I d'iconòfor

I d'idiolecte, IEC, il·lustració, índex, introducció, Isidor de Sevilla...

-----

Aquesta vocal és acompanyada per un iconòfor d'Apel·les Mestres fàcil de descobrir: una parella d'indiots (Meleagris gallopavo, també dits galls dindis o titots) amb pollets i la indiotera que els cuida.

El diccionari d'on prové la imatge recull també "INDIOTAYRA" i "INDIOTERA ó PAVERA. f. Qui guarda gallsdindis ó pagos, ó pavos segóns algúns."

El Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana de Salvat (1931, tercer volum, p. 966) recull, a més de les formes anteriors normalitzades ('indiotaire' i 'indioter,-a'), un mot nou: "INDIOTADA. f. Bajanada.". L'Alcover-Moll també recull 'indiotada', però amb dos sentits: el primer, una multitud d'indiots; el segon, un mallorquinisme, es refereix a una feta o dita pròpia d'indiots, de persones beneitotes o eixelebrades. L'exemple: Hala, no facis indiotades! Per si algú fa l'analogia, direm que el mot 'idiota' no té res a veure, ja que prové del grec, mentre que 'indiot' i els seus derivats vénen de gall d'Índia. El sufix -ot és per formar masculins a partir de formes femenines, com de 'bruixa' fem 'bruixot'.

Tornant a Mallorca, a part de les indiotades, també tenen refranys amb indiots (alerta, Víctor):

- Per Nadal, s'indiot; i per a Pasqua, es xot.
- S'indiot de Biniforani, sense plomes s'estufava: es diu referint-se als qui es vanaglorien de mèrits que no tenen.

Ja posats direm que 'més vermell que un indiot' vol dir molt encès de color i 'més estufat que un indiot' vol dir molt vanitós.

De tot això, Fabra, al 1932, només conserva les formes 'indiot' i 'indiotaire'. El DIEC2, al 2007, separa els sexes: 'gall dindi' és el genèric, 'indiot' n'és el mascle i 'indiota' n'és la femella, també dita 'polla díndia'.

Per cert, a aquest animaló a casa (on en criàvem) sempre li hem dit 'andiot'. L'Alcover-Moll recull aquesta pronúncia com a vulgar: Fonètica: indiɔ́t (pir-or., or., occ.); indiɔ̞́t (val., bal.); en la pronúncia vulgar, əndiɔ́t (pir-or., or.); andiɔ́t (occ., val.), əndiɔ̞́t (bal.).

la Siberia de la lingüística

"Escribir un diccionario debe ser como la Siberia de la lingüística."

Álvaro Ibáñez (Alvy), un dels Microsiervos.

Aquesta frase tan simpàtica ve d'aquí.

Però això també és Sibèria (en concret, el riu Vasyugan)

Foto: Вадим tLS Андрианов

CINEO 2008

La doctora Maria Teresa Cabré, de qui hem parlat recentment, és la presidenta del Comitè d'Organització del CINEO 2008, el I Congrés Internacional de Neologia en les llengües romàniques, que tindrà lloc a Barcelona, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, entre els dies 7 i 10 de maig de 2008. Aquest important congrés compta amb el patrocini de diferents organismes acadèmics i administratius, nacionals i internacionals, com l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada (l'IULA, de la Pompeu Fabra), Unió Llatina, la mateixa Universitat Pompeu Fabra, la Délégation générale à la langue française et aux langues de France, la Real Academia Española, Casa Amèrica Catalunya o l'Instituto Cervantes, entre moltes altres.

S'organitza amb l'objectiu de discutir sobre el futur i la força creativa de les llengües romàniques i s'adreça a totes aquelles persones, organismes i grups de recerca interessats en la creació lèxica.

La presidència del Congrés l'han acceptat els senyors Antoni M. Badia i Margarit i Bernard Quemada.

De moment han confirmat la seva assistència: Sara Álvarez Catalá (Universidad de la República, Uruguai), Jean-Claude Boulanger (Université Laval, Canadà), Marcel Diki-Kidiri (CNRS Llacan, França), Salah Mejri (Université Paris 13, França) i Francesco Sabatini (Accademia della Crusca, Itàlia).

