres edicions que trobem al nostre abast per preus que van majoritàriament de 4 a 7 €. Aquí en podeu fer un tast: Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, E.T.A. Hoffman...

Ara que estem en èpoques de fer regals i que a vegades no sabem ben bé què comprar, és una bona ocasió per acudir al catàleg de llibres de la Moll. Acabem amb un missatge clar de l'actual responsable de l'editorial, Francesc de Borja Moll (fill del fundador): "Em trobo molta gent que em mostra una solidaritat emotiva, començant pels autors". "Si el públic vol que l'editorial continuï, ja sap què ha de fer: anar a les llibreries o a la nostra web i comprar els nostres llibres".

15 de desembre, sant ...

Desconec si en Joan Arimany és parent d'en Miquel Arimany, però sé que, a banda del cognom, comparteixen la inclinació lexicogràfica. En Joan és un devot blocaire que fa temps que omple la blocosa de manifestacions religioses populars catalanes, beneïda dèria que l'ha portat a publicar un curiós Diccionari de sants històrics catalans (El Farell edicions):

"Les santes i els sants han ocupat un lloc rellevant dins el cristianisme. Se’ls considera intercessors i protectors de la resta de devots. El Diccionari de sants històrics catalans ens permet conèixer, a part de la seva biografia i de la seva obra, d’altres aspectes: les poblacions on han estat vinculats, com se’ls representa en l’art i la seva devoció popular. Entre aquests, en cal destacar els màrtirs de l’antiguitat, bisbes de les diòcesis medievals, missioners a terres d’Amèrica i Àsia o fundadors de diverses congregacions religioses."

Presentació del diccionari aquest dijous 15 de desembre, sant ..., a les 8 del vespre, a la Biblioteca Municipal de Manlleu.

Ningú no neix ensenyat

Un cop vaig sentir explicar a Albert Jané que quan algú li trucava per algun dubte ortogràfic, ell demanava a l'interlocutor que s'esperés, anava a buscar un diccionari i li donava la resposta. Amb aquest gest, el lingüista mostrava dues coses: el camí per aprendre i que ningú no neix ensenyat.

"Ningú no neix ensenyat" és el títol d'una vinyeta-pròleg del dibuixant Cesc (Francesc Vila, 1927-2006), del qual ja li coneixíem l'"Homenatge a Pompeu Fabra", que apareix a l'inici d'un diccionari escolar, el Diccionari didàctic elemental (Barcelona: Cruïlla, 2006).

El dibuix, en blanc i negre, mostra una escena de carrer en què cinc bafarades, en lloc d'incloure diàlegs, inclouen sengles definicions dels mots brossa, cadell, gual, rètol i xerraire: una interpretació original de la presentació d'una obra, amb un títol que no podia ser més encertat. Des de la gent del carrer que dibuixa Cesc fins als gramàtics consagrats com Albert Jané, tothom cal que tingui clar que ningú no neix ensenyat. Per ensenyar-nos, precisament, tenim els diccionaris.

El diccionari més antic del món i la substitució lingüística

Tauleta 16 (Louvre)

Són tauletes de fang amb escriptura cuneïforme, datades cap al 2.300 aC, època dels accadis, que es van descobrir a Ebla (actual Síria). S'anomenen Urra=hubullu i formen un diccionari enciclopèdic babilònic que consta de 24 toms (o sigui, tauletes) que parlen de noms de plantes, animals, pedres, estrelles, mesures de gra, de pesos i de superfícies, vehicles terrestres i marítims, professions... L'obra completa s'usava per servir de textos de pràctica per als escribes, antics redactors i copistes. Actualment té perfil d'afició al Facebook, potser obra d'algun copista del XXI.

La seva peculiaritat és que la informació es presenta en una llista bilingüe de mots sumeri-accadi, dues llengües certament poc parlades en l'actualitat. La llengua més antiga de les dues és el sumeri (aprox. 4.000 - 1.900 aC). De l'accadi, en canvi, en tenim notícia des del 2.300 aC (l'època d'aquest diccionari manual). Se sap que l'accadi va substituir el sumeri a les zones de Mesopotàmia on es parlava. El que alguns consideren el diccionari més antic del món és un primer testimoni del llarg procés de substitució lingüística que acabaria amb el sumeri. ¿Va tenir l'accadi millor fortuna? En absolut. L'arameu va ocupar amb el temps el seu territori lingüístic. De parlants d'arameu, que diuen era la llengua de Jesús, encara n'existeixen, prop de mig milió, tot i que es considera actualment una llengua en perill d'extinció.

