Joan Triadú opina sobre diccionaris catalans

Joan Triadú, escriptor i gran crític literari, ens ha deixat avui.

En una entrevista que li féu Carles Riera a Llengua Nacional, opinava així sobre els diccionaris catalans (cal tenir en compte que l'entrevista és antiga, ja que el "diccionari d'ara de l'Institut" és el DIEC1, que va aparèixer l'any 1995):

"Jo faig servir sobretot el Diccionari Fabra, la segona edició, o sigui el Fabra d'en Riba, i el de l'Enciclopèdia. Jo no m'he entretingut a fer un repàs d'aquest diccionari d'ara de l'Institut, però, pel que he llegit en comentaris en revistes, en publicacions... hi ha una quantitat d'errades massa gran per a tenir-hi confiança, perquè van anar massa de pressa a fer-lo. Crec que no és ben bé el Diccionari de l'Institut. També vaig veure, i ho vaig dir en una enquesta que em van fer, que quan una paraula era anglesa o francesa, si no la posaven en cursiva, hi escrivien angl. o fr.; en canvi, quan era castellana, no ho indicaven. Això ho vaig dir i no m'ho van desmentir, i també crec que és un error. Jo quan necessito arribar a fons d'una paraula o d'una expressió me'n vaig a l'Alcover-Moll. Encara que porti aquest nom tan desgraciat de Diccionari català-valencià-balear, a mesura que hem anat assimilant les formes mallorquines i valencianes, en la literatura, en els escrits i en les publicacions periòdiques, i encara altres formes de la Catalunya Nord i de comarques del Principat, ara veiem –més que llavors– que es necessitava aquest diccionari, perquè l'Alcover-Moll enregistra tots aquests mots. Calia consignar aquests mots i veure fins a quin punt podien fer el seu camí. Per tant, continuo creient que el millor diccionari que tenim és l'Alcover-Moll, i que el diccionari de l'Institut s'hauria de tornar a fer –com em penso que ja estan fent– amb més calma i amb molt de compte. Perquè un diccionari, si no és segur, més val que no existeixi."

"El Fabra d'en Riba" (1954)

PD (01/10/10): La capella ardent resta oberta al públic de 13.00 a 20.00 hores al Palau de la Generalitat.

1,2,3,19 (o la primera edició del Fabra)

Si la primera impressió és la que compta, quan ens referim al Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra la dita es complica. La majoria de llibres no presenten gaire problema quant a les primeres edicions, que són fàcilment identificables i, sovint, molt cobejades pels lletraferits. El cas del Fabra és tota una altra història, en quatre episodis més o menys clars: 1, 2, 3, 19, que passo a relatar.

1. En un sol i únic volum coneixem la majoria, sigui en cobertes marrons o vermelles, la primera impressió del Fabra, la de la Llibreria Catalònia, enllestida el 30 de novembre de 1932 (data del colofó). Una edició que és encara avui en dia fàcilment localitzable en biblioteques i llibreries de vell.



2. En dos volums consta la primera edició a la "Bibliografia de Pompeu Fabra" que es publicà a la pàg. 37 de Destino (núm. 1586, 24 de febrer de 1968), un número dedicat al centenari del naixement del mestre. Una de dos: o qui va redactar la informació tenia a mà una edició dels fascicles originals que algú havia enquadernat en dos volums, o bé algú va partir en dues parts una primera edició d'un sol volum. La tercera opció, l'error en la informació de Destino.


3. Del Fabra en tres volums ja n'havia parlat abans a cal Gazo, gràcies a un amable lector del bloc. Igual que en el cas anterior es pot tractar d'una enquadernació personal dels fascicles originals o bé la tripartició d'un sol volum de 1932. Una tercera possibilitat se m'escapa i aquí no hi ha espai per a l'error: el Fabra tripartit (A-C/D-M/N-Z) existeix.



19. Finalment, l'origen. El primer Fabra de tots es va publicar en dinou fascicles, entre novembre de 1931 i novembre de 1932. El primer plec (de quatre fulls) del primer fascicle portava la data de 1931. Quan s'acabà l'edició en fascicles, l'editor substituí aquest primer plec per un altre de vuit fulls amb l'any 1932, com consta a la clàssica edició en un sol volum. Més informació a la "Nota dels directors", que són Jordi Mir i Joan Solà, del vol. 5 de les Obres completes de Fabra (2007). Dels fascicles, que eren quinzenals, se'n van vendre uns 18.000 exemplars.



Fins aquí, per ara, la petita, però complexa, història de la primera edició del Fabra, aquell canemàs que pretenia "ésser normatiu" i ho va ser durant més de seixanta anys. I dic "per ara" perquè sospito que, anys a venir aquesta troca, lluny de desfer-se, potser encara s'enreda més.

Full folded dictionary

Després de 80.000 plecs de fulls de diccionari... Full folded dictionary de Sam Winston (font). Sense utilitzar cola ni res per enganxar. Pura papiroflèxia lexicogràfica, en tres imatges que complementen les d'aquest apunt anterior.

Diccionaris de bebès

A l'Anna, primer, i a l'Arlet, avui

És un fet del tot demostrable que els bebès tenen dificultats, certament comprensibles, per a la manipulació i consulta de les grans obres de la lexicografia catalana com ara, posem per cas, els deu volums de l'Alcover-Moll. Hi ha diverses causes que ho expliquen: dimensions, pes, excés de lletra impresa, escassetat d'imatges (tot i que l'Alcover-Moll conté unes 1.500 il·lustracions en blanc i negre), etc.



