Brossa i Fabra: dos poemes i un assaig

No controlo pas l'obra diversa i fascinant de Joan Brossa. Del poc que en conec, en sabia un poema que havia dedicat a Pompeu Fabra. L'incitador d'aquest homenatge, sabedor de la meva afició, me'n va fer arribar un segon (Gràcies, Joan: pel poema i per aquesta aventura brossiana tan maca). Doncs apa, vaig pensar, ja tens per on començar. D'això no en traurem pas un assaig sobre la relació entre Brossa i Fabra, però en treure'm un bon entreteniment. De fet parlar de la relació entre Brossa i l'alfabet hagués estat més fàcil i més atractiu visualment, però vaig agafar un altre camí. Vaig llegir (és un dir) uns quants llibres més sense trobar cap altre poema, però vaig topar amb un assaig lexicogràfic que també els relaciona. Heus aquí el resultat de tot plegat:

ENTREACTE

Homenatge a Pompeu Fabra

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

La poesia com a espectacle: l'escena on es representen els jocs del llenguatge, amb els seus integrants gramaticals canviant-se de vestit per tal d'oferir-nos una nova interpretació de la màgia dels mots. Deia Brossa: "M'agradaria arribar a escriure sense adjectius. Madurar vol dir saber ser essencial.". Potser és per això que en aquest entreacte els adjectius resten fora de l'escenari, mirant pel forat del teló. El darrer vers, mostra d'un metallenguatge habitual a Brossa, ens acompanya cap al següent espectacle poètic del llibre. Aquest poema, que pertany a Els ulls i les orelles del poeta (1961), també es pot trobar dins de Joan Brossa, entre les coses i la lectura. Objectes, poemes, muntatges, instal·lacions (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1994). L'any 1996 va ser publicat en traducció holandesa, segons consta a la magnífica web brossiana de Glòria Bordons.

ENRAONA POMPEU FABRA

Disc homenatge
en el Centenari de Pompeu Fabra.

Fins aquí el poema; si voleu sentir
la veu del mestre, llavors haureu de comprar
el disc.

Per Brossa la poesia és sovint acció escènica, afegint un aspecte teatral al simple joc dels mots. En aquest poema, que s'acaba abans que les seves paraules, l'autor ens presenta simplement una acció que el lector podrà fer o no. Ens diu, novament usant metallenguatge, fins on arriba el poema i des d'on comença l'acció que ens indica. Pertany al llibre "Ot", segon llibre d'Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-1975) (Altafulla, Barcelona, 1984). De fet ot- és un prefix amb un significat acústic que s'adiu perfectament a la temàtica d'aquest poema. També es troba recollit a l'antologia Poesia i prosa (Tres i Quatre, València, 1995).

¿Què tenen en comú els dos poemes, a part de la concepció poètica brossiana que hem esbossat matusserament? Simplement, un explícit respecte per Fabra, a qui dedica el primer poema com a homenatge i de qui diu que és un "mestre" en el segon (el nom mestre referit a Fabra, sovint amb majúscula inicial, és molt freqüent entre els seus admiradors, passats i presents).

Més ens ha sorprès trobar que Brossa també havia estat analitzat des de la lexicografia. L'any 2000, Sandra Cuadrado va publicar "Creativitat lèxica i avaluació lexicogràfica: contrastos entre el Diccionari de Pompeu Fabra i el lèxic de Joan Brossa" (dins La lingüística de Pompeu Fabra, IIFV- URV, Alacant, volum II, pp. 271-290). Aquest assaig, que comença amb la reproducció del primer dels poemes que hem vist, es planteja quina deu ser la relació entre el diccionari Fabra i el lèxic d'un escriptor postfabrià experimental de qui se suposa que podria trencar amb la normativa. El corpus que analitza són sis obres teatrals, i les conclusions són clares: "La llengua de Brossa s'adequa prou a la llengua estàndard descrita per Fabra. Brossa, que és considerat un poeta trencador i avantguardista, en termes generals, podríem dir que no s'aparta gaire de la previsió del DGLC." (p. 288). De fet, el motiu d'aquesta conclusió potser es troba més en la banda de Fabra que no en una decisió conscient de Brossa: "un diccionari com el DGLC -amb tan poca tradició lexicogràfica en què basar-se- es va continuar adequant durant un llarg període de temps a la llengua literària" (p. 288). Potser si l'autora s'hagués centrat en la poesia el rupturisme lèxic brossià seria més accentuat. Però això només és una simple i infundada suposició.

