14 d’octubre del 2020

Madrigal a la llengua en el diccionari

"Madrigal a la llengua en el diccionari"

 

Encativant-me, encativant-me,

jo sé de tu, jo sé d’aquell

que un vers i un altre està sucant-me,

com la taronja, grell a grell.

 

Jo sé la vida substantiva

i l’agulleta del pronom

i aquell recer que s’adjectiva

amb un amor que no té nom.

 

Encativant-me, quanta síquia

d’aigua vivent he descobert

sense voler! Quanta rellíquia

ara he besat, ara he sofert!

 

Quanta rosada, revetlant-me

de fruit a estel, m’ha desviscut,

encativant-me, encativant-me

d'estels i fruits la joventut!

  

Ai, t’alçaria, ai t’alçaria,

que estic de tu tan mal a pler…!

Encativant-me l’alegria,

de tu em desvisc sense voler.

  

La paraulina paraulona,

la parauleta paraulí:

digau-li vida, papallona,

digau-li vida, flor de llir.

 

Que l’estim massa, massa, massa,

que ja no sé per què l’estim,

que amb ella faig, a cada passa

d’aquesta vida un crim i un rim.

 

D'aquest deliciós poema del manacorí Jaume Vidal Alcover, sense haver fet gran recerca, en coneixem dues versions. La primera és la que aquí transcrivim, i que clou la nadala de 1953 de l'Obra del Diccionari català-valencià-balear, una felicitació d'any nou que s'enviava als protectors del DCVB.



Una altra versió és la que trobem en el llibre Tres suites de luxe. Poemes de Jaume Vidal Alcover, coeditat el 1979 per la Casa de Cultura de Manacor i la Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”. L’onzè poema de la tercera suite (“Residència d’estudiants”. Suite incompleta) es titula “Madrigal a la llengua” i Vidal Alcover el dedica “A l’Obra del Diccionari”. En aquest cas canvia el títol i també l'ortografia i l'ordre d'alguns mots. Es pot veure aquest altre text al bloc Marginàlies de Jaume Mateu i Martí.


 

Diu el DIEC2 que un madrigal és una "composició poètica curta que enclou un pensament delicat o galant, adreçat sovint a una dama". Aquí Vidal Alcover fa de la llengua la seva dama. Siguin en la versió que siguin, aquestes set quartetes encativen d'allò més. 

17 de maig del 2020

El diccionari personal de Verdaguer


Explica Narcís Garolera a "La llengua de Verdaguer":

"Verdaguer, en efecte, no "inventava" paraules catalanes sinó que consultava diccionaris —el Labèrnia, sobretot, en les seves dues primeres edicions— i llegia autors catalans de totes les èpoques (Llull, Marc, Martorell..., però també Aguiló, Costa i altres contemporanis). Una demostració d'això seria el vademècum lexicogràfic, o diccionari personal, que Verdaguer dugué al llarg de tota la seva vida d'escriptor. La seva preocupació, en matèria de lèxic, se centrava més en la precisió que no pas en la gratuïtat sinonímica, en la recuperació de mots caiguts en desús —però perfectament documentats— i, sobretot, en les possibilitats creatives de la llengua, és a dir, la composició i la derivació, terreny on excel·lí fins al punt que constitueix un dels trets més destacats de la seva llengua literària."

Imatge del diccionari personal a "La llengua de Verdaguer"

Aquest diccionari personal manuscrit de Verdaguer és un quadern de 155 folis que es conserva des de 1970 a la Biblioteca de Catalunya (ms. 3703). El títol dins del catàleg de manuscrits de la biblioteca és "Esborranys de poemes i llistes de mots agrupats majoritàriament per temes, frases fetes i notes de treball". Aquest llarg títol ens mostra que Verdaguer hi recopilava el mots, i altres mostres de llengua, per camps semàntics. Conté anotacions de diferents èpoques (sobretot 1880-1900) i està en mal estat, fet que fa pensar que va ser una eina constant per a l'escriptura de l'autor.

Avui es compleixen 175 anys del naixement de Jacint Verdaguer a Folgueroles.

Més a: 

- "Un vademècum lexicogràfic verdaguerià" de Narcís Garolera, a  Estudis de llengua i literatura catalanes, núm. 29, 1994 (Miscel·lània Germà Colon, 2), p. 95-108; reimpr. a Sobre Verdaguer: biografia, literatura, llengua (Barcelona: Les naus d'Empúries, 1996), p. 179-190.
- "La llengua de Verdaguer" de Narcís Garolera a En el centenari de la mort de Verdaguer (extret de Serra d'Or, núm. 506, febrer de 2002), p. 11-13.

