Una gramàtica catalana d'origen andalús

"Criat en la patria, ques diu Cathalunya,
No vol aquest llibre mudar son llenguatge"

Text que acompanya la portada de l'obra

Mai de la vida hagués dit que sortiria de la meva primera visita a la llibreria Bertrand de Barcelona amb una gramàtica vuitcentista. El llibre en qüestió és la Gramática y apología de la llengua cathalana de Josep Pau Ballot i Torres (Barcelona: Estampa de Joan Francisco Piferrer, 1814), i n'és un facsímil molt ben editat.

Aquesta obra és la primera gramàtica del català, publicada pel prevere, i catedràtic de retòrica a Barcelona, Josep Pau Ballot i Torres (1747-1821). Com diuen Rico-Solà (1995:28), "serà punt de referència obligat per a tots els estudiosos, els quals no s'estaran de fer-hi retrets i esmenes, i serà també estímul per al moviment de la Renaixença". L'obra està estructurada per categories gramaticals ("Noms", "Pronoms", "Verbs"...) i s'ocupa especialment d'aspectes ortogràfics, més que sintàctics. Cap al final s'inclou un petit repertori lexicogràfic ("Diccionari de paraulas igualment cathalanas que llatinas"), on trobem unes trenta pàgines de mots que mostren l'ascendència llatina del català, així com unes quantes més derivades de l'àrab i del grec.

El més curiós de tot plegat és l'origen d'aquesta publicació. L'original utilitzat per a la reproducció facsimilar procedeix de la Biblioteca Municipal Central de Jerez de la Frontera (signatura 6.113). I l'editorial que l'ha reproduït és sevillana: Extramuros, amb seu a Mairena del Aljarafe. Aquesta editorial té una col·lecció dedicada a Catalunya. Per ara han publicat també facsímils de La catedral de Gerona de Joaquim Bassegoda, Las calles de Barcelona de Víctor Balaguer (en dos volums) i Tortosa ciudad fidelissima y exemplar de Vicente de Miravall.


La gramàtica d'en Ballot ja es podia consultar en edició digital i, casualment, també n'existeix un altre facsímil de la segona edició (circa 1820), amb pròleg de Mila Segarra (Barcelona: Alta Fulla, 1987).

Badalona a Pompeu Fabra

Com molts sabeu, Fabra va viure molts anys a Badalona, en concret, des que tornà de Bilbao fins a l'exili (1912-1939). És fill adoptiu de la ciutat, però actualment el seu record no hi és prou viu. Per això alguns badalonins volen retre-li un merescut homenatge posant el seu nom a una plaça principal del poble. Si us voleu adherir a la campanya, en trobareu el logotip al lateral del Gazophylacium.

El seu record no és prou viu malgrat que a Badalona trobem actualment un monument dedicat al mestre. És una obra senzilla tot i que important pel seu significat. Aquest monòlit dedicat a Pompeu Fabra va ser promogut per una iniciativa d'Òmnium Cultural l'any 1985, amb motiu de les Festes Populars de Cultura a Badalona. Està situat davant d'un edifici d'oficines de l'Ajuntament, anomenat el Viver, a l'avinguda Lluís Companys, prop de la plaça de l'Assemblea de Catalunya. El seu estat de conservació no és precisament òptim. Està clar que cal dignificar més la figura del nostre lingüista amb d'altres iniciatives de més envergadura:

Més: Barcelona a Pompeu Fabra.

Sabem que us estimeu la vostra llengua, llavors, per què no ens la parleu?

La setmana passada un grup d'osonencs, tots nascuts fora de Catalunya, va visitar el Parlament i va llegir aquest manifest:

“Nosaltres, ciutadans d’arreu del món, que hem nascut a l’Uruguai, Colòmbia, l’Estat espanyol (Galícia i Castella), Ghana, l’Índia, el Marroc, Mèxic, Polònia, Romania, el Senegal, Veneçuela, el Nepal, Bulgària, Bolívia i la Xina que, per motius diversos, hem vingut a viure a Catalunya, a Osona, i que aprenem català, la vostra llengua i, també, des que som aquí, la nostra llengua:

Manifestem la voluntat i la intenció d’arrelar-nos en aquest país i compartir, tots plegats, aquesta llengua com a llengua comuna i llengua de cohesió social.

Per això us demanem, en nom de les nostres companyes i companys, que, si us plau, ens parleu en català.

Tenim moltes raons per demanar-vos-ho, perquè:

1.- Volem parlar la mateixa llengua que vosaltres.

2.- Parlar la llengua del país on vius és la cosa més natural del món.