Brossa, un escriptor postfabrià experimental i trencador, però que en la seva producció sembla respectar tant el DGLC com el seu autor.


PS: Gràcies al cavaller Xavier, la interpretació teatral del primer dels poemes de què parlo.

L'IEC acceptarà bloc amb ce de català

El proppassat divendres 19 de desembre, durant el debat posterior a la ponència "L'obra lexicogràfica de Fabra i les tendències de la lexicografia actual" (III Col·loqui Fabra), en Joaquim Rafel i Fontanals, director de les Oficines lexicogràfiques de l'IEC, va avançar, després d'una pregunta de ja us podeu imaginar qui, que en la propera edició del DIEC, completament renovada, s'inclourà la forma bloc amb ce de català, tal i com ja han acceptat el TERMCAT i l'Enciclopèdia Catalana.

La decisió té en compte un estudi recent que ha fet el TERMCAT sobre el grau d'acceptació dels neologismes que el BOBNEO (Banc de dades de l'Observatori de Neologia) ha detectat en els darrers anys. Segons aquest estudi, hi ha una tendència creixent entre els nous editors catalans de blocs/blogs d'emprar la forma amb ce final.

Aquesta decisió no posarà fi a la divisió que existeix actualment a la xarxa, però serà interessant seguir-ne l'evolució després de la prescripció de l'IEC, la qual no es veurà materialitzada en forma de diccionari fins d'aquí a uns anys.

Quant al derivat, aquest són els resultats actuals d'una cerca a sant Google restringida a pàgines en català:

blocaire (-voleibol)*: 288.000
blogaire: 17.100
bloguer: 6.250
bloguista: 1.170

* El terme blocaire també s'usa dins del llenguatge del voleibol, per això hem fet així la cerca.

Fabra 60 anys després

Avui, dia de Nadal (Bon Nadal a tothom!), fa 60 anys que moria Pompeu Fabra a Prada de Conflent. Com a record d'aquesta data, una de les opcions és rellegir el mestre. Així, l'editorial Teide ha posat a la venda una edició especial en estoig de dues obres fabrianes que ja existien al mercat: Gramàtica catalana i Pompeu Fabra. Vida i obra.

La primera d'elles es coneix com la gramàtica pòstuma de Fabra. Publicada per primer cop l'any 1956, aquesta n'és la dinovena edició. "El llibre obre perspectives profundes cap a fets lingüístics rarament albirats en gramàtiques nostres ni dels altres idiomes." (paraules de Joan Coromines al prefaci). Gràcies a la descoberta, entre els papers de Joan Coromines, del manuscrit d'aquesta obra, Joan Solà, amb l'ajut de Miquel Marcé, ha fet alguna modificació mínima en el text respecte anteriors edicions.

De fet potser alguns no sabeu que l'IEC vol, de fa anys, publicar una nova gramàtica del català. La part ja enllestida, tota menys la sintaxi, es pot consultar en línia. Mentrestant, la que es considera com a gramàtica normativa del català és la 7a edició de la Gramàtica catalana (1a, 1918; 7a, 1933) de Fabra. El facsímil d'aquesta 7a edició s'ha anat reimprimint. La darrera reimpressió, la quarta, és de febrer de 2008 i té un tiratge de 600 exemplars.

La segona obra d'aquesta edició especial és l'actualització de L'obra de Pompeu Fabra de Joan Solà (Teide, 1987). A Pompeu Fabra: vida i obra, com podeu veure, s'ha modificat el títol (s'hi ha afegit la vida) i s'hi ha incorporat un altre autor, el lingüista Jordi Ginebra (URV). I més coses han canviat. En dues dècades, ha augmentat enormement la producció de bibliografia fabriana. Així, la nova obra de Ginebra i Solà té, aproximadament, un 40% de contingut nou. Aquest llibre d'autoria conjunta forma part, des de la seva aparició, de les obres de referència imprescindible per apropar-se al mestre Fabra, al costat dels llibres de Josep Miracle (Pompeu Fabra, Aymà, 1968) i Mila Segarra (Pompeu Fabra, Empúries, 1998), entre d'altres.