24 de gener del 2020

El punt més volat de tots


24 de gener, dia del punt volat.

Fa un temps, un dels més entusiastes i entesos volats per la ela geminada de les nostres contrades, en Joan Montané, tot remenant diccionaris, es va adonar d'un cas especial, el de la ela geminada en les entrades de l'edició reduïda del Diccionari enciclopèdic català (Barcelona: Salvat Editors, 1938). El resultat de la impressió feia que el punt volat, normalment a mitja alçada, alcés el vol fins a la part superior de la línia: 

Coberta del diccionari
Detall de la p. 329

Aquesta col·locació només té lloc en el cas de les majúscules. Si ens fixem en el cas del mot col·lotge, veurem que quan apareix el sinònim col·loqui, el punt volat descendeix a mitja alçada.

Aquest cas no és únic, i devia tractar-se d'un problema que alguns impressors de principis del segle XX van anar arrossegant, fins que va ser tècnicament superat. En tenim un altre exemple, anterior, en la coberta del llibre Poemes & cal·ligrames de Josep Maria Junoy, publicat per la Llibreria Nacional Catalana de Salvat-Papasseit el 1920.

Coberta gentilesa de & piscolabis librorum


Anteriorment:

Alguns noms de la ela geminada

El punt volat abans d'aixecar el vol




 Més informació a Dia del punt volat


4 d’octubre del 2019

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"


Es diu que "Cal no abandonar mi ni la tasca ni l'esperança" va ser una frase pronunciada per Fabra durant una intervenció a la Setmana d'Estudis Catalans a Perpinyà, el 13 d'abril de 1947. Es tracta probablement de la seva frase més coneguda, més citada, i que ha esdevingut un lema de la seva pròpia tasca i de la de tots els qui la comparteixen. 

Placa de la llibreria La Hormiga de Oro de Barcelona, sense data

 
Capçalera de l'Espai Pompeu Fabra de l'IEC

Postal dissenyada per Jordi Calvet per a l'Any Pompeu Fabra 2018


Llibreta promocional de la Ruta Pompeu Fabra

Felicitació nadalenca del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Nadal 2017



3 de juliol del 2019

El diccionari més reeditat de la llengua catalana


El Diccionari de la llengua catalana de Santiago Albertí és el diccionari més reeditat de la llengua catalana. Amb una primera edició de 1975, se segueix publicant el 2019, en la seva 41a edició. 

41a edició de maig de 2019


Aquest diccionari tan popular es troba recollit a la fitxa 58 del catàleg Els diccionaris catalans de 1940 a 1988 de M. Teresa Cabré i Mercè Lorente, on s'indica que és una obra amb 26.500 entrades, descriptiva, dirigida al públic general, i que recull informació de la categoria sintàctica i la definició dels termes inclosos. En canvi, la informació de l'editorial del 2019 indica que té 23.775 entrades en 18.355 accepcions. El corpus lèxic, com és lògic, amb els anys ha anat canviant.

D'ús principalment escolar, després de 44 anys i 41 edicions, aquest diccionari se segueix publicant adaptat a la nova normativa de l'IEC del 2017, en una obra coordinada i planificada per la filla de l'autor, l'escriptora Elisenda Albertí

L'autor, el barceloní Santiago Albertí i Gubern (1930-1997), en fou també l'editor, juntament amb altres diccionaris també molt reeditats, com els bilingües català-castellà i castellà-català, fàcilment identificables per les seves cobertes negres.

Coberta de les primeres edicions
Coberta de la darrera edició del segle XX i les primeres del XXI


Full informatiu dels preus dels anys 70. L'edició de 2019 té un preu al públic de 22€

"Santiago Albertí, l'editor historiador", article de Josep Maria Figueres a la revista Sàpiens.

22 d’abril del 2019

Diccionari terrassenc


Fa pocs dies ens ha deixat Josep Maria Domènech i Fargas (1925-2019), un erudit terrassenc autor de nombroses obres. Entre elles, un enorme diccionari enciclopèdic.



El Diccionari terrassenc és una obra enciclopèdica local de 22.000 entrades, distribuïdes en més de 200.000 fitxes, que ocupen 6 fitxers gravats amb el nom de l'obra. S'hi inclouen fotografies, postals i altres documents. "Fa uns 40 anys, després d'un atac de ciàtica, Josep Maria Domènech i Fargas va començar a fer unes fitxes dins d'una capsa de sabates"... Va començar recollint els diferents noms dels carrers, i ara s'hi pot trobar informació sobre persones, topònims, tradicions, institucions locals, paraules terrassenques...