Es pot consultar el programa i totes les dades de la trobada a l'enllaç superior (web disponible en català, espanyol, francès, gallec, italià, portuguès i romanès, com no podia ser d'altra manera).

Es discutiran en aquest congrés qüestions neològiques properes com les de bloc/blog? Des d'aquí els animem a fer-ho.

al diccionari per tal que l'amor

La vostra carn, Madona,
quotidià misteri quasi comestible,
tan malament la m'explicaren
que no sé si millor fóra un llarg silenci.
Un silenci de mare encara verge
esgarrifada per la rella
de l'arada del part difícil;
conreada interiorment per mil enigmes,
l'amor sense inventar, sí, l'hemorràgia.
Que això és el que tinguérem; no hi ha dubte
i, si n'hi ha, cercau una paraula
al diccionari per tal que l'amor
no sigui fer-se la punyeta.
Tanmateix a vós us volen sense carn o pornogràfica.
O puta o mare,
el terme mig esglaia.
I l'amor,
un paper
que especifica obligacions
subjectes a un horari.

Fragment de "Madona, això no es fa" del llibre Madona i l'arbre (1969) de Guillem d'Efak. Aquest poemari guanyà el premi Carles Riba de poesia, el de la Nit literària de Santa Llúcia, l'any 1969, quan l'home ja havia trepitjat la lluna.

Guillem Fullana i Hada d'Efak va néixer a Guinea Equatorial l'any 1929, però als 3 anys s'establí a Manacor. Cantant, escriptor i actor, va morir a Mallorca l'any 1995. El segon Guillem d'Efak també viu en un bloc.

34 anys del naixement d'un perdulari

Avui es compleix el 34 aniversari del naixement del perdulari Joan Puigmalet. Va ser el 23 de febrer de 1974 a la barcelonina clínica Dexeus.

Fa uns dies, la seva mare Montserrat Malet Costafreda, de cal Malet l'hereu, tingué l'amabilitat de deixar-li aquesta fotografia de quan tenia uns 34 mesos. Avui és un bon dia per mostrar-la i per donar gràcies a la mare que el va infantar.

Un servidor no vol establir (mai de mais) cap paral·lelisme amb algun apunt anterior. Aquest bloc potser no existiria si el mestre Fabra no hagués nascut fa 140 anys i 3 dies, però allò segur del tot és que aquest bloc no existiria si avui fa exactament 34 anys la Montserrat no hagués posat al món aquest perdulari. O sigui que és de justícia que el bloc expressi el seu més sincer agraïment. I així li permetem.

____________

PS:

En Robotet

Els Puig, que saben viure feliçment,
formen una parella prou corrent.
Fins que reben la gran notícia:
que la Sra. Puig ha de ser mare,
i el Sr. Puig, ves quina cosa, pare!
Però aquell fill no sembla del tot net:
no té un aspecte humà,
i és que és un robotet!
No és tendrissó ni calentó,
i en lloc de pell sembla exhibir
un tel de planxa de llautó.
Del cap li surten fils i tubs pel voraviu.
Només jeu sense dir ni piu,
no acaba de ser mort ni viu.

Tan sols remena l'esquelet
quan el connecten amb un fil
en un endoll de la paret.

El Sr. Puig brama al doctor:
- Què coi li heu fet al meu menut?
No és pas d'ossos i carn,
que és d'alumini rebatut!-

El metge fa tot dolçament:
- El que ara us haig de dir
us pot semblar un engany,
però no sou el pare
d'aquest infant estrany.
De fet, encara no en sabem el gènere definitori,
però creiem que n'és el pare
un microones giratori.-

Així el viure dels Puig s'embruta
d'un mal humor molt cridaner.
Ella odia el marit
i ell la muller.
El Sr. Puig no li perdona
aquell sacríleg operar:
fer-s'ho a casa mateix
amb un vil estri de cuinar!

Tot i així en Robotet es va fent gran
que quasi no ho creuries.

Llàstima que sovint el prenen
per un cubell d'escombraries.

"En Robotet", al llibre La trista mort del noi ostra de Tim Burton. Trad. de Miquel Desclot (Angle Editorial,2007). A l'original, "Robot Boy", els Puig són els Smith.



