Davant la comprensible allau de demandes rebudes i l'interès que tal qüestió òbviament genera, em disposo a explicar d'on ve el nom d'aquest bloc que teniu davant dels ulls. Avui que, precisament, arribem als 100 apunts.'Gazophylacium' no sembla un mot gaire català. Perquè no ho és. Però sembla llatí. I aquí l’encertem. 'Gazofilaci' és la forma catalana correcta i actual que anem a definir:
- Segons el DIEC2, 'gazofilaci' era el lloc on es guardaven els tresors, les rendes i les almoines del temple de Jerusalem. Com a segona accepció, ens diu que s’aplica a una col·lecció d’objectes de valor.
- El GDLC registra dues accepcions, de les quals la primera té dues subaccepcions. Un 'gazofilaci' és un lloc per a guardar el tresor; la segona subaccepció ens diu que és el tresor mateix, com si el cofre ja fos el tresor. La segona accepció, primera referència lexicogràfica que trobem, ens diu que un 'gazofilaci' és també el nom donat a certs diccionaris llatins, equivalent a “tresor de la llatinitat”.
- L’Alcover-Moll registra els mateixos significats que el GDLC, i ens afegeix uns versos de Marià Aguiló que tenim presents sempre al bloc: “La llengua del Laci / m’ensenyava un Reverent / a colps de Gazophilaci”.
Etimològicament gazophylacium prové del grec gazophylákion, i aquest és un compost dels mots perses gaza ‘tresor reial’ i phylássō ‘guardar’.
En llatí tenim un altre mot que n'és equivalent, thesaurus, que també vol dir tresor i que també s’aplica a diccionaris o a col·leccions d’objectes de valor. Tenim diccionaris catalans que reben aquest nom, com el Thesaurus puerilis (1575) d’Onofre Pou o el Dictionarium, seu thesaurus catalano-latinus (1640) de Petro (Pere) Torra.
Després d’aquesta introducció, afegirem que la lexicografia catalana té un sol diccionari amb aquest nom, el Gazophylacium de Joan Lacavalleria:
Lacavalleria et Dulach, Ioanne (1696): Gazophylacium catalano-latinum, dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus, Antonium Lacavalleria, Barcinone.
D’aquest gran diccionari només se’n va fer una primera edició. Té 1.047 pàgines format foli (20x29), a dues columnes, les quals ocuparen gairebé vuit anys de la vida del seu autor, que era Doctor en Dret i advocat barceloní. L’editor del llibre fou el seu germà Antoni, qui heretà la impremta barcelonina del seu pare Pere Lacavalleria, francès d'Aquitània. El permís d'impressió i els drets durant deu anys d'aquest llibre els va atorgar el Marquès de Gastañaga, l'11 de febrer de 1696.
Com és habitual a l’època, és un diccionari creat per tal de traduir el català en llatí. En paraules del Doctor Lacavalleria, "La consideració de no tenir nosaltres Vocabulari copiós pera traduhir lo Catalá en Llati, me ha fet dar á la Estampa lo present; y si be lo Fons verborum, y lo Vocabulari de Torra son llibres molt erudits, totavia se troban tant succints, que en ells falta un numero casi innumerable de vocables, ..." i "Lo desitg de contribuyr á la conveniencia publica, es lo unich motiu, que me ha obligat de empendrer una obra tant laboriosa...".
Aquesta obra té la novetat d’incloure terminologia científica i abundosa exemplificació de frases en llatí. En el seu moment se’l podia considerar el millor dels diccionaris existents, i aquesta preponderància li durarà fins l’aparició del Labèrnia (1839), als inicis de la Renaixença, o sigui durant gairebé un segle i mig. És una font excel·lent per conèixer la llengua catalana d’un dels períodes foscos de la nostra història.
I el bloc porta el seu nom perquè és el tresor més antic, que no el més rar, de la col·lecció del seu humil propietari. En concret, el nostre exemplar havia pertangut a Ramón Vernaus y Sebastian, "Cursante 2º año de Gramatica Colegio de S. Ramón, Solsona".
Aquest bloc és en ell mateix un petit tresor per al seu escrivent. Avui aquest tresor arriba al comentari núm. 100, bon moment per parlar una mica del gran Gazophylacium. Així acaba el diccionari, i així acabem aquest apunt:
Entrades