Una bella edició per commemorar l'obra d'un dels científics més importants de casa nostra. Un magnífic regal de festes, sens dubte.

20 anys i molts canvis separen aquestes dues obres

La naturalitat de les llengües

"La naturalitat de les llengües" per Jesús Tuson

Els pronòstics més optimistes avancen que, a finals del segle XXI, la meitat de les sis mil llengües actuals hauran desaparegut. Els més pessimistes, però, vaticinen que la desfeta arribarà al noranta per cent. I si aquestes previsions es referissin a espècies animals en perill d’extinció, totes les alarmes s’haurien disparat, ja de fa temps, i s’estarien dissenyant estratègies conservacionistes per fer front a una catàstrofe ecològica de dimensions planetàries. En canvi, encara no s’ha estès una sensibilitat paral·lela davant del daltabaix que pot representar l’extinció massiva d’allò que més ens singularitza com a membres de l’espècie humana: la capacitat natural de ser parlants.

Dic “capacitat natural” perquè sovint s’afirma que les llengües són un patrimoni cultural de primer ordre. I se n’oblida una característica més fonda i més essencial: les llengües són, molt especialment, un patrimoni natural. Perquè, de manera espontània (i no pas com a fruit d’una decisió voluntària o d’una planificació), els pares transmeten a la seva descendència la llengua primera, la de la màxima facilitat i comoditat, la que és viva en un territori determinat. I ho fan al marge de si aquesta llengua té la consideració legal de ser, o no, l’oficial d’un estat. Així ha estat, des de sempre, en la immensa majoria dels casos, seguint el procés natural de transmissió intergeneracional que, finalment, ha dibuixat el panorama lingüístic plural del nostre món.

I val a dir que aquest llegat no s’ha produït per anar contra ningú; ni per ganes de ser diferents o de rebelar-se davant l’embranzida de llengües multimilionàries. Els pares no parlen amb les seves criatures, en la llengua en què ho fan, amb la voluntat de fer perviure una llengua: la transmissió és del tot natural i forma part del procés de creixement i de convivència, tant en el cas de les llengües demogràficament reduïdes, com en el cas de les que tenen centenars de milions de parlants (que tampoc es relacionen lingüísticament amb la seva prole per aconseguir un augment de les estadístiques). Cal, doncs, respectar i defensar el panorama lingüístic del nostre planeta, si volem respectar i defensar els drets de les persones que, en la seva terra de sempre, conserven el do meravellós d’haver concretat la facultat humana del llenguatge en cada parla singular, irrepetible i insubstituïble: un fragment que reflecteix a la perfecció el tret més característic del mirall immens de la condició humana.

En cas contrari, si els pronòstics arribessin a convertir-se en realitat, caldria que ens avancéssim en l’avaluació de la catàstrofe: centenars de milions de persones desarrelades, convertides en semiparlants; l’extensió, doncs, de la inseguretat lingüística; la generació dels avis incomunicada amb la dels néts; el desencís (potser la desesperació) de tot de pobles amb la sensació que ja no són útils, que no hi compten al mateix nivell que d’altres pobles. Tot això, encara que sigui per egoisme, també s’hauria d’avaluar des del punt de vista econòmic, si és que algú encara no és prou sensible des d’altres perspectives.

En canvi, el reforçament del panorama lingüístic actual (arbitrats, si cal i quan calgui, els sistemes de traducció i l’aprenentatge lliure de segones i terceres llengües) contribuiria a la pau mundial i a la relació igualitària entre els individus i els pobles. Perquè no hem de voler pas una terra empobrida, mancada del senyal distintiu que ens fa sapiens.

(publicat al diari AVUI el dissabte, 13 de desembre del 2008)

(reproduït amb l'autorització de l'autor)

PD: Un complement: l'article Espanya no compleix d'Albert Branchadell (UAB).