Tauleta 13 (The Metropolitan Museum of Art)

Un segle de Filològica exposat

D'esquerra a dreta

Fem un petit tast visual de l'exposició que podem veure actualment a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya: "Cent anys de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911−2011)". La BC, creada per l'IEC, se suma, amb aquesta mostra documental, a la celebració del centenari de la secció que s'ocupa de manera científica de la llengua catalana. En el tríptic podem consultar els nombrosos documents que s'hi presenten: manuscrits, primeres edicions, fotografies... Només fins al 4 de desembre!













Sis vitrines



Un detall: a la primera vitrina, fotografia i manuscrit original d'en Pompeu Fabra



Un altre detall a la segona vitrina: Les Normes ortogràfiques de 1913 de la BC



Un darrer detall de la quarta vitrina: un DGLC de 1932 de la BC

The Age of the Dictionary

"The Age of the Dictionary" o "The definition of a hopeless task" és el setè capítol de The history of English in ten minutes, una sèrie de deu vídeos molt breus i lleugerament didàctics sobre l'anglès de l'Open University. El capítol se centra en la tasca dels primers grans lexicògrafs anglesos, els superhomes autors del Dictionary of the English Language o l'Oxford English Dictionary.

A banda de descobrir nous usos domèstics dels diccionaris, un hi troba mots fantàstics com ara pickle herring, jobbernowl, fopdoodle o snuffbumble, paraules absolutament prescindibles (i per això fascinants) per a qualsevol dels 300 milions de parlants de l'anglesa llengua, però que podrien haver format part perfectament del bagatge imprecatori d'Arxibald Haddock.

Aquesta és la transcripció del text:

"With English expanding in all directions, along came a new breed of men called lexicographers, who wanted to put an end to this anarchy – a word they defined as ‘what happens when people spell words slightly differently from each other’.
One of the greatest was Doctor Johnson, whose ‘Dictionary of the English Language’ which took him 9 years to write.
It was 18 inches tall and 20 inches wide – and contained 42,773 entries – meaning that even if you couldn’t read, it was still pretty useful if you wanted to reach a high shelf.
For the first time, when people were calling you ‘a pickle herring’ (a jack-pudding; a merryandrew; a zany; a buffoon), a ‘jobbernowl’ (loggerhead; blockhead) or a ‘fopdoodle’ (a fool; an insignificant wretch) – you could understand exactly what they meant – and you’d have the consolation of knowing they all used the standard spelling.
Try as he might to stop them, words kept being invented and in 1857 a new book was started which would become the Oxford English Dictionary. It took another 70 years to be finished after the first editor resigned to be an Archbishop, the second died of TB and the third was so boring that half his volunteers quit and one of the ended up in an Asylum.
It eventually appeared in 1928 and has continued to be revised ever since – proving the whole idea that you can stop people making up words is complete snuffbumble."

Fopdoodle ja s'havia reivindicat en una obra del 2007

Via "Història de l'anglès en deu minuts" a Bloc de Lletres

11

Onze prové del numeral indeclinable llatí undecim (d'unus i decem: u i deu). Entre d'altres faramalles al voltant de l'11 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 10, en fa dos amb el 9, en fa tres anys amb el 8 i en fa quatre amb el 7), esmentarem aquestes 11:

És el primer nombre capicua, simètric o palindròmic. Tots el capicues parells en són divisibles i, especialment segons els col·leccionistes de bitllets d'autobús, porten bona sort. El mot capicua diuen que prové de la jugada de dòmino en què s'acaba podent col·locar la darrera fitxa en qualsevol dels dos extrems.



A banda de capicua, per a la matemàtica recreativa, l'11 és el primer nombre uniforme de dues xifres (en anglès repdigit, portmanteau de repeated digit), un nombre enter natural format per la repetició d'una sola xifra (el nombre de la bèstia, 666, també ho és).