PS-2:

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'arvegonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis
algú.

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? No seré
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és això: sinò dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig el 1950 (De Laberint)

Avui ha mort Josep Palau i Fabre (1917-2008). Aquí recita aquest poema, i d'altres, ell mateix.

140 anys del naixement de Pompeu Fabra i Poch

Avui es compleix el 140 aniversari del naixement del lexicògraf Pompeu Fabra i Poch. Va ser el 20 de febrer de 1868 al barri de Gràcia barceloní.

Fa un temps, el Sr. Miquel Colomer Planagumà, de la Llibreria Catalònia, tingué l'amabilitat d'enviar-me aquest cartell modern que evoca l'edició, per part d'ells, del Diccionari General de la Llengua Catalana, l'any 1932. Avui és un bon dia per mostrar-lo.

El Diari d'un llibre vell s'ha fet ressò de la data abans que un servidor (imperdonable... jo, clar), les biblioteques de la Diputació de Barcelona ho recullen com a efemèride, però a la Universitat Pompeu Fabra, a hores d'hora, no els fa ni fred ni calor, o jo no sé trobar la informació, que tot pot ser.

Resum d'ortografia catalana i vocabulari ortogràfic

En el nostre afany per recuperar obres menors de la lexicografia catalana, avui li toca el torn al:

Resum d'ortografia catalana i vocabulari ortogràfic, Joan Gelabert i Crosa, Dalmau Carles, Pla S.A. editors, Girona, 1931, 47 pàg.

Aquest llibret, amb un disseny que ens remet a l'escola de la república, és un intent més de popularitzar les obres fonamentals quant a normalització lingüística que havia publicat l'Institut d'Estudis Catalans. En concret, el vocabulari ortogràfic d'aquest llibre s'inspira en la segona edició del Diccionari Ortogràfic de Fabra (de 1927). Diem "s'inspira" perquè en fa una enorme selecció de les entrades. De les 47 pàgines del resum, de la 23 a la 47 es dediquen al vocabulari, mentre que el vocabulari de Fabra ocupa més de 300 pàg. La comparació és ridícula. La raó és que aquest llibret va adreçat als alumnes del primer grau de Gramàtica Catalana, i l'altre llibre era una obra adreçada a tothom.

El llibre Gramàtica catalana. Primer grau, del mateix autor, té el mateix disseny que el que presentem, però amb tons vermells; el de segon grau ja canvià. De l'obra que mostrem avui hi ha una reedició de 1932.



L'autor d'aquest llibret escolar és Joan Gelabert i Crosa, de qui sabem, gràcies a la GEC, que va néixer a Palamós l'any 1897 i va morir al poblet de Molinos (Pallars Jussà) l'any 1979.

Molinos és una caseria (o masada, que en diu el Marc) del municipi de La Torre de Cabdella, a la Vall Fosca lleidatana. Hem trobat dues dades demogràfiques diferents: 35 habitants (1981) i 21 (no sabem quan). L'Hotel Vall Fosca de Molinos és el seu màxim (únic?) servei turístic actual. Als anys 20 del segle passat va gaudir de més renom per la central hidroelèctrica que s'hi instal·là. Existeix un altre Molinos, també petit, que pertany a Petrel, Monòvar (Alacant).

El Sr. Gelabert va ser mestre d'ensenyament primari i poeta, com a mínim. Altres obres seves són: Gramàtica catalana. Primer grau (1932), Gramàtica catalana. Segon Grau (1934), Aritmètica. Primer grau (1936), Poemes de vida senzilla (1977) i Els pronoms febles (1979). També és l'autor del text d'alguna partitura musical. El llibre del pronoms febles l'ha anat reeditant Teide (4a edició de 1994). Per altra banda, l'editorial Garsineu va publicar el 2006 la seva Obra poètica, amb pròleg de Ramon Miró i Baldrich.

Finalment, constatem l'existència d'una obra biogràfica sobre l'autor, Joan Gelabert: gramàtic, poeta, educador, de Llorenç Sánchez i Vilanova, publicada a Lleida l'any 1988.

