El Gazophylacium, disponible a Internet

La vida, curta o llarga, no l'experimentem de manera segmentada. El nostre temps vital és un continu que, de manera natural, no fa pauses causades per cicles orbitals. Naixem, si tenim sort aprenem algunes coses, sempre de manera fragmentària, i passem el temps entre l'oblit i el record d'allò après. I al final, el final. Però sembla que quan cada any fineix ens entestem a contradir l'evidència. I ens plantem al darrer dia de l'any i sembla que ens faci por passar el darrer full del calendari, com si cada any fos una petita vida de les moltes que podem viure. Així és com el darrer dia de l'any aguantem la respiració i dirigim la vista enrere. I com si fos el darrer dia de la nostra vida, pensem en tot allò que ha passat, en esclats de vida i en morts tan doloroses, en encerts i en errors, i en allò que encara recordem. I, si encara tenim forces, pensarem en improbables canvis de cara a l'any següent. Perquè sabem que el darrer dia de la nostra vida no és el darrer dia de la nostra vida, i que quan el dia passarem, l'any empenyerem.

L'any d'aquest bloc acabarà amb una molt petita notícia, que no serà el tema de conversa de cap cap d'any, ni probablement del meu. Només amb vosaltres (o amb el bloc, que és el mateix des d'un altre punt de vista), vull compartir que el Gazophylacium de Joan Lacavalleria, aquell gruixut volum de 4 fulls sense numerar i 1.047 pàgines format foli que inspirà el nom d'aquest bloc, es troba, per primera volta, disponible a Internet. I això m'ha fet pensar que és un llibre que des de la seva estampació de l'any 1696 no s'havia publicat més. Un simple clic i, 314 anys després, aquí el tenim. Bon any nou!

'Bloc' amb ce de català, per primer cop en un diccionari de paper

Fa un temps, parlant del darrer llibre d'en Pla Nualart, dèiem que s'esperava una nova edició del Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), referent de la lexicografia catalana aparegut per primer cop el març de 1998. Ara ja podem afirmar que és el primer diccionari en paper en què apareix referenciat el polèmic terme 'bloc', escrit amb ce de català.



Aquesta és l'entrada:

bloc²

	[de l'angl. blog, simplificació de weblog, comp. de web 'xarxa' i log, reducció de logbook 'quadern de bitàcola'?]
	m INFORM Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

Aquesta mateixa entrada ja apareixia a diccionari.cat, la versió electrònica i actualitzada del GDLC. Si el primer GDLC, de 1998, contenia unes 83.500 entrades, la seva nova edició, actualitzada, en conté 88.500. El GDLC continua informant, mitjançant la marca anteposada a l'entrada, si aquesta consta dins del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC). En el cas que ens ocupa, aquest quadrat gris apareix a la primera entrada de 'bloc' però no a la seva segona entrada, l'accepció informàtica. Això és així perquè el DIEC2, en la seva darrera edició, la de rústica en dos volums de 2009, no inclou l'accepció informàtica de 'bloc', tot i que el TERMCAT, que és un organisme terminològic creat per la Generalitat de Catalunya i l'IEC, va acceptar (i incloure en línia) la forma amb de català l'any 2005.

Dins de la controvèrsia entre escriure 'bloc' o 'blog', sembla que la balança es decanta cap a la primera opció, la que fa una adaptació gràfica del terme anglès amb l'afegit d'incloure el valor metafòric del concepte de llibreta d'anotacions. Les metàfores han estat des de sempre un dels motors de la creació lèxica en informàtica (navegar per Internet, usar el ratolí...). Albert Pla Nualart, a la seva recomanable columna del diari Ara, "un tast de català", ahir 27 de desembre, ens deia: "La metàfora treu brills inesperats de les paraules. Fa que diguin coses noves. Escriure bé vol dir tenir l'ofici que permet dominar aquests efectes". Acabem amb un pensament que Kundera expressà a Nesnesitelná lehkost bytí (1984; en català La insostenible lleugeresa del ser, Destino, 1986): "Les metàfores són cosa perillosa. Un no fa broma amb les metàfores. L'amor pot néixer d'una sola metàfora".

Exercici d'estil nadalenc

1 1 adj. [LC] Que reporta utilitat, satisfacció, benefici, avantatges. Donar un bon consell. Un bon negoci. Estar en bona posició. Aconseguir una bona col·locació. Aigües bones per a l’estómac. Remei bo contra el reuma. És bo de menjar a poc a poc. Han tingut un bon viatge. Una bona notícia. Un bon resultat. És un bon senyal. La collita ha estat bona. Tenir bona opinió d’algú. Fer bona cara a tothom. Comprar a bon preu. Desitjar a algú les bones festes, un bon dia del seu sant, un bon any. Bona sort.

1 m. [RE] [LC] Festa cristiana en què se celebra el naixement de Jesucrist. Hem passat molts nadals junts.