Apollo 11, la primera nau que va fer arribar l'home al seu únic satèl·lit natural. Es va enlairar el 16 de juliol de 1969 i va arribar-hi el dia 20. Va tornar a la Terra el dia 24, prop de Hawaii.


En basc, eusquera o èuscar, l'11 (hamaika) és 11 i també vol dir "moltíssim". Hamaika aldiz etortzeko esan dizut! (T'ho he dit onze/un munt de vegades!). Potser té relació amb el basc amaigabe (infinit). Casualment és el primer número que supera el que podem comptar amb les mans.


Tothom sap que és tradicional celebrar els 11 anys de matrimoni. S'anomenen les noces d'acer, i és habitual regalar objectes fets d'aquest metall. En un ampli catàleg en línia trobem joies, rellotges, gerros de flors...



En anglès, l'expressió "up to eleven" o "these go to eleven" es fa servir quan una cosa excedeix el volum màxim de so. Al Shorter Oxford English Dictionary ho defineixen com "up to maximum volume". Sembla ser que el control de volum d'alguns aparells musicals clàssics arriba fins a 11.



Si naveguem amb Mozilla, Internet, Chrome, Opera..., prement F11 la finestra s'obre en mode pantalla completa. Amb un Mac just el contrari: se'ns amaguen les finestres obertes.



Diu la llegenda que el 1106 es van trobar les relíquies d'onze verges cristianes (entre elles, santa Úrsula), màrtirs d'una persecució del 304. Per error es passà de les onze a les "onze mil verges", i amb aquest nom es coneix una antiga advocació cristiana que es propagà, des de Colònia, a tot Europa. A Catalunya existí, des del segle XIII al XIX, el priorat de les Onze Mil Verges. L'error té diverses hipòtesis: que si ve de la traducció del nom llatí d'una de les verges, Undecimilla (la petita que fa onze), del mot undecimila (que té onze anys) referit a l'Úrsula...


L'hendecasíl·lab, o vers d'onze síl·labes mètriques, és un vers clàssic del sonet. Diuen que va néixer d'algun poeta sicilià i després passà a la resta d'Itàlia (és el vers de la Divina comèdia de Dante, el Cançoner de Petrarca...). També s'utilitza en teatre: Shakespeare va escriure Romeu i Julieta en versos hendecasíl·labs.


L'Onze de setembre té lloc "la festa de Catalunya" (article 8.3 de l'estatut), recordant la resistència de Barcelona després de 14 mesos de setge, amb la batalla de l'11 de setembre de 1714 contra els borbons. La diada de 1976, a Sant Boi de Llobregat (lloc on visqué i morí Rafael de Casanova), va ser-ne la primera celebració legal després de la guerra civil.


I, finalment, la referència lexicogràfica, en forma d'un parell de diccionaris publicats el 1911: el Diccionari catalá-castellá y castellá-catalá de Joseph Pujal y Serra és tristament famós perquè es considera un pillatge lexicogràfic del famós diccionari vuitcentista de Saura: "L'edició de 1911. Diguem també que l'obra de Saura fou objecte àdhuc d'un acte de pirateria. El 1911, el catedràtic Josep Pujal i Serra, sens dubte descendent de l'editor del vocabulari des de 1851, el feu estampar a nom seu." (Colon & Soberanas, p. 165). Més important, aparegut també el 1911, és el primer volum (català-alemany) del bilingüe Langenscheidts Taschen-Wörterbücher Katalanisch-Deutsch del Dr. Eberhard Vogel.


^{Nota: casualment aquest apunt és del dia 11 de l'11 de l'11, a les 11:11.}

Un petit vocabulari nazi-català

El llibre que de sempre he trobat més important de l'obra de Montserrat Roig —i no ho he pas llegit tot— és un que va escriure per encàrrec de Josep Benet, però que ella mateixa explicava que va canviar-li la vida: Els catalans als camps nazis (Barcelona: 62, 1977). Al final de l'obra hi ha un petit vocabulari que ocupa tres pàgines (de la 531 a la 533), on es recull lèxic nazi. La recent lectura de Jo confesso de Cabré em va fer tornar a pensar en aquestes pàgines, ja que Cabré també utilitza algun d'aquests mots alemanys dins de la seva novel·la. No és un lèxic fàcil de llegir: els navegants queden avisats.