Premi Arte y Pico

L'inefable paremiòleg de capçalera m'ha concedit un premi. És el primer premi que li donen al Gazophylacium i n'estic content, tot i que encara no m'ha quedat clar el tema pecuniari. Aquest detall se li ha escapat al Víctor. A l'espera d'arreglar aquesta qüestió, li dono la més sincera enhorabona per haver-lo guanyat ell i per tenir el bon gust de triar-me a mi.

El premi va néixer a un bloc uruguaià i es diu Arte y pico. És un premi al foment artístic i la creativitat, sembla ser. Sobra dir que no en sóc mereixedor, però el Marc és amic meu. Aquí als blocs passa com al Planeta.

El premi funciona una mica com un mem. Te'l donen, ho fas públic, has d'escollir 5 premiats més i has d'incloure les bases del premi. I prou. Fàcil.

Doncs bé, jo concedeixo el premi a aquests 5 esperits creatius, i recreatius i tot (essent conscient que alguns d'ells potser no continuaran aquest cadena de generositat perquè són massa modestos per exhibir guardons):

- Els reflexos de l'Old Ravioli: literatura pura i dura, com el tabac de mastegar andorrà.
- L'au rapinyaire del Toni: far espiritual (no pas meu, eh! ;-) ) i estupend crític.
- El reusenc de Té la mà maria (no sé com es diu!): creativitat sense fronteres.
- L'Anna lectora, decoradora i traductora: l'art de defugir errades i errates .
- El Xavier biblioaprenent: art en els llibres, el meu art preferit.

El donaria a uns quants més del meu blogroll (bloc-rotlle?), però avui han tocat aquests, apa.

I com és un premi a la creativitat i el disseny, he estat molt curós amb els colors d'aquest apunt.

Aquí estan les bases:

El premi "Arte y Pico"
Aquest premi ha estat creat per Eseya. Les regles del premi són les següents:

• Has de triar 5 blogs que consideris que siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aport a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.
• Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
• Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
• Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
• Exhibir aquestes regles.

Tres homes i un destí

El Víctor, el Marc i el Joan són tres homes temeraris

Audaciosament, s'exposen i es llancen als perills sense reflexionar. Plens de coratge, s'enfronten diàriament a una tasca feixuga, però plena de gratificacions: fer de notaris de la sapiència de la humanitat, o sigui, mantenir al dia l'imponent


Els annals de la història recordaran per sempre més aquella matinada del dissabte 16 juny de 2007 quan el Víctor Pàmies i Riudor, enfervorit i compulsiu com d'habitual, va llegir això a Microsiervos:

Ernest Hemingway dijo una vez: «El mundo es un bello lugar por el que merece la pena luchar.» Estoy de acuerdo con la segunda parte.

– Somerset (Seven, 1995)

Immediatament el seu cervell es posà en marxa. En menys d'un minut (ostenta el récord vallesà de configuració de blocs al Blogger), ja tenia enllestida la primera entrada del que avui és encara una font de cultura que sadolla els esperits inquiets del seu país. Microsiervos ens diu al seu registre que l'apunt inspirador de l'Alvy és del dissabte 16 de juny. Doncs a les 00:51 del mateix dia, sense que hagués passat ni una hora (qui sap si molt menys!), el Diccitionari ja havia obert els ulls al món. I el món havia obert els ulls al Diccitionari.

Les frases enginyoses, intel·ligents i sorprenents s'anaven acumulant sense aturador. Però encara no prou satisfet amb la seva iniciativa, recentment decidí contractar dos sequaços, mercenaris a sou, per tal de fer encara més grandiós allò que ja era magnífic.

El món és un bloc bonic pel qual val la pena lluitar. El Víctor ho sap molt bé.

(Per cert, si algú té a bé de voler millorar el logotip d'aquest diccionari de citacions, se li entregarà una suculenta recompensa. Una citació dedicada, per exemple...)

