"Madrigal a la llengua en el diccionari"
Encativant-me, encativant-me,
jo sé de tu, jo sé d’aquell
que un vers i un altre està sucant-me,
com la taronja, grell a grell.
Jo sé la vida substantiva
i l’agulleta del pronom
i aquell recer que s’adjectiva
amb un amor que no té nom.
Encativant-me, quanta síquia
d’aigua vivent he descobert
sense voler! Quanta rellíquia
ara he besat, ara he sofert!
Quanta rosada, revetlant-me
de fruit a estel, m’ha desviscut,
encativant-me, encativant-me
d'estels i fruits la joventut!
Ai, t’alçaria, ai t’alçaria,
que estic de tu tan mal a pler…!
Encativant-me l’alegria,
de tu em desvisc sense voler.
La paraulina paraulona,
la parauleta paraulí:
digau-li vida, papallona,
digau-li vida, flor de llir.
Que l’estim massa, massa, massa,
que ja no sé per què l’estim,
que amb ella faig, a cada passa
d’aquesta vida un crim i un rim.
D'aquest deliciós poema del manacorí Jaume Vidal Alcover, sense haver fet gran recerca, en coneixem dues versions. La primera és la que aquí transcrivim, i que clou la nadala de 1953 de l'Obra del Diccionari català-valencià-balear, una felicitació d'any nou que s'enviava als protectors del DCVB.
Una altra versió és la que trobem en el llibre Tres suites de luxe. Poemes de Jaume Vidal Alcover, coeditat el 1979 per la Casa de Cultura de Manacor i la Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”. L’onzè poema de la tercera suite (“Residència d’estudiants”. Suite incompleta) es titula “Madrigal a la llengua” i Vidal Alcover el dedica “A l’Obra del Diccionari”. En aquest cas canvia el títol i també l'ortografia i l'ordre d'alguns mots. Es pot veure aquest altre text al bloc Marginàlies de Jaume Mateu i Martí.
Diu el DIEC2 que un madrigal és una "composició poètica curta que enclou un pensament delicat o galant, adreçat sovint a una dama". Aquí Vidal Alcover fa de la llengua la seva dama. Siguin en la versió que siguin, aquestes set quartetes encativen d'allò més.
Entrades