3.- El català és la llengua que els nostres fills aprenen a l’escola, la que parlen al carrer i la que parlen amb els seus amics.

4.- Aprendre llengües és una riquesa.

5.- Parlant català fem que la llengua catalana sigui la llengua d’ús, la llengua comuna.

6.- Parlar català a Catalunya és un dret.

7.- No té gaire sentit aprendre català a classe si després no el podem parlar al carrer, a la feina, amb els veïns, a les botigues, amb el metge, amb els mestres, amb l’administració, etc.

8.- Aprendre català és, per a molts de nosaltres, un esforç. En ajudaria molt si, a més de sentir-lo a classe, el poguéssim practicar al carrer.

9.- No volem sentir-nos diferents. Parleu en català entre vosaltres i en canvi no ho feu quan ens parleu a nosaltres.

10.- Ens agrada parlar català i també sentir-lo.

11.- Saber català és necessari per tenir feina, perquè molts empresaris ens demanen que l’entenguem i que el parlem. Moltes vegades és un requisit per trobar feina.

12.- Quan parlem català ens sentim més acceptats.

13.- Parlar català fora de l’aula ens ajudaria molt a millorar-lo.

14.- Moltes vegades ens agradaria dir: “Parli’m en català, perquè el vull aprendre”.

15.- Parlar català ens ajuda a relacionar-nos amb la gent d’aquí.

16.- Sabem que, quan parlem català, esteu molt contents.

17.- Parleu-nos en català encara que no el sapiguem. És la millor manera de començar-lo a aprendre.

18.- Sabem que us estimeu la vostra llengua, llavors, per què no ens la parleu?

19.- Estimem el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres compatriotes, els nostres paisatges, però ara també ens estimem aquest país, aquesta cultura, aquesta llengua, els nostres compatriotes i els nostres paisatges. També ens els sentim nostres.

20.- Parlar una llengua vol dir també ser d’una terra, d’un país i sentir-se’n. A nosaltres també ens agrada, volem i tenim ganes de ser d’aquesta terra, i d’aquest país i sentir-nos-en.

LibraryThing

Al principi existien els llibres. Després va venir el bloc.

Fins no fa gaire, les col·leccions particulars de llibres estaven condemnades a la privadesa del seu propietari i d'un cercle normalment reduït d'amistats. Quan vaig començar a col·leccionar diccionaris (amb més dedicació, a partir del 2005) jo també pensava que així seria, però ara sé que no ho és necessàriament.

Gràcies a la recomanació d'un bloc amic vaig descobrir LibraryThing (LT), un lloc web per a la "catalogació compartida", una immensa biblioteca virtual creada per Tim Spalding l'any 2005, i traduïda, també de manera compartida, al català. A LT, els usuaris podem catalogar els nostres llibres d'una manera professional, personalitzada, ràpida i pràctica. Podem entrar els llibres de manera manual o aprofitar les fitxes bibliogràfiques de molts catàlegs d'arreu del món: Library of Congress, British Library... Per sort per a nosaltres, podem utilitzar directament les fitxes del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. Però, al meu parer, no és aquest l'atractiu principal de LT: amb només dos mesos que fa que en sóc usuari (hi he introduït aproximadament la meitat dels meus prefabrians) ja he conegut un altre col·leccionista de diccionaris vells catalans, amb qui comparteixo afició, obres i, el més important, ens intercanviem informacions.


Entre els més de 600 mil usuaris-biblioteques actuals, que han introduït per ara més de 38 milions de llibres, en trobem uns centenars de catalans, però això ha de créixer, i molt. Utilitzar LT és gratuït fins als 200 primers llibres; després es paga una quota mòdica, però, atenció!, el fundador de l'invent ha vist que darrerament hi ha moltes altes de catalans i, en agraïment, ofereix alguns comptes gratuïts per als usuaris catalans fins al 15 de maig (més informació, aquí). Em deixo molts aspectes interessants de l'eina, però val la pena descobrir-los per un mateix. Animeu-vos a entrar-hi. La biblioteca de Babel existeix.

Aquest bloc i el catàleg de LT són la meva humil realitat. Un altre dia parlaré del meu somni.


Més blocaires en parlen: Bloc de Lletres, Un que passava, Gamoia, Així i tot, El racó digital, Bauen...

Worterbuch

Worterbuch, obra de Gilbert Hsiao (Pennsylvania, 1956) creada el 2008. Wörterbuch, en alemany, significa "diccionari" (o l'autor o el galerista han perdut una dièresi pel camí). Al seu bloc podeu contemplar més obres d'aquest artista tan originalment cinètic.

Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (III)

A EN LL. FARAUDO DE ST.-GERMAIN

Compilador del Lèxich Català Clàssich

De la nostrada parla llemosina,
d'hont davallava'l català ordinari,
tu't feres ja fa temps el pigmentari
que trascola, que filtra y que refina.

Y removent l'abandonada mina
per captar l'oblidat vocabulari,
has anat enriquint ton cedulari
ab pacient pulcritut benedictina.

Y ara que tens a mils les fitxes plenes
y en bells arxivadors classificades,
omplen l'espay els sons de les sirenes,

retumben damunt teu les canonades,
y't dius, ohint tan prop l'esclat violent:
"¿Hauré fet tanta feyna inútilment?"

Aquest sonet de temàtica lingüística d'en Miquel i Planas a Sonata en tres tiempos: tanda de sonetos catalanes y traducción castellana en prosa (1939) està dedicat a l'obra de recopilació de lèxic català medieval de l'erudit Lluís Faraudo de Saint-Germain (Barcelona, 1867-1957).

Com ja vam explicar en un altre apunt, en Faraudo va omplir setze fitxers amb més de trenta mil cèdules lèxiques, a partir de la lectura de textos medievals. Tot plegat, una feinada immensa que ell, en vida, mai va veure aprofitada. A aquesta situació fa referència en Miquel i Planas al final del seu sonet quan diu "retumben damunt teu les canonades / y't dius, ohint tan prop l'esclat violent: "¿Hauré fet tanta feyna inútilment?" ". Els "sons de les sirenes" i les "canonades" del poema fan referència a la curiosa professió d'en Faraudo, general de brigada, fet que podem comprovar en la fotografia lateral. Afortunadament "tanta feyna" no va ser feta "inútilment". Faraudo va llegar els seus cedularis a l'IEC i aquest, en un gran projecte dirigit pel lexicògraf Germà Colón, des de l'any 2001 els està publicant en línia. Potser algun dia també es publicaran en paper.

Acabem aquest apunt amb un fragment escrit per en Josep Iglésies amb motiu de la mort del militar bibliòfil, i recollit pel geògraf Enric Bertran:

"Sabé agermanar les armes i les lletres amb profit positiu. La seva associació amb la cultura catalana que sembla estar en contradicció amb la seva carrera militar, fou iniciada ja en la seva joventut, en els dies de la seva estada a la intendència de Tarragona. Aquesta compenetració esdevingué absorbent en arribar a la maduresa i fou absoluta durant la senectut. Les seves darreres disposicions, renunciant a tots els honors en l’enterrament i fent hereves dels seus béns les institucions catalanes i, entre d’altres, l’Institut d’Estudis Catalans, constitueixen en ell que era un professional de la milícia, un extraordinari i singular determini..." (aquí, complet)

Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (II)
Sonets lingüístics de Ramon Miquel i Planas (I)

Només se salvà un llibre

Val la pena llegir aquest relat de Ramon Folch a La dèria de mirar. Passions i paisatges d'un ecòleg (Barcelona, Planeta, 2000: p. 67-68), on explica la particular relació familiar (del pare i del fill) amb el diccionari Fabra:

"Entre els llibres més apreciats de la meva biblioteca ocupa un lloc d'honor un diccionari. És un exemplar de la primera edició (1932) del "Diccionari General de la Llengua Catalana", de Pompeu Fabra, del qual es troben poquíssims avui dia. Es tracta d'un volum gruixut, perfectament conservat, enquadernat en tela vermella, que gaudeix d'un valor afegit especial: el pare el salvà de la crema quan estava empresonat a Lleida, pres a l'edifici de la Seu Vella, és a dir l'antiga catedral gòtica. Com que era un dibuixant d'ofici, li havien encomanat la tasca de fer croquis i inventariar les peces d'art religiós que s'anaven recuperant, però també de supervisar la crema sistemàtica de tots els llibres en català que arribaven a camionades al pati de la presó. Una curiosa barreja de funcions, ben representativa del que ens duia el nacionalcatolicisme. El fet és que, arriscant-se molt, salvà de la crema aquest llibre, que simbolitzava per a ell tota la pàtria que s'ensorrava. L'ocultà i aconseguí passar-lo d'amagat quan el deixaren lliure. Va ser un acte valent i tràgic a la vegada: de tota la seva joventut, només se salvà un llibre. Però amb aquest llibre, autodidàcticament, vaig començar a aprendre a escriure la meva pròpia llengua quan me la negaren a l'escola. Li ho agrairé sempre."

Gràcies per passar-me'l, Xavier.