The cemetery of forgotten books

Gazophylacium ha parlat d'un tema actual. Sorprenent, però verídic. Fa molt poc, el 6 de febrer, parlàvem de l'obra lexicogràfica de l'americà Brian Dettmer. Doncs resulta que la galeria d'art barcelonina MiTO ha portat l'obra de Dettmer al cap i casal de Catalunya. Coincidència, influència gazofilàctica, atzar lexicogràfic... Res d'això, de fet l'exposició s'inaugurà el 31 de gener, però quan nosaltres vam escriure aquell apunt no sabíem pas que teníem l'obra d'aquest artista tan a prop.

MiTO, ubicada al carrer Rosselló, 193, és una galeria especialitzada en art contemporani d'àmbit internacional (tan internacional que la seva pàgina web només és en castellà i en anglès, ejem).

L'exposició porta el nom de "The Cemetery of Forgotten Books", una referència directa (imaginem que volguda) a l'obra de Carlos Ruiz Zafon La sombra del viento, on apareix el misteriós "cementerio de los libros olvidados". Copio directament un fragment d'una recent anotació del Diari d'un llibre vell que parlava d'aquest lloc imaginari, a propòsit de la desapareguda llibreria Grau de Terrassa:

"El Carlos Ruiz Zafón va escriure a «L’ombra del vent» sobre el cementiri dels llibres oblidats que descrivia amb aquestes paraules:

Un laberint de passadissos i prestatges farcits de llibres pujava des de la base fins a la cúspide, formant un rusc ordit de túnels, escales, plataformes i ponts que deixaven endevinar una gegantina biblioteca de geometria impossible.

(…)

Quan una biblioteca desapareix, quan una llibreria tanca les portes, quan un llibre es perd en l’oblit, els qui coneixem aquest lloc, els guardians, ens assegurem que arribi aquí. En aquets lloc, els llibres que ja no recorda ningú, els llibres que s’han perdut en el temps, hi viuen per sempre, esperant arribar algun dia a les mans d’un nou lector, d’un nou esperit."

Els llibres esbudellats de Dettmer es podran veure a la ciutat comtal fins el 8 de març. Nosaltres la visitarem aviam si hi ha alguna obra lexicogràfica. Aquí també en parlen.

Gazophylacium 100

Davant la comprensible allau de demandes rebudes i l'interès que tal qüestió òbviament genera, em disposo a explicar d'on ve el nom d'aquest bloc que teniu davant dels ulls. Avui que, precisament, arribem als 100 apunts.

'Gazophylacium' no sembla un mot gaire català. Perquè no ho és. Però sembla llatí. I aquí l’encertem. 'Gazofilaci' és la forma catalana correcta i actual que anem a definir:

- Segons el DIEC2, 'gazofilaci' era el lloc on es guardaven els tresors, les rendes i les almoines del temple de Jerusalem. Com a segona accepció, ens diu que s’aplica a una col·lecció d’objectes de valor.

- El GDLC registra dues accepcions, de les quals la primera té dues subaccepcions. Un 'gazofilaci' és un lloc per a guardar el tresor; la segona subaccepció ens diu que és el tresor mateix, com si el cofre ja fos el tresor. La segona accepció, primera referència lexicogràfica que trobem, ens diu que un 'gazofilaci' és també el nom donat a certs diccionaris llatins, equivalent a “tresor de la llatinitat”.

- L’Alcover-Moll registra els mateixos significats que el GDLC, i ens afegeix uns versos de Marià Aguiló que tenim presents sempre al bloc: “La llengua del Laci / m’ensenyava un Reverent / a colps de Gazophilaci”.

Etimològicament gazophylacium prové del grec gazophylákion, i aquest és un compost dels mots perses gaza ‘tresor reial’ i phylássō ‘guardar’.

En llatí tenim un altre mot que n'és equivalent, thesaurus, que també vol dir tresor i que també s’aplica a diccionaris o a col·leccions d’objectes de valor. Tenim diccionaris catalans que reben aquest nom, com el Thesaurus puerilis (1575) d’Onofre Pou o el Dictionarium, seu thesaurus catalano-latinus (1640) de Petro (Pere) Torra.

Després d’aquesta introducció, afegirem que la lexicografia catalana té un sol diccionari amb aquest nom, el Gazophylacium de Joan Lacavalleria:

Lacavalleria et Dulach, Ioanne (1696): Gazophylacium catalano-latinum, dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus, Antonium Lacavalleria, Barcinone.