Homenatge a Joan Brossa

Els editors dels blocs Base de badades i Diccitionari vam decidir organitzar un petit homenatge blocaire a Joan Brossa per al dia 30 de desembre, quan farà deu anys que va morir el poeta i dramaturg barceloní. Però aquest homenatge ja ha deixat de ser petit i abans de començar ja és tot un èxit de participació i de qualitat, com podeu comprovar al magnífic bloc que hem creat per recollir aquesta festa. L’Abloccedari ja inclou molts homenatges arribats d’arreu del món i incorporarà tots els articles que els més de cent blocaires participants publicarem el dia 30.

Si algú s’hi vol apuntar, encara ho pot fer, tot i que no tingui bloc. Podeu contactar amb nosaltres a l’adreça abloccedari@gmail.com.

Aquesta és la nota de premsa que hem enviat:

Un centenar de blocaires homenatjaran Joan Brossa amb articles simultanis el 30 de desembre



Coincidint amb el desè aniversari de la mort de Joan Brossa, més d’un centenar de blocaires catalans i d’altres països volen retre-li un petit homenatge a través de la publicació d’articles simultanis als seus blocs el 30 de desembre vinent, dia de l'efemèride. Aquests apunts es recolliran al bloc anomenat Abloccedari, que s’ha creat expressament per deixar constància de l’homenatge a la xarxa.

A part de la iniciativa blocaire, el projecte també compta amb la participació de diversos artistes i especialistes en Brossa d’arreu del món. Els seus homenatges ja es poden veure al mateix Abloccedari, que també inclou enllaços a tots els blocs dels participants, un cartell i textos commemoratius, imatges, etc.
La col·laboració en aquest homenatge encara és oberta i es pot fer de dues maneres: si es disposa de bloc o pàgina web, publicant el dia 30 de desembre, durant les primeres hores del matí, un apunt o una entrada sobre Joan Brossa; també es pot fer directament al bloc del projecte, enviant l’homenatge en forma d’article, poema, imatge, etc. En tot cas, cal enviar un correu amb l’assumpte Homenatge a Joan Brossa a abloccedari@gmail.com amb la col·laboració o amb l’adreça del bloc o de la pàgina web amb què es vulgui participar en el projecte.

PS — Aquest cartell tan xulo és del Jordi Casamajor, que l'ha creat expressament per a l'homenatge.

(Apunt pispat amb nocturnitat i traïdoria de ca les Reflexions en català. No he sigut el primer ni el segon. Però potser l'últim.)

Three Dictionaries

Three Dictionaries, 2000

Imatge lexicogràfica d'Abelardo Morell, fotògraf cubà. Tres diccionaris amb índex digital, com ens té acostumat.

Antoni López Llausàs i el DGLC

"Cal dir-ho de seguida: Antoni López Llausàs ha estat l’instrument de la seva hora. I la seva hora, mal comptada, és la que va del 1920 al 1936. (...)

Ho duia a la sang. Fill del “vell López”, Antoni López i Benturas, el de la Llibreria Espanyola i editor dels setmanaris La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, i nét del no menys famós Innocent López Bernagossi, jove i coratjós, es decidí de seguir pel seu compte el camí que havien fressat el seu pare i el seu avi: fundà la Llibreria Catalònia*, creà la impremta que duia el seu nom, i amb aquests dos instruments bàsics es llençà a l’aventura de l’editorial catalana.

De seguida es va veure que Antoni López Llausàs anava per uns camins que no havien seguit ni Francesc Matheu ni Antoni López Benturas. L’estreta vinculació d’Antoni López Llausàs amb els postulats de Pompeu Fabra van donar per resolt el problema que encara anguniejava alguns esperits d’aquella hora: el de l’ortografia que calia adoptar. Antoni López Llausàs no tingué cap dubte i es convertí en un eficaç propagador de les Normes: totes les seves creacions editorials i tot el que sortí de la seva impremta aparegué amb el signe de la i llatina.