És un treball de quatre dècades que l'autor va donar el 2011 a l'Ajuntament, i que es conserva a l'Arxiu Històric de Terrassa i Comarca.


Més:

Mor als 94 anys Josep Maria Domènech Fargas (El Món, edició Terrassa).

Mor el geògraf català Josep Maria Domènech i Fargas (Ara).

L'enciclopèdia local. Tot el saber acumulat sobre Terrassa, a l'abast del públic (Nació Digital).

La 'Gran Enciclopèdia' de Terrassa (El Punt-Avui).

22 d’octubre del 2018

Un manual d'esperanto en català publicat a Caracas



La relació lexicogràfica entre català i esperanto té més d'un segle de publicacions. Entre elles, trobem casos que, per la seva particularitat, mereixen especial atenció.



 Sota les inicials J. G. C., trobem una publicació esperantista en català amb peu d'impremta de 1960 a Caracas (Veneçuela). Es tracta del Primer manual de la llengua auxiliar internacional esperanto. El llibre inclou "arguments pro esperanto", "tota la gramàtica en una pàgina", "pronunciació", nou lliçons lingüístiques i un "vocabulari esperanto-català", tot en 28 pàgines. El llibre es publica amb permís de la Kataluna Esperanto Asocio. Al final del llibret, ens diuen que es tracta de l'adaptació catalana del "Premier manuel" francès, feta per J. G. C. . Tant el títol com les inicials de l'autor ens indiquen que es tracta d'una reedició catalana, a l'exili, de la mateixa obra, publicada a Barcelona trenta anys abans (Barcelona: Eldona Fako de K.E.F., 1930). El Premier manuel es tracta d'una obra de l'esperantista i matemàtic francès Carlo Bourlet. Així que estem davant d'una adaptació / traducció. 

Les inicials J. G. C. ens remeten directament al reconegut esperantista català Jaume Grau Casas, de qui l'any 1934, la Federació Esperantista Catalana va publicar a Barcelona un Curs complet de la llengua internacional esperanto (gramàtica, exercicis i diccionari). Durant els anys 30 trobem altres obres seves de divulgació de l'esperanto.



Jaume Grau Casas, després de passar per diferents camps de concentració, va morir a València el 1950. Deu anys després de la seva mort, trobem les seves inicials en un manual publicat a Veneçuela, lingüística esperantista durant l'exili català.

22 de juny del 2018

Any Pompeu Fabra 2018: Instal·lació d'una placa commemorativa al lloc on va néixer

Cartell oficial de la instal·lació de la placa commemorativa

 
El lloc va ser el carrer de la Mare de Déu de la Salut, 32, del barri de la Salut de Gràcia (actual Barcelona).  El dia va ser el 20 de febrer de 1868. Allí va néixer Pompeu Fabra i Poch. Era la casa de sons pares, Josep Fabra i Roca, alcalde de Gràcia en dues ocasions, i Carolina Poch i Martí. Era una torre petita d'estiueig, rodejada de camps, rieres i boscos muntanya amunt. Hi visqué pocs anys, fins abans d'anar a escola.

Recordem com Fabra recordava aquesta casa que ara no existeix, però que avui la fem una mica present. Com passant-hi per davant recuperava records d'infantesa i com tenia la intenció de comprar-la, ja gran: comprar-la, arreglar-la, anar-hi a viure amb la família i "morir-hi voltat de les filles, i la muller, i potser dels gendres i dels néts..." (Tele/estel, 19-1-1968, p. 25 i 26). Fabra s'exilià, amb la família i tants altres, i està enterrat a Prada de Conflent.

Acaba avui una campanya que es va començar al bloc Gazophylacium el juliol del 2009.


#AnyFabra


L'independent de Gràcia ho va anunciar el 6 d'abril de 2018











Logo de la campanya que es va realitzar a cal Gazophylacium


Imatges del dia: 






 

 





20 de febrer del 2018

Any Pompeu Fabra 2018: 150 anys del naixement de Pompeu Fabra



20 de febrer de 1868. Naixia Pompeu Fabra i Poch, el més petit dels tretze fills que van tenir Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. De tots els germans, només tres, ell i dues germanes, van arribar a l'edat adulta.