1 1 conj. [LC] Enllaça dos termes que, dins una proposició o grup de mots, fan idèntica funció i expressa l’addició d’allò que denota el segon a allò que denota el primer, o bé enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis o successius, el segon essent sovint una conseqüència del primer, o a vegades estant-hi en oposició o esdevenint-se malgrat seu. Un carrer ample i llarg. Té una col·lecció de monedes d’or i d’argent. Ha comprat un sofà i dues butaques. Hem escrit als parents i als amics. En Joan i en Pere estan tots dos malalts. N’hi ha de nous i de vells. Pregava humilment i devotament. Ella reia i plorava alhora. Plou i neva. Nosaltres treballàvem i vosaltres us ho miràveu. Jo li vaig dir que no tornaria, i ella, llavors, es va posar a plorar. Hem de castigar-lo, i el castigarem. Esperàvem que treballaria, i es va estar tot el temps jugant. Era ben forta, i es va trencar.

1 adj. [LC] Que gaudeix de felicitat. Ser un home feliç. Viure feliç. Tothom cerca d’ésser feliç. Les riqueses no fan feliç. Feliç d’ell!

1 1 m. [LC] [FIA] [HIH] Durada d’una revolució de la Terra al voltant del Sol, presa com a unitat de temps. Ha estat dos anys a Roma. Al cap de tres anys. Avui fa l’any que vas arribar d’Amèrica. Prendre un criat per un any. La Guerra dels Set Anys. Un noi de dotze anys. Quan tindràs els meus anys, la meva edat. Qui dia passa any empeny.

1 1 adj. [LC] Originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada. Una moda nova. Un règim nou. Introduir mots nous en una llengua. Els barris nous d’una ciutat.

Concretament, un exercici que l'Assumpta ens deixà en un comentari, a l'estil d'en Pere Llada (nivell fàcil). Resposta gazofilàctica:

lo que no es poch, adjectiu. Multus, a, um. Non paucus, a, um. Molts, no pochs. Hi, hae Plures, genit. ium, dat. ibus. Hi hae Complures, genit. ium, dat. ibus. Multi, ae, a. Plerique, aeque, aque. Molt ó moltissim; en lo Superlatiu. Plurimus, a, um.

gratitut. Haec Gratia, ae. Наe Grates, tum. Acciò de gracies. Gratiarum actio, (onis). Fer accions de gracies à algu. Alicui gratias agere, vel, habêre, vel, reddere, vel, referre. Donar gracies à algu , de un benefici rebut. Alicui de accepto beneficio grates habêre. Alicui, accepti beneficij grates habêre. Alicui de accepto beneficio gratias agere. Alicui, accepti beneficij gratias agere. Acceptum beneficium, alicui gratulari. De accepto beneficio, alicui gratulari. Donar moltes gracies. Summam gratias habêre. Maximas gratias habêre. Ingentes grates habêre. Gratias mirificas habêre. Gratias immortales habêre. Gratias agere verbis officiosissimis. Gratias agere verbis accuratissimis. Io vos dono les majors gracies, ques poden donar, per los molts beneficis, que jo rebo de vos.

L'ensenyança catalana, del 1920 a ara

"Ja sou de l'associació protectora de l'ensenyança catalana?" Cartell de 1920

Portada del diari Ara, 23-12-10

Lloms

A l'entrada 'Lomo' del Diccionario histórico del libro del llibreter barceloní Emili Eroles (Barcelona: Millà, 1981, p. 219), se'ns fa primer una definició bàsica del mot, "en los libros es la parte opuesta a donde se abre", i després s'afegeixen altres consideracions, com ara que "el lomo de un libro debe ser fuerte y resistente, pues del mismo depende la poca o mucha duración del ejemplar". I no li falta raó. Tots sabem de llibres, antics i moderns, en què la part on s'uneixen els fulls és massa fina o està mal cosida o enganxada, fet que provoca que el llom es vagi clivellant i alguns plecs saltin o, fins i tot, es pugui arribar a partir.

Lloms clivellats en obres de 1843, 1921 i 1974 (de dalt a baix)

Solució 1 (nefasta): Alguns propietaris de llibres, per evitar aquest fenomen, opten per fer-se reenquadernar l'exemplar amb un nou llom sòlid com una roca. És el cas d'un exemplar que ha arribat a les nostres mans del Nou diccionari de la llengua catalana de Joan Baptista Xuriguera (Barcelona: Claret, 1979). Donem fe que podríem utilitzar aquest llom per trencar nous o clavar claus; però igualment constatem que la consulta de l'obra és gairebé impossible, ja que la part interior dels fulls queda tan rígidament adherida al nou llom que el llibre simplement no s'obre prou com per poder-lo llegir sense esforç.