D’aquest gran diccionari només se’n va fer una primera edició. Té 1.047 pàgines format foli (20x29), a dues columnes, les quals ocuparen gairebé vuit anys de la vida del seu autor, que era Doctor en Dret i advocat barceloní. L’editor del llibre fou el seu germà Antoni, qui heretà la impremta barcelonina del seu pare Pere Lacavalleria, francès d'Aquitània. El permís d'impressió i els drets durant deu anys d'aquest llibre els va atorgar el Marquès de Gastañaga, l'11 de febrer de 1696.

Com és habitual a l’època, és un diccionari creat per tal de traduir el català en llatí. En paraules del Doctor Lacavalleria, "La consideració de no tenir nosaltres Vocabulari copiós pera traduhir lo Catalá en Llati, me ha fet dar á la Estampa lo present; y si be lo Fons verborum, y lo Vocabulari de Torra son llibres molt erudits, totavia se troban tant succints, que en ells falta un numero casi innumerable de vocables, ..." i "Lo desitg de contribuyr á la conveniencia publica, es lo unich motiu, que me ha obligat de empendrer una obra tant laboriosa...".

Aquesta obra té la novetat d’incloure terminologia científica i abundosa exemplificació de frases en llatí. En el seu moment se’l podia considerar el millor dels diccionaris existents, i aquesta preponderància li durarà fins l’aparició del Labèrnia (1839), als inicis de la Renaixença, o sigui durant gairebé un segle i mig. És una font excel·lent per conèixer la llengua catalana d’un dels períodes foscos de la nostra història.

I el bloc porta el seu nom perquè és el tresor més antic, que no el més rar, de la col·lecció del seu humil propietari. En concret, el nostre exemplar havia pertangut a Ramón Vernaus y Sebastian, "Cursante 2º año de Gramatica Colegio de S. Ramón, Solsona".

Aquest bloc és en ell mateix un petit tresor per al seu escrivent. Avui aquest tresor arriba al comentari núm. 100, bon moment per parlar una mica del gran Gazophylacium. Així acaba el diccionari, i així acabem aquest apunt:

El combat bloc/blog

En aquest bloc s'ha parlat en diverses ocasions, especialment una, de la qüestió terminològica "bloc o blog". El primer vídeo que hi penjo tracta d'aquesta qüestió. Recull la intervenció dels lingüistes Dolors Montes (pro bloc) i Xavier Rull (pro blog) en el "Combat bloc/blog?" que es portà a terme dins de la Catosfera 2008 a Granollers el diumenge 27 de gener a les 10 del matí. Tot sota la modèlica moderació del blocaire Víctor Pàmies, que al seu bloc Raons que Rimen està analitzant amb detall la seva experiència catosfèrica.



Personalment, aquest debat em referma en els arguments de la Dolors (opció bloc), tot i que hi ha raons lingüístiques i sociolingüístiques en els dos bàndols, i molt defensables. Dels arguments de la Dolors en destacaria dos, potser perquè no són els més habituals de sentir:

- la creació espontània del terme 'bloc'. El TERMCAT no ha fet una proposta pròpia, sinó que ha valorat un terme que ja era d'ús habitual i li ha aportat normalització lingüística, que és una de les seves tasques. Per això diu que l'ingredient sociolingüístic ha pesat molt en la seva decisió.

- l'ús habitual de metàfores en el llenguatge informàtic: virus, menú, ratolí... No oblidem pas que l'ingredient metafòric del 'bloc' no s'inscriu, però, en una tendència d'un llenguatge d'especialitat concret, sinó en la tendència de la llengua d'utilitzar recursos metafòrics en tots el àmbits.

Igualment la Dolors admet que l'escassa internacionalització del terme és el seu aspecte més criticable. Però el cas de la llengua catalana tampoc és un bolet lingüístic dins de les llengües neollatines. Caldrà veure com evoluciona la qüestió a França, per exemple, on encara hi ha més opcions sobre la taula (blog, blogue, carnet, bloc-notes, bloc...). A més, si cada llengua no tingués els seus trets propis, potser encara estaríem tots parlant llatí. Tot és defensable, però.

El Xavier Rull, més amè en la seva explicació, incideix en els arguments d'internacionalització i d'etimologia, però també demana una votació popular per tal d'acabar amb la disputa. Em crida l'atenció, i em sembla molt lloable, que Xavier Rull hagi dedicat temps a contrarestar alguns dels arguments dels partidaris de blog, en especial alguns, que anomena "fullaraca", del lingüista Gabriel Bibiloni, que sembla ser el cap més visible dels pro blog. Aquest exercici d'autocrítica diu molt del seu tarannà obert a una discussió raonada. La tria dels dos combatents ha estat molt encertada. Llàstima de la manca de temps al final per saber més de les opinions dels assistents.

Serà curiós veure com evoluciona la blocosfera pel que fa a aquesta qüestió purament terminològica, però tan controvertida.

New International Dictionary

New International Dictionary (2003) de Brian Dettmer

L'autor, americà nascut el 74, anomena aquestes obres "Book autopsies", i en aquest cas es tracta de la manipulació d'un diccionari anglès de la Webster. Aquí podem veure més obres d'aquest artista bibliòman que esbudella diccionaris.

Pompeu Fabra era misogin? (II)

Fa un temps, arrel d'unes observacions del Marc, ens fèiem la pregunta. I vam descobrir que ni la pregunta ni les respostes eren noves. L'article que reproduïm a continuació, de la lingüista Eulàlia Lledó, ens complementa els casos que el Marc aportava. A part dels exemples que inclou (curiosament tots diferents dels del Marc), ressaltem el primer paràgraf, on personalment creiem que rau, en part, la clau de la qüestió:

FABRA I EL SEXISME

Sabem que l'ús de la llengua és sexista. Seria un miracle que no ho fos ja que la llengua és un dels miralls de la realitat i de la so­cietat i, per tant, en reflecteix la ideologia. Pensem per un moment què s'amaga, o més ben dit, què mostra des del punt de vista de la valoració la frase: «és tot un home», o la consideració pejorativa que es desprèn d'aquesta altra: «no siguis nena».
És evident que el sexisme impreg­na qualsevol manifestació lingüística, tant oral com escrita. Aprofitant que aquest número de LLIBRERIA dedica el dossier als diccionaris, ens hem aturat en el Diccionari General de la Llengua, «el Fabra» per analitzar-ne alguns aspectes, no amb la intenció de fer-ne un estudi exhaustiu sinó de mostrar-ne algun detall. I per un cop, ens ho hem pres en broma.
Mireu, com un primer aspecte, el tipus d'exemple que fa servir Fabra per explicar cada entrada. Us n'hem escollit aquests dos.
Inic-iniqua: «Una sentència ini­qua. la iniqua sort. Fou mort, mentre dormia, per la seva iniqua muller». Fixem-nos que en tots tres exemples usa el femení. I, evidentment, com que el més freqüent en la nostra so­cietat és que les iniqües mullers matin llurs esposos, mentre dormen, així ho reflecteix.
Coix-coixa: Els dos primers exemples són: «Un cavall coix. Una noieta coixa». Després passa a exemples d'ús. És a dir, sembla que entre els homes la coixesa no té mol­ta incidència, però entre els cavalls i les noietes és una cosa de no dir...
Un altre aspecte és el tipus d'ex­plicació que dóna; per exemple:
Histèria: «Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l'excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.» L'explicació és prou eloqüent com perquè calgui fer cap comentari.
Mentre maridatge és «el casa­ment (d'una dona)» i l'exemple no té perdua: «Va despendre molts de di­ners en el maridatge de les seves tres filles» (sembla, però, que final­ment les va poder col·locar), marital vol dir «pertanyent al marit, a la vida conjugal». Això és un contrasentit, és com parlar del germà de la filla úni­ca, ja que «conjugal» implica una re­lació, i a més, sembla que la vida conjugal pertany al marit.
També és interessant resseguir dos conceptes paral·lels:
Així, mentre home ocupa 41 línies i és definit com a «animal mamífer» i el descriu a partir d'aquí, i després com a segona accepció el defineix com a «individu mascle de l'espècie humana (oposat a dona), especial­ment el qui ha arribat a l'edat adulta o viril (oposat a. noi), veiem que dona ocupa 17 línies i és definida com a «persona del sexe femení, esp. la que ha arribat a l' edat de la pubertat (per oposició a nena), i més especialment la casada o d'edat madura (per oposició a noia)». Home no es defineix per la seva relació amb la dona, però sembla que és rellevant per a la dona estar ca­sada per ser-ho realment.
Els exemples també són ben suco­sos. Per exemple, per a home: «Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d'honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...» Sembla que pel sim­ple fet de ser home ja tot estigués guanyat.
En canvi, els exemples per a dona són: «Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca». No trobem cap dona de bé de cor, de talent, de merit, de gust, d'honor... Finalment, l'última accep­ció d'una gran obscenitat: «(entre eclesiàstics) el breviari»...
Només cal mirar una entrada apa­rentment tan innocent com edat per veure com van les coses.

Així, la definició és «temps trans­corregut des que un home (sic) ha començat a viure», i després hi ha un seguit d'exemples dels quals es des­prèn que el concepte d'edat és aliè a les dones. Més avall parla de l'e­dat com a «cadascun dels períodes en què es considera dividida l'edat de l'home (i ara entendrem la insis­tència a posar sempre home): la in­fantesa, la joventut, la maduresa i la vellesa. L'edat adulta, viril», és a dir, dóna com a sinònim d'edat adulta, viril, i comencem a entendre perquè fins i tot en el diccionari se'ns tracta com a criatures.
I si ja que hi estem posades, mirem què vol dir viril, veurem que viril, és a dir, propi d'home, té només conno­tacions positives (notem, també, que l'explicació que Fabra dóna de va­lentia és «qualitat de valent; acte propi d'home valent», i que en els exemples de valent-valenta no hi surt, evidentment, cap dona). Es dóna el cas, per altra banda, que no hi ha paraula paral·lela per a dona equivalent a viril.
Un altre aspecte que crida l'aten­ció i que no sabem ben bé a quin criteri correspon, és que gata i gat o gossa i gos tenen entrades dife­rents i, en canvi, paraules del mateix tipus, per exemple noia i noi, tenen una única entrada: noi/a.
De tota manera, tot això a vega­des ens va a favor. Així, ens assa­bentem que el vampir «xucla la sang dels animals àdhuc de l'home», és a dir, que sembla que per aquest cantó no correm perill...
I si voleu veure què és un prejudici ideològic feu el favor de buscar can-can (per exemple, fins a la 10a. ed.), i a veure què us en sembla de la definició. Val a dir que el Dicciona­ri de la Llengua Catalana, de la Fun­dació Enciclopèdica Catalana, ha canviat totalment aquella definició, però en conserva un bell rastre en la seva obra magna, la GEC. EuIàlia Lledó

Font: Lledó, Eulàlia: “Fabra i el sexisme” a Llibreria, 1988, núm. 122, pàg. 48.

Dictionaries are like watches

Dictionaries are like watches, the worst is better than none and the best cannot be expected to go quite true.*

Samuel Johnson

El Dr. Johnson (1709-1784), màrtir de la lexicografia actual, va viure en una època en què els rellotges no anaven tan fins com ara. I els diccionaris, tampoc.

*Traïció pròpia: Els diccionaris són com els rellotges: el pitjor és millor que cap, i del millor no es pot esperar que vagi completament a l'hora.

_____________

Avui fa 800 anys del naixement a Montpeller d'aquell que "va guerrejar ab ardiment, y ab saviesa va llegislar". El Diari d'un llibre vell n'ha parlat a bastament de fa dies (fins i tot de la pel·lícula), i Mails per a Hipàtia ha convocat els blocaires a fer-ne referència avui. Visca la República! Així que reprodueixo el fragment final de la seva crònica. Ell pensava finir els dies a Poblet, però la mort l'esperava a València:

566. E a en tant alguns dies con nos haguessem en cor danar a Poblet, e de seruir la Mare de Deu en aquell logar de Poblet, e fossem ja partits Dalgezira, e fossem en Ualencia, a nos cresque la malaltia: e plach a nostre Senyor que no complissem lo dit uiatge que fer uoliem...