Fa 50 anys, Josep Miracle començava detectivescament la seva biografia fabriana:

"El dia 12 de juliol de 1935, Pompeu Fabra i jo vam sortir de l'Ateneu com si el vent se'ns emportés. Anàvem en "missió especial", per emprar amb una certa propietat algun terme de caient detectivesc. La vigília, jo m'havia fet venir bé la conversa de manera que el Mestre s'avingués a acompanyar-me, tot i que, en realitat, ell seria el capdavanter i jo l'acompanyant.
L'objectiu era identificar —per no dir descobrir— la casa natal de Pompeu Fabra, si és que encara existia. Ell me n'havia parlat sovint d'aquella casa."

Aquí també n'hem parlat sovint, d'aquella casa (1 / 2 / 3). Fabra hi va viure els primers cinc anys de vida, en aquella torreta del número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut de la vila de Gràcia. El 1873, el pare de Fabra, republicà, fou nomenat alcalde de Gràcia i canviaren de casa. Fabra hi tornaria sovint passejant amb ell. Temps després, la intenció i il·lusió de Fabra va ser recuperar-la i tornar-hi, però la vida no va anar així.

Fa 50 anys, quan ens en parla Miracle, aquella casa encara existia. Ara ja no.  Ens en queda la feina detectivesca, recopilada en textos, en imatges. En definitiva, el record. El record d'on va néixer el Mestre. Algun dia tindrem una casa per omplir-la d'aquests records, un lloc en memòria de Pompeu Fabra. Per ara, però, aprofitem l'any Fabra per deixar algun senyal del lloc on va néixer i on volia descansar els darrers dies.

Deixem senyals escrits per als qui vindran, que, com ens diu el poeta Martí i Pol, "de nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres i que l'hoste que els anys anuncien no trobi la casa abandonada. I fosca i trista".

[imatge superior de Pere Català i Pic, publicada al primer volum d'Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra en el centenari de la seva naixença]  




24 de gener del 2018

Alguns noms de la ela geminada


Fotografia de unjoanqualsevol

Avui, 24 de gener de 2018, els catalanòfils celebrem el segon #DiadelPuntVolat. L'any passat vam parlar de les diferents solucions d'impressió per al punt volat que trobem al llarg dels segles i els  diccionaris catalans. Enguany fem un passeig purament recreatiu, sense cap afany d'exhaustivitat, per diferents noms que ha rebut la nostrada ela geminada. La tria d'obres no obeeix a cap criteri especial, més enllà d'aportar exemples de les variades denominacions.

Doble ela: 
 
En la pretèrita Gramática de la llenga catalana (1898) de Jaume Nonell i Mas trobem: "Sòls convé advertir que'l sò de doble l se representa duplicant la l, y separant la una de l'altra; per ecz.: il-lustre y no illustre; xarèl-lo, xarèllo". 


Ela doble:

En el llibre escolar Gramàtica catalana (1933) de Joan Gelabert i Crosa, quan es fa el repàs de les lletres no apareix el nom "ela geminada": "algunes consonants, com la m, la n, la d i la l, poden presentar-se dobles. La l doble és escrita l·l. Exemples: emmascarar, innocència, addició, col·legi".



Ela repetida / Ela doblada: 

En una obra contemporània, la Contragramàtica il·lustrada (2011) de Josep Millà i Llambí,  trobem una triple denominació per al nostre signe, quan es diu que "el català, a diferència del castellà però a semblança del francès o de l'italià, disposa de l'anomenada "ela geminada", és a dir, una ela repetida o doblada".



Lateral allargada:

Quan al primer volum de  la Gramàtica del català contemporani (2002) dirigida per Joan Solà es fa referència al so lateral alveolar velaritzat (sonor), la ela geminada també hi fa acte de presència. Aquí cal tenir en compte que estem parlant del so: "es poden presentar nombroses variants, com a pronúncies menys freqüents, entre les quals podem destacar la lateral allargada o geminada". Entre claudàtors, el seu símbol fonètic [ɫː]:
Ela prolongada:

En l'article "La ela geminada fa cent anys" (2013) de Jordi Palmer hi apareix aquest altre nom, referit també al so: "un grup de lletres consistents en dues eles amb un punt volat entremig que representa el so d'una ela prolongada i pronunciada en dues síl·labes diferents". 


Ela geminada:

L'Ortotipografia (1995) de Josep M. Pujol i Joan Solà és un manual clàssic per a editors, autoeditors i dissenyadors gràfics. Allí trobem aquesta definició, sota l'actual denominació de "ela geminada": "des del punt de vista gràfic, la ela geminada és un dígraf proveït d'un element diacrític, no un conjunt de tres signes".



Aquests autors ens deixen un avís sobre la ela geminada falsa o ela "desgeminada", amb el qual acabem aquest senzill apunt:
"La deixadesa pot arribar a extrems inconcebibles. La ela geminada s'escriu ja sistemàticament amb dues eles separades per un punt baix en molts llocs. ¿Ignorància, matusseria o pura deixadesa? Si no s'hi posa remei, d'aquí a quatre dies la ela geminada serà un record històric".

1 de gener del 2018

Any Pompeu Fabra 2018: logotip

Aquest és el logotip de l’any Pompeu Fabra que celebrem aquest 2018.

El disseny, de l’estudi Azcunce-Ventura, mostra un llibre-arbre obert on es barregen fulles i lletres, i servirà per identificar les activitats que s’organitzin aquest 2018 al voltant de la commemoració del 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i Poch.


16 de novembre del 2017

Any Pompeu Fabra 2018: Calendari


El 20 de febrer del 2018 es compleixen 150 anys del naixement de Pompeu Fabra, i l'efemèride se celebrarà de diferents maneres, totes agrupades dins de l'Any Pompeu Fabra. Una de les primeres ha estat l'edició d'un calendari dedicat a la seva vida i obra. És un calendari commemoratiu de paret de mida gran (30 x 45 cm), amb anotacions i frases diverses, i algunes de les millors fotos del Mestre.

Els interessats d'adquirir-lo poden contactar amb els organitzadors de la Ruta Pompeu Fabra, David Paloma i Mònica Montserrat. 




21 d’octubre del 2017

Els diccionaris de la Marta


Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades,
habitem en elles, així en
els mots elementals 
de la infantesa, o en les
acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna
bellesa femenina,
o, encara, en les darreres
frases del discurs
de la vida. (...)

Miquel Martí i Pol, "Cançó"

"Els diccionaris" és un projecte cultural de la vigatana Marta Salarich Bardia per tal de reviure i difondre paraules catalanes a través de diferents suports i formats. S'articula al voltant d'un eix temàtic, que en el cas de la primera proposta és la festa. 

La idea va acompanyada d'una publicació, un llibre a dues tintes, blanca i vermella, que inclou una paraula per a cada inicial del nostre abecedari (menys per a la dissortada i grega). Cada mot, que ocupa una plana, inclou definició, etimologia, sinònims i un exemple d'ús. Com a colofó, traduccions a sis llengües de cada paraula. Un llibret amb una acurada edició, limitada a 500 exemplars.


Aquesta festa de paraules s'ha presentat a Vic (a la Capella de la Casa Ricart) i a Barcelona (a la gracienca Galeria Visions). Li desitgem una llarga travessia plena de mots i alegria.


18 d’octubre del 2017

Per molts anys de Moll


L'univers lexicogràfic del menorquí Francesc de B. Moll ha estat present en aquest bloc des dels seus inicis. Recordem quan vam difondre el seu article "Criteris lexicogràfics" (1928) i el seu opuscle Els dos diccionaris (1956); quan vam escriure sobre la gran tasca de l'Editorial Moll, més d'un cop; i quan vam dir quatre mots sobre el diccionari bilingüe català-castellà més bellament editat que tenim. 

En definitiva, estem parlant del principal col·laborador de Mossèn Antoni Maria Alcover en el Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment com a Alcover-Moll, un dels principals diccionaris de la lexicografia catalana, d'ara i sempre.

Aprofitem així ara per recordar que el 10 d'octubre és el dia Francesc de B. Moll (és el dia en què nasqué el 1903). Dins dels actes de celebració d'aquest dia, a Barcelona, el divendres 20 d'octubre, en el nou Espai Mallorca, hi haurà una lectura de rondalles catalanes, unes paraules del lingüista mallorquí Joan Veny sobre "Francesc de B. Moll i el tresor del DCVB" i la inauguració d'un "Racó Francesc de B. Moll a la llibreria de l'Espai Mallorca.




Aprofitem també per ampliar el racó particular que Francesc de B. Moll té en aquest bloc amb algunes imatges més de la seva obra. Per molts anys de Moll!

Conferència a Barcelona el 1950

El 1956 es complia el centenari del naixement de Don Marcelino Menéndez Pelayo 

Publicat per ell a Palma el 1968, 2a ed.

Felicitació del Nadal de 1970 d'en "Mollet"
Lliçó inaugural del cursos de català balears, 1978

Editorial Moll, 1981, 2a ed.