Per vèncer aquests obstacles, l'enginyeria lexicogràfica no ha estalviat enginy ni esforços, aconseguint resultats notables com els que presentem avui, diccionaris creats específicament per als bebès. Algunes de les característiques principals d'aquests productes són:

• Pes extremament lleuger.
• Dimensions adequades a extremitats petites.
• Cobertes molsudetes (farcides d'espuma).
  
• Profusió d'imatges,
• Que són de colors llampants,
• Fetes amb plastilina,
  
• On sovint apareixen bebès de totes les races,
• I en actituds que indiquen estats d'ànim normalment favorables.
  
• Lèxic molt bàsic,
• Agrupat temàticament.
  
• Abundància d'exemples.
• Absència total de definicions i marques morfològiques.
  
• Cos de lletra enorme, insuficient per als bebès i excessiu per als pares.
  
• I nombre molt reduït de pàgines,
• Que són d'una gran grossària.

Tot i que als creadors d'aquestes obres els és complicat recollir, de manera absolutament fiable, el grau de satisfacció dels seus consumidors directes, en general ens hem d'alegrar per l'existència d'aquestes primeres baules en la formació lexicogràfica de l'ésser humà.

El diccionari de Margueritte

A La tête en friche (Mis tardes con Margueritte), de Jean Becker, se'ns explica una senzilla i improbable història d'amor entre Germain (Gérard Depardieu) i Margueritte (Gisèle Casadesus). Plena de bons sentiments, aquesta relació ens atrapa i ens commou per diferents motius, entre els quals n'hi ha un de molt especial: un diccionari Petit Robert. "Amb un diccionari es viatja de paraula en paraula", diu Margueritte. I afegeix: "Jo ja no tinc edat per viatjar". Potser sí que per a alguns viatges ja no té edat: la Margueritte personatge té a la cinta la mateixa edat que l'actriu Casadesus a la vida real: 95 anys. Però per a d'altres viatges, els que propicia la lectura, no hi ha edat. Ni per a un Germain mig analfabet ni per a una Margueritte que perd la vista. El diccionari de Margueritte té un paper central en la seva relació, símbol d'amor/aprenentatge, però, com comprendreu, no penso entrar en detalls de l'argument.

El Petit Robert, amb prop de 3.000 pàgines, té de petit només el nom. De mans de Paul Robert i Alain Rey (el seu redactor més antic), va aparèixer per primer cop el 1967, una època en què hi havia pocs diccionaris francesos en un sol volum. Aquesta, juntament amb un treball lexicogràfic rigorós, devia ser una de les claus del seu èxit inicial. I com se'ns diu al prefaci, "il n'est pas indifférent que ce dictionnaire soit sortie à la veille de 1968". Actualment conté uns 60.000 mots amb unes 300.000 accepcions, acompanyats de molts exemples (citacions literàries, sovint), sinònims, antònims, pronunciacions difícils i etimologies, aspectes que l'han convertit en una obra molt apreciada pel públic. Sense la pols acumulada dels vuitcentistes Larousse o Littré (del qual es considera el relleu), amb aquests pocs anys ha agafat un enorme prestigi i popularitat dins de la lexicografia francesa actual. Per alguna cosa deu ser.

Germain amb el diccionari de Margueritte a les mans

Joan Solà. 10 textos d'homenatge

Després de la darrera classe del mestre Solà, arriba aquest homenatge acadèmic en forma de llibre, coordinat per Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató, i editat dins de la "Biblioteca Universal" d'Empúries. L'obra, que coincideix amb l'any del 70è aniversari de l'homenatjat, compta amb textos de prestigiosos companys de la seva vida intel·lectual i personal, com ara Josep Murgades. Avui he visitat diverses llibreries cèntriques de la ciutat comtal i el llibre encara no hi ha arribat, tot i que consta com a publicat el 2 de setembre.

Mentre esperem que arribi a les prestatgeries, bona diada a tothom!

"Esborranys d'una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra"

Tot i que aquests esborranys ja havien aparegut abans a cal Gazo, avui, que se celebra la Diada Estellés, sembla un bon moment per tornar a recordar l'homenatge que el poeta de Burjassot va fer al diccionari Fabra, "la bíblia del català!". Aquest poema brutal apareix al Primer llibre de les odes (1972), al tercer volum de les seva grandiosa Obra Completa: Manual de Conformitats (1977) i, alguns fragments, a Antologia Price-Congrés (Barcelona: Congrés de Cultura Catalana, 1977):

Sabíeu, al principi, el mot,

brut encara de fang, de llot,

de convivència terral.

Del mot vindria la central

força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,

un silenci voltava l’acte

del descobriment decisiu.

Dins un mot, quanta gent que hi viu!

L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,

cabdell recòndit i primari,

coneixíeu el so i el pes,

com encara el volum. I més:

el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres

ratlles, o nocions terrestres,

que determinen, al contacte,

el fet primordial d’un pacte

dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,

rigorosament temporal,

intemporal se’ns esdevé!

Si cada cosa el seu mot té,

el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa

en ordre de combat o alosa,

els empeny amb fonda energia!

Punt incert de la nit i el dia,

sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou

un poble fondament, l’enrenou

d’una part de la humanitat

que proclama la dignitat

de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia

essencial, on inicia,

brusca, la fosca ascensió,

un signe de redempció

en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa

així empentava, ardent, l’empresa

de net i fúlgid averany.

Vós sabíeu el dia i l’any

i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!

Així el mot determina i mana,

oh fang, oh cànter, oh coloma,

goig proclamat de l’idioma

que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,

ens retornaven veus antigues

que eren reducte i fonament,

aixecant l’antic testament

brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa

el camperol, el mot que haurà

de fructificar febrilment.

Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

Aquest apunt respon a l'homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés
amb motiu del dia del seu naixement