El vocabulari conté només 75 paraules. Per algú que desconegui el llibre de la Montserrat Roig o la història que explica —fet improbable avui en dia—, aquestes 75 paraules serveixen per mostrar de manera crua i sintètica allò que s'hi pot llegir. Només hi ha sis paraules que no siguin alemanyes: cinc de franceses i una de catalana. La paraula catalana és "organitzar". I diu d'ella: "En l'argot del camp, robar". L'altra referència que fa al català aquest vocabulari és que als Poschacher —presoners joves de Mauthausen que treballaven en una pedrera de l'empresari austríac Poschacher—, els anomenaven, per homofonia, els "butxaques".

I tota la resta és lèxic alemany. Hi trobem ordres (heraus!: fora!), objectes (Kartoffelschälmesser: ganivet de pelar patates), oficis (Kohlenfahrer: literalment, carboner d'un vaixell, però allí era l'encarregat del forn crematori), tipus de presoners (NN o Nacht und Nebel: literalment, nit i boira. Es referia als presoners destinats a morir sense deixar rastre i prové d'una referència wagneriana a l'Or del Rin), noms d'instal·lacions (Effektenkammer: magatzem de la roba i objectes personals dels deportats)... Hi trobem la barbàrie.

Montserrat Roig, al final del pròleg d'aquesta obra, descriu així els deportats: "I vaig pensar que els ex-deportats m'havien semblat, sobretot, uns homes que no acceptaven la hipocresia de les paraules, que havien arribat al fons del pou de la comèdia humana". Fa gairebé vint anys vaig visitar Dachau, el primer camp de concentració nazi (1933-1945). A l'entrada, a la porta metàl·lica, s'hi pot llegir un eslògan que també seria present en la majoria dels altres camps de la mort: "Arbeit macht frei". Vol dir que el treball fa lliure. El recinte de l'horror era presidit per una mentida, una cínica mostra de la hipocresia de les paraules.



Les tres pàgines del vocabulari



20 Anys sense Montserrat Roig

Dardada

dardada

f.
1 Tret de dard.
2 Ferida de dard.

El dardo en la palabra es va publicar el 1997 i va tenir una popularitat i difusió enorme. El dardo en la academia encara no ha sortit de la impremta, però avui he rebut aquesta notificació del proper llançament de l'obra, juntament amb un extracte en primícia, i he pensat que era interessant donar-li difusió. Dos volums de crítica sociolingüística valenta:

El dardo en la Academia Esencia y vigencia de las academias de la lengua española VV. AA. Silvia Senz y Montserrat Alberte (eds.) Prólogo de Màrius Serra Editorial melusina

El dardo en la Academia es una obra en colaboración, compuesta por 13 artículos de 16 autores, y dirigida y editada por Silvia Senz y Montserrat Alberte, a su vez coautoras del volumen. Como proyecto editorial, El dardo en la Academia se propone el triple objetivo de dilucidar qué factores han contribuido a sustentar el extraordinario ascendiente social de la Real Academia Española, de analizar, a partir de ellos, su idiosincrasia institucional, y de plantear, finalmente, la necesidad de su existencia. Como obra de divulgación lingüística y sociolingüística, con un afán decididamente crítico y abarcador, tiene además la ambición de contribuir a contrarrestar las ideas lingüísticas, la visión social y cultural y la acción sobre el lenguaje que tanto la Real Academia Española como sus academias asociadas promueven, poniendo al alcance de todo lector interesado una minuciosa disección de la anatomía y el alma académicas. Avance público Extracto del libro

Doncs rosega un diccionari

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

De Josep Carner, del llibre Museu zoològic (Barcelona: Nauta, 1963), on es recullen 24 retrats d'animals. El títol presenta la variant "Els animals s'expliquen com bonament poden". El poema "La rata" és el darrer d'ells, i ens mostra un diàleg entre una rata —probablement de biblioteca— i un nebot ratolí. L'edició original porta 24 dibuixos a color de Josep Granyer, convertits en gravats al taller de Jaume Pla. La rata de la il·lustració superior, però, s'anomena Firmin, és obra de Fernando Krahn i és realment saberuda.