D’altra banda, el títol que posà a la nova llibreria ja denota que el seu esperit era més avançat que el del seu pare. Amb aquest esperit es llença a l’edició de llibres. Al costat de la "Biblioteca Literària" i de la "Biblioteca Catalònia", publicà l’ambiciosa Història de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, i creà els "Quaderns Blaus", fusionà amb la seva l’Editorial Catalana, fundà la "Biblioteca Univers", donà renovats impulsos al magazine D'Ací i D'Allà, oferí al gran públic el Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, i escriví en conjunt un dels capítols més importants de la història del llibre català.

Per aquesta raó, Antoni López Llausàs, que ha estat un dels grans apòstols de l’edició catalana, ha lligat el seu nom a la història de Catalunya."

Aquest fragment pertany a l'article "Antoni López Llausàs" escrit per Josep Miracle i que s'inclou al llibre 500 anys del primer llibre imprès en català (Nadala de 1972 de la Fundació Carulla, pàg. 95). Consultable en pdf aquí.

* El 8 de maig de 1924 (nota de l'editor del bloc)

"Oda al diccionario" de Neruda

LOMO de buey, pesado
cargador, sistemático
libro espeso:
de joven
te ignoré, me vistió
la suficiencia
y me creí repleto,
y orondo como un
melancólico sapo
dictaminé: “Recibo
las palabras
directamente
del Sinaí bramante.
Reduciré
las formas a la alquimia.
Soy mago”.

El gran mago callaba.

El Diccionario,
viejo y pesado, con su chaquetón
de pellejo gastado,
se quedó silencioso
sin mostrar sus probetas.

Pero un día,
después de haberlo usado
y desusado,
después
de declararlo
inútil y anacrónico camello,
cuando por largos meses, sin protesta,
me sirvió de sillón
y de almohada,
se rebeló y plantándose
en mi puerta
creció, movió sus hojas
y sus nidos,
movió la elevación de su follaje:
árbol
era,
natural,
generoso
manzano, manzanar o manzanero,
y las palabras,
brillaban en su copa inagotable,
opacas o sonoras
fecundas en la fronda del lenguaje,
cargadas de verdad y de sonido.

Aparto una
sola de
sus
páginas:
Caporal
Capuchón
qué maravilla
pronunciar estas sílabas
con aire,
y más abajo
Cápsula
hueca, esperando aceite o ambrosía,
y junto a ellas
Captura Capucete Capuchina
Caprario Captatorio
palabras
que se deslizan como suaves uvas
o que a la luz estallan
como gérmenes ciegos que esperaron
en las bodegas del vocabulario
y viven otra vez y dan la vida:
una vez más el corazón las quema.

Diccionario, no eres
tumba, sepulcro, féretro,
túmulo, mausoleo,
sino preservación,
fuego escondido,
plantación de rubíes,
perpetuidad viviente
de la esencia,
granero del idioma.
Y es hermoso
recoger en tus filas
la palabra
de estirpe,
la severa
y olvidada
sentencia,
hija de España,
endurecida
como reja de arado,
fija en su límite
de anticuada herramienta,
preservada
con su hermosura exacta
y su dureza de medalla.
O la otra
palabra
que allí vimos perdida
entre renglones
y que de pronto
se hizo sabrosa y lisa en nuestra boca
como una almendra
o tierna como un higo.

Diccionario, una mano
de tus mil manos, una
de tus mil esmeraldas,
una
sola
gota
de tus vertientes virginales,
un grano
de
tus
magnánimos graneros
en el momento
justo
a mis labios conduce,
al hilo de mi pluma,
a mi tintero.
De tu espesa y sonora
profundidad de selva,
dame,
cuando lo necesite,
un solo trino, el lujo
de una abeja,
un fragmento caído
de tu antigua madera perfumada
por una eternidad de jazmineros,
una
sílaba,
un temblor, un sonido,
una semilla:
de tierra soy y con palabras canto.

Pablo Neruda a Nuevas odas elementales

El llibre Nuevas odas elementales va ser publicat per Losada a Buenos Aires l'any 1955 i forma part d'un cicle en què el poeta xilè es dedica a escriure poemaris compostos d'odes. El precedeixen les Odas elementales (1954) i el segueix el Tercer libro de las odas (1957).

