13

Tretze prové del numeral indeclinable llatí tredecim (de tres i decem: tres i deu). Entre d'altres faramalles al voltant del 13 (i a semblança del que férem l'any passat amb el 12, en fa dos amb l'11, en fa tres amb el 10, en fa quatre amb el 9, en fa cinc amb el 8 i fa ja sis anys amb el 7), esmentarem aquestes 13:

Triskaidekaphobia (tris de tres, kai de i, deka de deu i phobos de por): la tan famosa superstició que es refereix a la por al 13. Si reblem el clau i, dins de la cultura anglosaxona, ens atemorim del divendres 13, parlem de paraskevidekatriaphobia o friggatriskaidekaphobia. Per les nostres contrades sembla que és pitjor el dimarts i 13.

Un dels exemples més evidents d'aquesta por és la 13a carta del Tarot de Marsella, que simbolitza la mort com a un esquelet amb una dalla sobre un camp ple de restes humanes on hi ha un parell de caps. En altres tarots se la presenta com a cavaller amb armadura negra.

Un dels que es diu que patia la por al 13 és el músic austríac Arnold Schönberg, Se'l considera el creador del dodecafonisme, l'ús per igual dels 12 sons de l'escala cromàtica. Evidentment, va néixer i morir un dia 13.

A Itàlia sembla ser que el 13 era un número afortunat, en contraposició al 17 que era el de la mala sort. Diem 'era' perquè ara mateix també hi ha molta gent que ja no el considera. Coses de la globalització.

La bandera americana, la stars and stripes, té 13 franges (stripes) vermelles i blanques en record de les 13 colònies britàniques que el 1776 van proclamar la seva independència. Antigament també tenia 13 estrelles.

Molts grups de música han tret (o estan a punt de treure) àlbums amb el 13, potser com a provocació davant les seves connotacions culturals. És el cas de Black Sabbath, Blur, The Doors, Die Ärzte... En cap d'aquests casos és el seu tretzè àlbum.

L'11 d'abril de 1970, a les 13.13h!, s'enlairà l'Apollo XIII. Havia d'arribar a la Lluna però després de dos dies de vol va patir una explosió en un tanc d'oxigen que va fer fracassar la missió. La famosa frase "Houston, we have a problem" s'ha atribuït sovint a aquest tràgic moment, tot i que la frase real va ser "Houston, we've had a problem".

13 és, per als anglesos, la dotzena del panader (baker's dozen). Aquest clàssic de les lleis angleses, des del segle XIII, ocasionava que els panaders anglesos coguessin 13 pans en lloc de 12 per si algun d'ells es cremava o s'havia de llençar per alguna imperfecció. D'aquesta manera asseguraven que sempre es garantia la dotzena.

Tretze són també les postres (treize desserts o calenos) que se serveixen tradicionalment pel sopar de Nadal a la Provença. La quantitat no varia, però el tipus de postre no és fix. El que és fix és l'empatx.

"Tretze són tretze" o "estar en els seus tretzes" són expressions adverbials per referir-se a la tossuderia, la insistència. Afegeix l'Alcover-Moll a l'entrada tretze que "«Tretze són tretze»: el punt de les dones: es diu perquè se sol atribuir a les dones el defecte de la caparrudesa". Al mateix diccionari trobem que a Olot diuen que "no farà pas any de tretze mesos" per indicar que quelcom no durarà gaire.

Ara que ens trobem en ple conclave, és bo de recordar l'antipapa Benet XIII d'Avinyó, nascut Pedro Martínez de Luna i que, mantenint-se en els seus tretzes, va ser elegit el 1394 i morí al castell de Penyíscola el 1423. Se'l conegué com el Papa Luna. Aquest personatge és una de les possibles explicacions de l'expressió "estar en els seus tretzes".

Ara que és bastant més famós per la novel·la Victus, no oblidem que Albert Sánchez Piñol ha escrit altres llibres tant o més entretinguts. Un d'ells, del 2008, recull tretze contes plens d'humor i s'anomena Tretze Tristos Tràngols, un títol a l'estil dels Tres tristes tigres de Cabrera Infante o els Tristos tròpics de Levi-Strauss.

I finalment la nota lexicogràfica. De les 32 edicions del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra que es publicaren entre 1931-32 i 1994, enguany, any 13, n'hem adquirit la tretzena. La tretzena en dos sentits: perquè és la tretzena edició de febrer de 1981 i perquè és la tretzena que tenim. Triple coincidència al voltant del 13.

Nota: casualment aquest apunt és del dia 13 del 3 del 13, a les 13.13h.

Els falsos noms dels autònims

Fer diccionaris és una tasca llarga en el temps i laboriosa en la confecció. Aquesta obvietat es concreta constantment quan veiem les produccions lexicogràfiques que van apareixent en el mercat editorial. Una de les darreres, apareguda aquest 2013, és el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració. Publicada per Pagès, aquesta obra és d'Albert Manent i Josep Poca, dos autors amb una llarga trajectòria de coneixement cultural del país. El diccionari recull la gens menypreable xifra d'uns 7.500 pseudònims a partir d'uns 4.500 creadors, i és una valuosa actualització de l'obra Els pseudònims usats a Catalunya de Josep Rodergas (Barcelona: Millà, 1951), que en recollia, fa més seixanta anys, uns 3.800. Una altra obra que tenim, anterior en el temps, és Cinc-cents pseudònims catalans de Joan Givanel (Barcelona: Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 1934). 

Els pseudònims són l'altra banda del mirall dels autònims, que són els noms reals dels autors que utilitzen normalment pseudònims. Però també tenim pseudònims d'autors que normalment no n'utilitzen. Uns i altres pertanyen bàsicament a gent del món de les lletres i de les arts, on les obres creades se signen, a diferència dels cuiners amb els seus plats. Així, al Manent-Poca —nom suggerit amb encert per Diari d'un llibre vell—, trobem falsos noms que provenen d'escriptors, pintors, actors, músics, cineastes... Fullejant el pràctic índex final de noms, un se sorprèn de casos particulars d'autors que eren creadors obsessius de pseudònims. Un cas palmari és Josep Carner, de qui se n'han registrat 52. 

La lexicografia no s'escapa de l'inventari. Així trobem registrats els pseudònims de Pompeu Fabra, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Jaume Àngel Saura... Aquest darrer, autor del diccionari noucentista més reeditat, va utilitzar els curiosos falsos noms d'Eblid-ben Aram o Berenguer de Montgat, entre d'altres.

Tot i que Manent i Poca inclouen des d'autors de fa anys i panys fins a creadors actuals —Jordi Évole com a El Follonero, posem per cas—, es tracta d'una obra colossal però que necessita anar-se ampliant i perfeccionant. Això avui en dia no és tan difícil, i els autors posen a la disposició dels lectors l'adreça pseudonimscatalans@tinet.cat destinada a aquesta funció (jo ara mateix els escriuré per informar-los que l'il·lustre pratenc Jaume Codina i Vilà va utilitzar de jove el pseudònim Nocadi, anagrama del cognom). I si voleu fer-ne un tast, aquí en teniu alguns fulls, gentilesa dels editors lleidatans.