Llom manipulat per a una lectura quasi impossible

Solució 2 (pràctica): Arran d'un comentari en un apunt de ca l'Allau, el foraviat Girbén confessa la seva afició per l'enquadernació creativa de diccionaris. Responent a la meva demanda de més informació, m'explica que, adonant-se que els lloms dels llibres de referència (com ara diccionaris) aviat es ressenten del seu ús continuat, va optar per fer fora els lloms de cartró, substituint-los per altres de pell. Li cal un retalló de pell flexible (reciclat d'uns obsolets pantalons de cuir, per exemple), que enganxa amb cola blanca directament damunt del relligat i les tapes. Proclama que el gran avantatge dels volums així reenquadernats és que perden la tendència a tancar-se i resten oberts, sense cap ajut, per la pàgina que estàs consultant. Pràctic, molt; l'únic desavantatge que li trobo és que es perd l'aspecte original de l'obra.



Dos diccionaris manipulats pel geni foraviat

Solució 3 (duplicada): Quan l'espai és una de les limitacions més importants de tota biblioteca, al costat dels diners, la solució de tenir un exemplar per guardar i un per consultar sembla una quimera. Admetent això d'entrada, per a un servidor no deixa de ser un somni disposar d'una biblioteca duplicada. Per una banda, l'exemplar original, que defensarem del perniciós ús i tancarem amb pany i forrellat, per al simple gaudi de l'objecte intel·lectual i estètic, nostre i de generacions futures. Per altra banda, el reflex utilitari d'aquesta biblioteca, format d'exemplars prèviament malmesos, o còpies facsimilars en paper o electròniques, que ens permetran infinites lectures i anotacions preservant aquella columna vertebral de la qual depèn la poca o molta durada d'un llibre: el llom.



Exemplar duplicat mitjançant còpia facsimilar

PD: Els diccionaris a can Girbén.

Terminàlia

El 23 de febrer, que és el dia de l’aniversari d’un servidor, els pagesos romans celebraven unes festes en honor del déu Tèrminus, protector dels límits dels camps i de les fronteres, públiques i privades. Eren les terminàlies. Termes, marges i fites sempre han estat motiu de disputes entre els qui conreen la terra, fins al punt d'haver de recórrer a les més altes instàncies (les divines, abans, i les jurídiques, sempre). Ara que no hi ha romans (excepte els de la città aperta) i que amb prou feines hi ha pagesos, apareix una revista que ens parla dels termes i dels seus límits; això sí, dins del camp de la terminologia.

Terminàlia és una nova revista (la primera catalana sobre terminologia), en formats paper i digital, de la també nova Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), una entitat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. I parlant de filials, cal dir que la SCATERM és filla de l’ACATERM, l’Associació Catalana de Terminologia, fundada el 2002.

Adreçada a tots aquells que ens agraden els mots, i saber com neixen i es transformen, estem davant d’una publicació seriosa, acadèmica, que inclou un ampli ventall d’escrits: des d’aportacions molt científiques a d’altres més divulgatives. Com va dir Maria Teresa Cabré, la seva directora, durant l’acte de presentació (el 24 de febrer del 2010; l’endemà del dia que històricament li tocava), és molt important per a qualsevol societat, i especialment en el nostre cas lingüístic, comptar amb terminologia pròpia. Potenciar la consciència terminològica d’investigadors i professionals és del tot necessari, especialment quant als àmbits científics i tècnics. Si volem una llengua de cultura, també aquí cal ser molt curosos.

De periodicitat semestral, n'han aparegut fins ara dos números, el 0 (desembre 2009) i l'1 (juliol 2010). Tots els continguts estan sota llicència creative commons i els trobem disponibles en línia des del web de l'Institut d'Estudis Catalans, així que no ens detindrem a mostrar-los (s'hi parla de diccionaris, també...). L'interessat, que passi i remeni. Confiem que, sota la protecció de Tèrminus, cada nou número arribi a bon terme. I per molts semestres!

Diccionari il·lustrat

Valeria Brancaforte, italiana resident a Barcelona, és l'autora d'aquesta fantàstica obra que porta per títol Pier Paolo Pasolini: "Ode". Creat el novembre de 2010, és un llibre d'artista únic que es podrà veure al Salone del libro usato milanès, entre el 5 i el 8 de desembre, concretament a l'estand 276.

Si apareix a cal Gazo, a banda de la seva qualitat estètica, és perquè és una obra feta a partir de les pàgines d'un diccionari, en aquest cas del Nuevo diccionario enciclopédico universal (Madrid: Club internacional del libro, 1984), una obra lexicogràfica castellana que té diversos volums.

Font de les imatges: valeriabrancaforte.blogspot.com / Gràcies, Pisco!

Col·leccionistes de diccionaris: Madeline Kripke

"As far as I am aware, my friend Madeline is the only person in the world who ever made her living solely from buying and selling dictionaries."

Ammon Shea: Reading the Oxford English Dictionary, p. 35

Quan vaig llegir el llibre d'aquell que s'havia llegit sencer l'OED, vaig saber que ell col·leccionava diccionaris vells, arribant a la gens menyspreable xifra d'un miler de volums. Però en el quart capítol de l'obra, el dedicat a la quarta lletra, Ammon Shea ens presenta la seva amiga, i proveïdora de diccionaris, Madeline Kripke. I llavors la seva gesta esdevé certament més relativa.

Madeline Kripke (¿nascuda als anys 40?), germana del filòsof Saul Kripke, és possiblement la primera col·leccionista mundial de diccionaris d'anglès, especialitzada en obres sobre argot i slang (té un assaig sobre bíblies de Tijuana). Antiga llibrera de vell novaiorquesa, al seu loft de Manhattan —a Greenwich Village, a deu minuts del riu Hudson— hi té uns 20.000 diccionaris, que sovint posa a la disposició —i venda— de lexicògrafs i altres estudiosos. El seu apartament, com podeu imaginar, és una espècie de biblioteca-santuari dedicat a la lexicografia: diccionaris i vides de lexicògrafs per totes bandes i racons, prestatgeries amb escales mòbils per accedir als prestatges superiors, quadres, fotografies i cartes emmarcades de lexicògrafs famosos i desconeguts, anuncis de diccionaris, ressenyes... Els diccionaris i tot allò que els envolta (dictionaryalia, en anglesa llengua).

Actualment Kripke fa dues coses: adquireix més material —això requereix, sens dubte, temps i diners en proporcions adequades— i crea una base de dades amb tota la seva col·lecció, per tal que pugui ser de més utilitat per als investigadors. La seva idea és que algun dia tot aquest catàleg sigui accessible a la xarxa, sota supervisió d'alguna institució. I nosaltres que ho veiem.


Més: "The Gifted in Pursuit of the Valued" (un article a Americana Exchange de Bruce McKinney, del 2007).

El bilingüe elegant

Les equivalències lèxiques entre català i castellà tenen, com és de suposar, una llarga tradició dins de les publicacions diccionaires a casa nostra, sobretot a partir del XIX, "una època amb una forta dependència o al servei d'una altra llengua, el llatí i/o el castellà" (Rico & Solà, 1995:90). Si defugim obres que abastin més llengües, podem citar, entre d'altres, les del notari valencià Carles Ros (al XVIII), la d'Agustí Antoni Roca (a inicis del XIX), les de Magí Ferrer o les de l'exitós Jaume Àngel Saura, passant pels enigmàtics bilingües vuitcentistes amagats sota inicials: el D. y M., el J. G. y C. o el D.J.M. Al segle XX el panorama s'amplia considerablement amb els bilingües de Bulbena, Rovira i Virgili, Rius Vidal, Civera Sormaní, Albert Torrellas, Arimany, Albertí, Artells...

Menció a part mereix el Diccionari català-castellà / castellà-català del menorquí Francesc de Borja Moll Casasnovas, el més bellament editat dels nostres bilingües actuals (fitxa 48 a Cabré & Lorente, 1991). És actual, i molt, que la seva tretzena edició és d'aquest 2010, tot i que és una obra de llarg recorregut, amb una primera edició de 1977. Editat inicialment en dos volums (fins a la segona edició), es presenta de fa temps en un de sol, que inclou els dos sentits de la consulta.

El propòsit i tret diferencial d'aquest bilingüe, en relació amb els seus nombrosos companys a les prestatgeries de les llibreries, és, a banda de la cuidada presentació, la incorporació de lèxic de les terres perifèriques de Barcelona, com les valencianes o balears. És voluntat de l'autor que amb els seus 60.000 mots "hi figurin representats els respectius vocables de cada contrada dels Països Catalans" (p. VIII). No ens trobem així davant d'un diccionari normatiu, sinó d'una obra que pretén aprofitar el cabal dialectològic de les nostres contrades. I com afirma l'autor, "el fet d'ésser dialectal un mot no significa que no sigui correcte ni digne de figurar en el diccionari general" (p. XII).

Francesc de B. Moll (1903-1991) va ser propagador del fabrisme a les Illes Balears i fundador de l'editorial Moll l'any 1934, empresa que és una continuació de l'obra iniciada l'any 1896 per Mn. Antoni M. Alcover, i que té com a resultat més reeixit l'impagable DCVB, l'Alcover-Moll, el més ambiciós dels nostres diccionaris.

Si hom vol aprofundir en aquest bilingüe, disposem de "Lexicografia, fraseologia i diatopisme. A propòsit del Diccionari català-castellà / castellà-català de Francesc de Borja Moll" de Santiago Vicente, dins de Llengües i fets, actituds i franges. Miscel.lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font, a cura d’Hèctor Moret, (Calaceit: Associació Cultural del Matarranya i Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2009, p. 529-548), un article centrat en l'aportació d'aquesta obra quant al català de l'Aragó.

Tots a taula

La criança de la recentment duplicada progenitura, juntament amb d'altres quefers, fan que a cal Gazo no hi hagi novetat tan sovint com un voldria. Per sort la blocosa nostra és curosa i curiosa amb els fets que val la pena destacar, com va demostrar en Xavier, cavaller de la bibliofília, en fer-se ressò de la inauguració de l'exposició Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i per a tothom, així com de l'itinerari Pompeu Fabra per Badalona. Ara que l'exposició és a punt de tancar-se (ho farà el proper dissabte 20 de novembre), voldria dedicar un apunt a un dels objectes que hi apareixen.

La imatge, deliciosament desenquadrada, és també del cavaller bibliòfil, i ens mostra una taula bastida completament amb llibres fabrians. Quan la vaig rebre vaig començar l'exercici d'identificar els llibres que s'hi mostraven. Tasca que pot semblar fàcil però que té una dificultat afegida, la d'identificar les edicions, que en el cas d'en Fabra, sovint són moltes. El resultat d'això és aquesta imatge etiquetada, penjada a Flickr.



Hi ha 65 etiquetes, d'un total de 33 obres diferents identificades, que són, per ordre cronològic:

• 1904: Tractat de ortografia catalana. Barcelona: Tipografia l'Avenç.
• 1911: Qüestions de gramatica catalana. Barcelona: L'Avenç.
• 1913: Normes ortogràfiques. Barcelona: IEC.
  
• 1917: Diccionari ortogràfic. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans / Palau de la Diputació.
• 1918: Gramàtica catalana (Curs mitjà). Barcelona: Editorial Pedagògica.
• 1919: Gramàtica francesa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Vol. IX.
  
• 1924: Gramàtica anglesa. Barcelona: Editorial catalana.
  
• 1925: Ortografia catalana. Barcelona: Barcino.
• 1925: Les principals faltes de gramàtica (manera d'evitar-les). Barcelona: Barcino.
• 1926: La conjugació dels verbs en català. Barcelona: Barcino.
  
• 1927: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. I, Ortografia. Barcelona: Barcino
• 1928: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. II, Morfologia. Barcelona: Barcino.
• 1928: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. III, Sintaxi, 1a part, Barcelona: Barcino.
• 1928: Abrégé de grammaire catalane. Paris: Les belles lettres.
  
• 1929: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. V, Prosòdia. Barcelona: Barcino.
• 1929: Compendio de gramática catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia.
• 1932: El català literari. Barcelona: Barcino.
• 1937: Exercicis de gramàtica catalana de Jeroni Marvà (revisió per Pompeu Fabra), vol. VI, Formació de paraules. Barcelona: Barcino.
• 1941: Grammaire catalane. Paris: Les belles lettres.
  
• 1946: Gramàtica catalana. París: Edicions de cultura catalana.
  
• 1954-1956: Converses filològiques. Barcelona: Barcino.
• 1956: Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.
• 1963-1968: Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a Pompeu Fabra en el centenari de la seva naixença, II. Barcelona : IEC.
  
• 1968: Introducció a la gramàtica catalana. Barcelona: Ed. 62.
• 1968 (?): Gramàtica catalana. Barcelona: Teide. (l'any dependrà de l'edició concreta. N'hi ha 19 fins al 2007).
• 1980: La llengua catalana i la seva normalització (a cura de Francesc Vallverdú). Barcelona: Ed. 62.
• 1988: Diccionari ortogràfic abreujat. Barcelona: Barcino (indica reimpressió 1926).
• 2005: Obres completes, 1. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
• 2006: Obres completes, 2. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
• 2006: Obres completes, 3. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
• 2007: Obres completes, 5. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
• 2008: Obres completes, 4. Barcelona, València, Palma: ECSA, Edicions 62, Edicions 3i4, Moll.
• 2009: The architect of modern catalan: selected writings. Amsterdam: John Benjamins Publishing Co.
  

A la taula d'en Fabra, qui no hi és, no hi és citat; però no tots els llibres hi són citats. A part de possibles errors, potser encara queden algunes obres per identificar. Així que si us hi atreviu, jo aniré etiquetant amb les vostres esmenes i afegitons.

PS al vespre del mateix dia: Després d'una lul·liana il·luminació, he identificat la quasi totalitat de les obres de la imatge superior. Si al matí eren 24 obres amb 53 etiquetes, ara són 33 obres amb 65 etiquetes. Dins de la il·luminació també he vist aquestes 4 imatges, que no sé si són somni o realitat:

Aquell home de gran ardit

"Conta'm, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre; de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer; molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyà' el seu alè i el retorn de la colla que duia; mes ni així els companys no lliurà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura, van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres."

Homer, L'Odissea. Trad. de Carles Riba, 1953

Així comença la segona traducció de Riba de L'Odissea d'Homer ("I, 1-10", com si de la bíblia de la literatura es tractés). Aquesta invocació, i els més de dotze mil versos que la segueixen, representen l'únic dels projectes que el lingüista de Bell-lloc d'Urgell, llicenciat en filologia clàssica, va deixar a mitges: l'edició crítica de la segona traducció ribiana de L'Odissea (1948-53), encarregada per La Magrana i en col·laboració amb el seu deixeble Jordi Cornudella.

En el discurs que Joan Solà pronuncià en rebre el Doctorat Honoris Causa de la UdL ja deixà ben clar fins a quin punt la coneixença d'aquest text l'havia marcat, quan tenia poc més de vint anys (a la dècada dels seixanta, estant ja a Barcelona): "em va causar un impacte tan important com anys enrere L'Atlàntida. Posats en el seu context històric, per mi els dos grans poemes de Verdaguer i la segona traducció de L'Odissea són tres de les obres més importants de tota la nostra història des dels punts de vista literari i lingüístic", "Quan has llegit una obra com aquesta, el teu camí ja és irreversible, el teu camí lingüístic i el teu pensament patriòtic i polític: perquè aquesta realitat pren sediment en les teves entranyes per sempre. Per sempre més t'adones del que és una llengua, del que és la teva llengua, que secularment ha sigut un objecte prohibit i reprimit. Sí, després hi ha hagut moltes altres impressions vigoroses, però el camí ja no canviarà ni un pèl". El segon de desembre del 2009, dins del III Simposi Carles Riba, Solà també s'aproximà al tema, amb la comunicació "Impressió que em va causar la segona traducció de L’Odissea de Carles Riba". El febrer d'enguany s'hi tornà a referir en "La meravellosa traducció de L'Odissea, de Carles Riba", dins dels XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes. En el guió que preparà per aquests tallers prenem consciència de la complexitat de la seva anàlisi: l'hexàmetre homèric, el lèxic no mariner, la sinonímia, els derivats i compostos, les frases, les llicències, les innovacions, els nivells de llenguatge (col·loquial o elevat), els versos interessants, les figures, les descripcions... El passat 5 d'octubre Solà, finalment, havia de participar amb les paraules de presentació de dos volums homèrics de la col·lecció Bernat Metge de literatura clàssica: L'Ilíada i L'Odíssea. Però ja no va poder ser-hi, a l'Ateneu. La malaltia ja no li permeté, però encara tingué energies per escriure una nota per ser llegida aquell dia: "[Riba] savi, madur i independent com se sentia als anys quaranta, es va proposar que la seva traducció pogués volar, superba i poderosa, paral·lela a l'original, independent de l'original; va apuntar al punt més alt que un humanista pot apuntar: a convertir la seva obra en un clàssic de la nostra cultura".

Tot i estroncar-se el projecte, un té la sensació d'un cert equilibri en la relació entre Solà i l'Odissea: cronològicament, de la joventut a la plena maduresa; intel·lectualment, de la fascinació de l'estudiant, a l'anàlisi de l'erudit. Malauradament, després d'en Joan Solà, caldrà un altre home de gran ardit que s'enfronti a aquesta important (i imponent) tasca de crítica literària. Tot arRibarà.

Coberta de L'Odissea d'Homer, "novament traslladada en versos catalans per Carles Riba", (Barcelona: Alpha, 1953, col. "Clàssics de tots els temps")

Revers de l'esquela que es repartí durant la cerimònia de comiat a Joan Solà, amb la invocació homèrica



PD: Dos articles d'en Solà que s'hi refereixen: "'L'Odissea' de Carles Riba (1948)" (Avui, 25 X 2001) i "Buscant una dièresi" (Avui, 25 II 2010). Gràcies, Anònim.

Premis Pompeu Fabra 2010

Demà 4 de novembre tindrà lloc al Palau de la Generalitat l'entrega dels Premis Pompeu Fabra 2010, instituïts el 2008 per la Secretaria de Política Lingüística. L'acte serà presidit pel vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, en Josep-Lluís Carod-Rovira. Els premiats d'enguany són (DOGC 5745 de 29/10/10):

- Categoria de comunicació i noves tecnologies: Vilaweb (Partal, Maresma & Associats).
- Categoria de l'àmbit socioeconòmic: Cerveses Moritz, SA.
- Categoria de projecció i difusió de la llengua catalana: Bernard Lesfargues.
- Categoria de trajectòria professional, científica o cívica: Albert Jané i Riera.
- Categoria d'incorporació a la comunitat lingüística catalana: Celia Angulo.
- Premi Robèrt Lafont a la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana: Peire Bèc.

Tots els guardons premien la projecció social del català excepte el darrer, el Robèrt Lafont, que és novetat d'enguany i es refereix a l'occitana llengua. L'occitanista Lafont va morir el juny de l'any passat i aquest premi l'homenatja. Bernard Lesfargues també és una de les personalitats de la literatura occitana actual, tot i que ha tingut molta relació amb el català. És el traductor de Rodoreda al francès, per exemple. De fet, amb el trinomi Lafont-Lesfargues-Bèc tenim tres dels màxims exponents de l'occitanisme recent. Alguns dels premiats han desenvolupat una tasca pel català més coneguda que altres: especialment l'incansable Albert Jané, escriptor i lingüista vinculat a Cavall Fort des de 1963, i la gent de Vilaweb, el portal d'en Partal, el primer informatiu digital en català. D'altres fan bona cervesa (Moritz) etiquetada en català. L'enhorabona a tots.

Vilaweb, Moritz, Lesfargues, Jané, Angulo i Bèc

Poema "Catalonha" de Bernard Lesfargues, a Ni cort ni costièr (1970):

Disi Catalonha

e vèsi l’òrle de la mar

e sa lenga salada dins una calanca.

Los pescaires donan al peis

son nom de peis.

Disi Catalonha

e vèsi al pè dels cingles

una glèisa romana.

e vèsi d’aiga freja

per estancar ma set.

E la gent del campèstre

dona a la font son nom de font,

al blat son nom de blat

e a l’ausèl son nom de vent.

Disi Catalonha

e vèsi d’òmes que trabalhan

dins de ciutats que son destin

se farga en lenga catalana.

Lo pan, l’amor, la libertat

en drecha lenga catalana.

Disi Catalonha

e lo còr me dòl

per mon poble occitan,

que s’es botat dins los piaus

las plumas de tres colors

d’un òrre jau.

E badascla que badasclaràs

en lenga tòrsa e francimanda.

Disi Catalonha

pr’amor que sòi un òme

que vòl una patria,

pas un taüt. Que vòl un brèç.

Enllaç al vídeo de l'acte

Premis Pompeu Fabra anteriors: 2008 / 2009

Gràcies per la informació, bibliòfil terrassenc

Tres principis de Joan Solà

Va aparèixer publicat a l'Avui el 9 de novembre de 2006. L'article es titulava "Tres principis" i el signava Joan Solà. Després de llegir-lo el vaig retallar. Des de llavors que el conservo al costat de l'escriptori.

"Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé.
Principi de no-agressivitat. No ens hem d'enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d'agressivitat, d'incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.
Principi d'exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d'exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s'han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s'hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d'Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l'aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s'hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant."

Molts, la majoria dels que llegireu això, admireu tant a en Joan Solà com jo mateix. L'admirem com a professor, com a lingüista, com a català, com a persona de principis... Sé que molts avui hem anat a la biblioteca i hem agafat algun dels seus llibres i l'hem fullejat o n'hem llegit algun fragment. Jo ho fet amb el text d'aquest apunt. Per això he volgut que el primer que escric després de saber de la seva mort no fossin paraules meves sinó seves, que és com més i millor l'hem de saber recordar.

PD: Escrits de condol a la xarxa (una cerca imprescindible de l'incansable Víctor Pàmies)

La paradoxa

"Observem, de tota manera, la paradoxa. Aquest nucli inaccessible de la nostra singularitat, la més interior, íntima i impenetrable de les nostre possessions, és també la bilionèsima part d'una trivialitat. Encara que es puguin expressar, de viva veu o calladament, en diferents formes lexicals, gramàtiques i semàntiques, els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú. Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d'una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components del pensament, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida —per exemple, en el terreny de la sexualitat—, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament. Utilitzen, sobretot a l'era dels mitjans de comunicació o de la cultura limitada, paraules i imatges idèntiques. Compartim de manera sincrònica amb molts d'altres homes i dones les nostres manifestacions d'èxtasi, els nostres escenaris tabú o la nostra provada retòrica sentimental. Són mercaderies de gran consum, etiquetades amb els estereotips inacabablement reiteratius del nostre llenguatge de la nostra cultura, del nostre temps i del nostre entorn. La frase "comerç sexual" té una connotació palpable en les estructures actuals del consum de masses i de l'exhibició pública.

Tot plegat és una conseqüència ineludible del llenguatge. Naixem dins una matriu lingüística que heretem històricament i que compartim de forma comuna. Les paraules, les frases que fem servir per transmetre interiorment o exteriorment el que pensem, pertanyen a una moneda que ens és comuna. Fan democràtica la intimitat. Per dir-ho d'alguna manera, el diccionari recull en estat embrionari gairebé la totalitat del pensament tant real com potencial. Un pensament que, al seu torn, està format per agrupaments combinatoris i per la tria de components prefabricats. Pot ser que les regles gramaticals i els models a l'abast (les peces del joc de Lego) predeterminin, ens imposin, la immensa majoria dels actes de pensament i d'articulacions de la consciència. Les potencialitats de construcció són múltiples, però també repetitives i limitades."

George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament,
Barcelona: Arcàdia, 2006, p. 25-27.

Si m'he decidit a reproduir en tota la seva reiterativa llargària aquesta citació (negreta meva) és perquè el seu contingut s'adiu perfectament amb el seu repetitiu estil, i perquè la banalitat infinita d'aquest pensament, que ha estat pensat milions de vegades abans (una revisitació contemporània del clàssic nihil novum sub sole), reverberi, en forma de bits, en els infinits passadissos de la xarxa, proclamant l'evidència de la tristesa del pensament: les seves múltiples possibilitats inseparables de les limitacions lingüístiques.



Es parla sovint de la imperfecció dels diccionaris. Potser cal anar més enllà i admetre la imperfecció del pensament. Si tinguéssim el diccionari absolut, el més complet en tots els sentits imaginables i alhora el més actualitzat del món, només seria un trist monument a la nostra imperfecció, el llibre que marcaria nítidament les fronteres del nostre llenguatge. Seria insuportable. Per això és millor que els diccionaris siguin imperfectes, parcials, humans, amb errors, com en les nostres vides. Així sempre ens queda el bri de l'esperança que la perfecció aniquila.

Finès

Knut Fredrik Idestam

Un comentari en el darrer apunt, amb un enllaç en finès, m'ha inspirat aquest apunt d'ara. Sóc fàcilment influenciable, com veieu.

El finès o idioma finlandès (suomi als mòbils Nokia) és una llengua uraliana amb una mica més de 5 milions de parlants. A Finlàndia és cooficial amb el suec, i també es parla en d'altres regions nòrdiques. Fins i tot als Estats Units i Canadà (i també a Finlàndia) podem trobar el fingelska o finglish, el pidgin entre finès i anglès (piiri de beer o biitsi de beach, per exemple) .

El seu alfabet té 29 lletres. Tres més que el nostre, que crec que són les que col·loquen al final de l'ordre alfabètic: å, ä i ö. La primera, å, l'anomenen "o sueca (ruotsalainen o)", ja que apareix bàsicament en noms d'aquest origen, com ara Åström. Les altres dues vocals, que són posteriors, no són considerades simples as i os amb dièresis, sinó que tenen estatut de lletres independents (amb tecla pròpia als ordinadors, que ho vol dir tot).

El millor (i possiblement únic) diccionari bilingüe que tenim amb el finès és el Diccionari català-finès de Hilkka Maria Rocosa i Rina Weltner-Puig (de curioses barreges onomàstiques i sospito que genètiques) a Enciclopèdia Catalana (2003). Conté 30.000 entrades amb 9.000 exemples d'ús i un compendi de gramàtica catalana en finès. A diferència d'altres obres de l'Enciclopèdia, en aquest cas no en conec el seu germà invers finès-català. Potser d'aquí uns anys...



A banda d'aquesta obra, un parell de recursos d'Internet. En primer lloc, un petit i pràctic recull de lèxic general català-finès de Kimberli Mäkäräinen: dies, mesos, nombres, menjars... En segon lloc, un fantàstic web amb els noms dels ocells d'Olesa de Montserrat en finès i català (a banda del nom científic, esclar). Esborrona pensar quant d'ocell hi ha per Olesa (¿o seran ocells de tot el món i no he entès el disseny del web?). M'ha fet qüestionar-me si Hitchcock coneixia Olesa.

Acabarem recomanant el bloc Finès entre tots i totes (un intent d'aprendre el català). Confio a no haver escrit massa bestieses, Merike.

PS: Un diccionari bàsic de català-finès-català (amb 10.ooo paraules): el dalinià Suomi-Katalaani-Suomi de Maria del Carme Rodergas i Samuli Jalkanen, editat per Atena Kustannus. Gràcies, Merike.

Homeopatia

Dedicat al Toni i la Sílvia

Per una banda, l'homeopatia és un antic mètode terapèutic (amb publicacions des de 1796) que cada cop té més pes en la nostra societat, fins al punt que cada vegada es pot considerar menys alternatiu. La teoria homeopàtica es basa a administrar petites dosis de substàncies químiques tòxiques per activar les pròpies defenses de l'organisme. Similia similibus curantur. Les petites dosis s'obtenen d'una sèrie de dilucions ("la potenciació") i sacsejades, després del procés de dilució, que transmeten l'essència espiritual de la substància a l'aigua.

Per altra banda, hi ha moltes crítiques a la falta d'evidència i consistència lògica del seu plantejament, bàsicament en la idea que tantes dilucions de les substàncies químiques no deixen més que aigua. Així es parla de pensament màgic, pseudociència, efecte placebo... James Randi, per exemple, des del 2002, ofereix un milió de dòlars a qui demostri amb proves que l'homeopatia funciona. Per ara crec que ningú ha guanyat el premi, tot i que en trobareu a grapats, de gent que diu que funciona.

Per una banda, tenim, en paper, el Diccionari d'homeopatia de Xavier Cabré i Playà (Barcelona: Termcat, 2004), que agrupa més de 400 termes especialitzats amb versions en castellà, francès i anglès.

Per altra banda, tenim, des d'enguany, la versió en línia de la mateixa obra, consultable a partir de qualsevol de les quatre llengües de treball, mitjançant índexs alfabètics o efectuant cerques al requadre superior.