Els versos "Diccionario, no eres / tumba, sepulcro, féretro, / túmulo, mausoleo, / sino preservación, / fuego escondido, / plantación de rubíes, / perpetuidad viviente / de la esencia, / granero del idioma" em fan pensar en el Cortázar que parlava del diccionari com a cementiri de paraules en una citació de Rayuela que va inspirar el primer escrit d'aquest bloc.

Per si algú hi vol aprofundir, hi ha un estudi específic sobre aquest poema: "Visión del léxico en la "Oda al diccionario" de Neruda" d'Andrés Gallardo a RLA (Revista de lingüística teórica y aplicada), núm. 17 (1979), pàg. 77-96.

"Criteris lexicogràfics" de Francesc de Borja Moll

1928: "Criteris Lexicogràfics" de Francesc de Borja Moll, a la revista La Paraula Cristiana, volum 7, any quart, pàg. 236-241:

Francesc de Borja Moll (Ciutadella, 1903 - Palma de Mallorca, 1991) va ser un lingüista menorquí. Autor de moltes obres sobre la llengua catalana i les seves variants balears, fou el principal col·laborador de Mossèn Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment com a Alcover-Moll. Com a lexicògraf també és autor d'un bilingüe Diccionari català-castellà/castellà-català (Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1a ed. 1965 en dos volums i 2a ed. 1978 en un volum).

La revista barcelonina La Paraula Cristiana, fundada per Carles Cardó, es publicà des de 1925 fins a 1936. Inicialment de temàtica religiosa, estava oberta a molts d'altres temes culturals, com ara la crítica lexicogràfica. Josep Maria Junoy, Josep Gudiol o Miquel d'Esplugues, entre molts d'altres, en van ser col·laboradors.

En aquest article Borja Moll respon punt per punt les crítiques que Emili Vallès, en el seu article "Lexicografia catalana", havia publicat en el número anterior d'aquesta mateixa revista sobre alguns aspectes del DCVB. Diu d'en Vallès que és un "adversari doctrinal" i que li ha de respondre els "retrets". Quins són alguns d'aquests retrets?

1. El canvi de nom del DCVB. Vallès no entenia, i molts encara ara tampoc entenem, els veritables motius de passar de dir-se Diccionari de la llengua catalana a Diccionari català-valencià-balear. Borja Moll, per una banda, afirma la unitat de la llengua catalana, "llenguatge de la col·lectivitat ètnica i literària que formen Catalunya, València i les Balears" i, per una altra banda, diu que la raó del canvi és "el caràcter que volem donar al nostre diccionari". Es refereix a anar contra la "unificació acadèmica". Imaginem que es refereix a l'estandardització on domina el català central. Després en Borja Moll continua embolicant una troca d'excuses sense respondre clarament a la crítica de Vallès.

2. L'ortografia del DCVB. Vallès li va criticar que el DCVB no seguís l'ortografia de Fabra. Borja Moll defensa que les llengües poden tenir més d'un sistema ortogràfic, posant com exemple el francès. I la història ja farà la resta.

3. La selecció lèxica del DCVB. Vallès criticava l'excés il·limitat, sense selecció, del cabal lingüístic del DCVB. Borja Moll comença dient que sí que hi ha una selecció i que hi ha articles als diccionaris contemporanis que no apareixen al DCVB. Diu que no s'han acceptat les formes lexicals "absurdes, que sien invencions de qualque diccionarier fantasiejador o que no tenguin realitat en el llenguatge escrit o parlat". I afegeix "el Diccionari general d'una llengua ha d'ésser l'inventari, tan complet com sigui possible, del cabal lèxic de tal llengua. (...) Es que nosaltres comprenem i practicam la Lingüística com una ciència, no com una art; estudiam la llengua tal com és objectivament (ciència lingüística) i creiem que aquest és l'únic camí dret per a la tasca de perfeccionar-la (art gramatical)." Déu n'hi doret amb la resposta!

Borja Moll encara respon a alguna altra crítica d'Emili Vallès, però creiem que aquests tres són els principals temes que l'ocupen.

III Col·loqui Fabra

El Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili organitza, cada cinc anys, un col·loqui internacional a l’entorn de Pompeu Fabra. La primera edició va tenir lloc el 1998, amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort; la segona edició, el 2003; i enguany es durà a terme la tercera.

L’objectiu del col·loqui és estudiar la vida i l’obra de Fabra; valorar les aportacions d’aquest gramàtic; donar compte d’aspectes pocs coneguts sobre la seva activitat en tots els àmbits; analitzar les repercussions que ha tingut la seva obra sobre la llengua catalana i altres llengües i també sobre la societat catalanoparlant; conèixer les aportacions d'altres autors que han tingut a veure amb Fabra, tant si n'eren col·laboradors com si n'eren crítics; etc.

La informació sobre el col·loqui es pot consultar també des del web del Departament de Filologia Catalana de la URV. La inscripció és oberta fins divendres 12 de desembre.

L'autor d'aquest bloc hi participarà amb una senzilla comunicació sobre el més petit dels diccionaris fabrians: el Diccionari ortogràfic abreujat, una obra didàctica publicada per Fabra l'any 1926 a l'editorial Barcino.

Un Museu Virtual dels Diccionaris

Sí, existeix un museu virtual de diccionaris, això sí, de diccionaris francesos.

Dins d'aquest Musée Virtuel des Dictionnaires trobem una història dels diccionaris francesos analitzada segle a segle, una llista cronològica d'obres lexicogràfiques, una llista alfabètica dels principals lexicògrafs (només n'apareixen disset, actualment), una bibliografia lexicogràfica (també molt limitada, de 1950 a 2000), altres fonts bibliogràfiques informàtiques sobre la disciplina i un apartat d'actualitat. Finalment, a la pàgina principal hi ha un buscador per tal de trobar qualsevol mot dins de l'espai web.

Creat l'any 2002, el director d'aquest museu virtual és en Jean Pruvost i la directora adjunta na Christine Jacquet-Pfau, tot i que darrere hi ha un equip nombrós de persones, en especial del Métadif (actual LDI, Lexiques, Dictionnaires et Informatique) de la Universitat de Cergy-Pontoise. No sabem si actualment hi treballen molt, però, com a mínim, a l'espai d'actualitat encara fan referència a algun acte del 2008.

El lloc és realment molt interessant i ja ens agradaria tenir el mateix amb els diccionaris catalans, però no ens estarem de criticar-ne un aspecte important. La llista cronològica d'obres és molt extensa quantitativament però amb les referències poc detallades. Per exemple, un diccionari català de 1839, el Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá. Per una societat de catalans, de Martí, Bordas i Cortada, Imprèmpta de Joseph Torner, Barcelona. [Diccionari quintilingüe en dos volums. N'hi ha una segona edició de 1842, en tres volums i amb la llengua castellana en primer lloc], ells el despatxen senzillament així: 1839, Martí A., etc., Diccionario catalan-castellano-latin-fr.-italiano, Barcelona, 4º. O sigui que ni posen tots els autors, ni la casa editorial, transformen el títol (curiosament posant-lo en castellà), i no esmenten ni els volums ni la segona edició. Aquest no és ben bé un diccionari de francès, però, si el recullen, la referència hauria de ser sempre el més exacte possible. Res és perfecte!

Els mestres del mestre

"Chomsky, Pompeu Fabra i Joan Coromines han sigut els tres personatges que més m'han impressionat i més m'han ajudat a formar-me en el terreny de la lingüística teòrica i pràctica. Tots tres parteixen d'una concepció forta de la matèria, sense concessions a les aproximacions intuïtives incontrolables; tots tres obliguen a tenir en compte múltiples aspectes del llenguatge humà; tots tres són persones intel·lectualment i cívicament compromeses i honrades."

Joan Solà

Declaracions del catedràtic Joan Solà publicades al Suplement Cultura de l'AVUI del 29 de novembre de 2008. Avui Noam Chomsky compleix 80 anys.

Com esquarterar-ne un de francès

L'amor pels diccionaris té manifestacions ben estranyes, fins i tot perverses. En aquest cas bàsicament es tracta d'esquarterar un diccionari bilingüe anglès-francès per tal de reconvertir-lo en coses la funció de les quals sempre és més dubtosa que la d'un simple diccionari. Què hi farem.
Les tres primeres imatges són d'un joc fet amb paraules magnètiques separades de la seva mare lexicogràfica. Per tal de portar el seu acte destructor fins a les darreres conseqüències, l'autora també ha folrat la capsa del joc amb fulls del diccionari. La darrera imatge és l'expressió pictòrica producte de les restes de l'estrall.

Totes aquestes fotografies són a Flickr i pertanyen a l'artista estatunidenca Natalie Roberts , que respon al nom de surrealmuse i que també té un bloc.

Els primers premis Pompeu Fabra

"El jurat de la primera edició dels premis Pompeu Fabra, sota la presidència del vicepresident del Govern, s’ha constituït amb l’assistència del secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Bernat Joan; el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner; el representant de la Xarxa Vives d’Universitats, Francesc Xavier Grau; el representant del Consell General de Cambres de Catalunya, Jaume Fàbrega; i la representant de l’Institut Ramon Llull, Mavi Dolz, i ha acordat guardonar les persones i entitats següents, en cadascuna de les categories que s’esmenten a continuació:

Premi Pompeu Fabra de comunicació i noves tecnologies 2008, a la Fundació PuntCAT .

Premi Pompeu Fabra de l’àmbit socioeconòmic 2008, al Grup Bon Preu, SAU.

Premi Pompeu Fabra a la projecció i difusió de la llengua catalana 2008, a Tilbert Dídac Stegmann .

Premi Pompeu Fabra a la trajectòria professional, científica o cívica 2008, a Aina Moll i Marquès.

Premi Pompeu Fabra a la incorporació a la comunitat lingüística catalana 2008, a Saoka Kingolo."

(DOGC núm. 5270 - 02/12/2008)

Avui, a les 19 h, a l’Auditori del Palau de la Generalitat es farà entrega d'aquests guardons que l'altre dia presentàvem. Més endavant intentaré posar alguna imatge de la cerimònia (i del bust). Per què aquí ho hem sabut abans? Per dos motius: perquè està publicat al DOGC des d'ahir i perquè un amic ens ha passat la informació. Gràcies, amic.


PS: A la Sala de premsa de la Generalitat també en parlen.









Imatge de la cerimònia de Marta Pérez (via Sala de premsa de la Generalitat)

Aviat esperem tenir-ne més, de fotografies.

Això del paper s'acaba

"En primer lloc han de tenir clar que, quan parlem de diccionaris, això del paper s’acaba. L’IEC ja ha pres iniciatives admirables. El DIEC2 va ser de seguida un web eficaç, amb una sofisticada consulta avançada. També és extraordinari que des de fa cinc anys, amb la complicitat d’andorrans i balears, disposem online de la joia de l’Alcover-Moll. Aquest és el camí a seguir. I en aquest camí vull només insinuar unes quantes fites essencials per a una llengua tan primparada com la nostra."

Albert Pla Nualart

Recomano entusiàsticament la lectura de l'article Carta als Reis del català del filòleg Albert Pla Nualart per tal de fer-nos una idea del panorama lexicogràfic català a l'era digital. Si en Pla Nualart té raó i el paper s'acaba, és urgent que els parlants del català tinguem ben esmolades les eines virtuals. I si això del paper no s'acaba, també.
En Pla Nualart destaca la feina feta amb la digitalització del Diec2 i l'Alcover-Moll, així com el gran valor del web del TERMCAT. Tanmateix, reclama un millor bilingüe català-castellà que el de l'Enciclopèdia, un millor diccionari de sinònims que l'existent i que el Gran Diccionari 62 i el Diccionari d'ús dels verbs catalans estiguin en línia.
La llista es podria ampliar als Coromines, als bilingües de totes llengües de l'Enciclopèdia, a tenir, encara que sigui en paper, un bon diccionari grec-català d'una vegada, i, per què no?, a poder disposar d'un sol recurs en línia, estil OPTImot, on, amb cerques avançades, poder trobar tots els repertoris lexicogràfics de la llengua catalana, des del Liber elegantiarum de 1489 al Diec3 del 2010 (posem pel cas). Tant de bo!

Aquí el paper també s'acaba: