Alpha beurk

A la prof Romagosa,
que té flaca per la marrana cosa

En francès beurk (o berk o berkh) és una onomatopeia que expressa repugnància, així com en català tindríem ecs o puah. Amb el fastigós beurk juga el títol Alpha beurk, un "petit alphabet marrant et dégoutant" de Sylvain Dayras i Roland Garrigue (Paris: Gründ, 2011). Tot partint de les vint-i-sis lletres de l'alfabet francès (idèntiques a les nostres), els autors fan marranades lèxiques amb exemples que destil·len repulsió per totes bandes.

Cada lletra ocupa quatre pàgines. A la primera hi ha un petit text (a vegades en forma d'endevinalla) per introduir l'exemple. A la segona hi ha la lletra, dissenyada a l'estil repugnant de l'exemple, que ocupa les dues següents pàgines, amb una il·lustració a doble pàgina acompanyada d'un petit consell. De fet, no tots els exemples són tan repulsius com els dos que he triat. Una de les gràcies d'aquest llibre (adreçat a petits i grans) és que hi ha alguns mots sorprenents, que donen un toc surrealista al llibre i que no penso descobrir (per si algú va aquests dies vacacionals per França, aquesta porcada té un preu ajustat de 6,95 €).

Confio que aviat trobarem la seva versió catalana. Per avançar feina, cedeixo generosament dos possibles títols: Alfabecs o Abecscedari.

Grec-català

A la Neus Foix, la meva tutora d'abans,
d'ara, i per molts anys

La relació lexicogràfica entre català i grec (a diferència del llatí) ha patit de sempre una manca molt important d'obres de referència. Amb comptades excepcions, era un camp desert de les nostres arts diccionaires, llargament reclamat pels aficionats a la llengua homèrica.

Anotem com a isolats precedents:

- El Diccionari grec-català de Guadalupe Golobardes (primer a Reus: Publicacions de l'Institut de Batxillerat Gaudí, 1983; després a Barcelona: Pòrtic, 1985), fa temps exhaurit.
- Thalassa: grec: Tercer curs de Batxillerat de Manuel Balasch i Enric Roquet (Barcelona: Vicens-Vives, 1997), un llibre de text d'un curs que ja no existeix i que inclou un vocabulari grec-català.

A banda d'obres literàries bilingües grec-català, fins fa ben poc no coneixíem cap altre repertori lexicogràfic que els citats. Recentment, quatre professors de secundària s'han unit per adaptar al català l'obra que més utilitzaven a escola els professors de grec a Catalunya, el Diccionario griego-español de José Manuel Pabón i Eustaquio Echauri (Barcelona: Spes, 1943, i llargament reeditat i reimprès per Spes, Biblograf,Vox...). Aquest obra va ser tan reelaborada per Pabón al llarg dels anys que a partir de 1967 s'edità amb un canvi al títol: Diccionario manual griego-español de José Manuel Pabón (Barcelona: Biblograf).

El nou Pabón català porta per títol Diccionari manual grec clàssic- català (Barcelona: Vox, 2011), i els seus traductors i adaptadors al han estat Vicenç Reglà, Remei Tomàs, Guillem Cintas i Priscila Borrell. L'obra consta d'unes 35.000 entrades, en què "s'han buscat els girs més propis i precisos del català i s'han actualitzat les referències".

Confiem que aquest diccionari esdevingui, a partir del setembre vinent, l'eina imprescindible a totes les classes de grec dels instituts de Catalunya. Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia).

I a la xarxa (DCL):
- Diccionari grec-català d'Antonio Góngora.
- Diccionari grec-català de Teophilos Vamvakos.
- Google traductor grec-català.

Diccionari d'insults tintinaires

Llamp de llamp! La lexicografia catalana tintinaire està d'enhorabona: acaba d'aparèixer el llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! (A Contra Vent, 2011), obra que recull el fantàstic Diccionari d'insults que Joaquim Ventalló recopilà com a base de dades per als vint-i-dos anys de traduccions al català dels àlbums de Tintín. Com qualsevol tintinaire coneix a bastament, aquests insults i renecs representen el principal tret distintiu del capità Haddock, president de la Lliga dels Mariners Antialcohòlics, però de tant en tant també hi ha d'altres personatges que els utilitzen.

Ventalló recopilà mots obsolets, en desús, i, fugint sovint de la traducció literal, adaptà l'insult a la llengua catalana, mostrant una gran creativitat en aquest bell (i vell) art. Les més de 800 paraules i expressions de què consta el diccionari no apareixen totes als Tintins, ja que, malgrat ser totes prou interessants, algunes foren utilitzades en les traduccions, i d'altres no. Personalment, trobo fascinants dos tipus d'insults d'aquest recull. En primer lloc, els neologismes (sovint compostos) fonèticament incisius (adriacritolàtrics, criptocèfal, escurçatites...). En segon lloc, i els que trobo més encertats de tots, els mots normals que usats en un context diferent es converteixen en insults d'allò més sorprenents (bibliòfil, crustaci, fullaraca, matafaluga, sípia...). El recull d'imprecacions es completa amb interessants (però massa breus per als tintinòfils empedreïts) textos d'Eulàlia Ventalló, filla del traductor, Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell.

A qui vulgui aprofundir més en alguns dels insults, li recomanem L'il·lustre recull dels renecs del capità Haddock d'Albert Algoud (Norma Editorial, 1996), obra que adaptà al català el nostre gran lingüista Albert Jané i on trobem etimologies i apunts semàntics ben aclaridors.


Peu d'impremta la 1a ed. catalana d'Objectiu: la lluna.

"Traduït del francès per Joaquim Ventalló"


En plena imprecadora efervescència


"Llamp de llamp del contrarellamp"


Un il·lustre complement de l'obra de Ventalló

Diccionaris piscolabis

Llibre digital, llibre en paper i llibre-piscolabis

De la mà del polifacètic Galderich, ha nascut un nou format de llibre: el llibre-piscolabis. La seva primera exhibició oficial va tenir lloc a la seu barcelonina d'Òmnium Cultural el passat 1 de juny de 2011, amb motiu de la joiosa presentació de l'obra Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull del paremiòleg Víctor Parèmies.

El conjunt original està format per dos diccionaris esquarterats, cadascun en vint fragments. Cada porció té una cara encolada, com si del llom d'un nou llibre es tractés, i al seu interior inclou un full plegat amb la justificació de tiratge (numeració i signatura manual). Cada obra resultant és trepanada per un esmolat escuradents, operació que crea un nou minillibre (4x3,5). La presentació es realitzà en safata de rebosteria, i la voracitat dels múltiples assistents a l'acte convertí l'esdeveniment en una experiència efímera plena de sentit i sensibilitat. La dispersió dels quaranta fragments forma part d'una reflexió de l'artista sobre la inconstància humana, la fragilitat de la matèria i la volatilitat del desig.

El concepte llibre-piscolabis és hereu d'una llarga tradició d'esquarterament lexicogràfic, que situa el seu autor, en Galderich, al costat d'artistes com Karen Trask, Valeria Brancaforte, Don Ripper, Jane Prophet, Natalie Roberts, Abelardo Morell, Brian Dettmer... Però els diccionaris guillotinats són només la matèria primera bàsica. El procés creativodestructiu implica un ampli ventall de referències culturals: a la gastronomia catalana creativa (Coch, Sent Soví, La teca, Carmencita o la buena cocinera...), a la gastronomia basca del pintxo, als treballs manuals amb escuradents, etc.

Verba volant, piscolabis manent.



Una mirada punxant



A taula


La dispersió

Sobre el llibre de paper


Justificació de tiratge

Una darrera edició impresa que no és la darrera versió

Abril del 2007: un volum en tapa dura.
Novembre del 2007: un volum en tapa dura (esmenant l'anterior).
Març del 2009: dos volums en rústica (esmenant l'anterior).
Juny del 2011: un volum en rústica (¿esmenes?).

Si la memòria i la informació no em falla, aquest és el recorregut que té fins a dia d'avui la segona edició en paper del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, o sigui les quatre versions impreses diferents que tenim del DIEC2. I dic impreses i en paper perquè a aquestes quatre cal sumar unes esmenes, que només van aparèixer en format digital l'abril del 2011.

La darrera versió va ser oferta en primícia per La Vanguardia al preu de 14,95 € els dies 11 i 12 de juny. És aquesta una fantàstica manera d'apropar el nostre diccionari normatiu a la gent: difondre'l a través d'un gran mitjà de comunicació i fer-ho a un preu ben assequible. Ara que La Vanguardia es pot llegir en català els seus lectors segur que en faran un bon ús.

Allò que no s'entén és perquè l'abril del 2011 s'anuncien unes esmenes respecte l'anterior versió impresa, es publiquen en línia i, malgrat això, aquestes 33 pàgines de modificacions no apareixen en l'edició en paper del juny del mateix any. ¿Han passat les presses editorials davant del rigor acadèmic? Fins ara totes les edicions impreses del DIEC2 havien incorporat les esmenes a les anteriors edicions. Aquesta "primera edició en rústica en un sol volum" és la darrera edició impresa i és una bona iniciativa comercial, sí, però no és la darrera versió del DIEC2. La darrera és la que podem consultar en línia de fa un parell de mesos.

Paraules siscentistes

El 1714, després de l'assalt borbònic a Barcelona, les forces d'ocupació iniciaren tot de mesures de repressió cap als vilatans. Dins d'aquest règim de terror, i per tal de controlar la ciutat, Felip V ordenà la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella, per a la qual s'enderrocà gran part del barri de la Ribera. Aquest barri també es coneixia amb el nom de Born (l'antiga Ribera del Rec Comtal). L'any 2002, arran de les obres al Mercat del Born (borren en pratenc) per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, es van trobar restes d'aquest històric barri de la Ribera. Aquestes restes formen un jaciment arqueològic de l'edat Moderna a Barcelona que s'obrirà properament com a centre cultural, amb un museu dedicat a la Guerra de Successió.

Abans d'obrir el nou mercat arqueològic del Born, l'Ajuntament de Barcelona està coeditant, amb l'Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), tot un seguit de llibres que analitzen temes diversos de la societat barcelonina dels segles XVI, XVII i inicis del XVIII. La col·lecció "La ciutat del Born. Barcelona 1700" ja havia tret publicacions sobre jardineria i botànica, dansa i música, jocs, festes i drogues, dolços i tabacs, i ara li ha tocat al torn a la Llengua i literatura. Barcelona 1700.



L'obra, magníficament editada (moltes il·lustracions a color i un preu més que raonable de 12 €), recull textos de sis autors: Joan Santanach que parla de la revisió conceptual de la Decadència, Xavier Torres de les competències lingüístiques del Sis-cents, Xavier Cazeneuve sobre el català dels documents notarials del 1700, Albert Garcia Espuche sobre el lèxic de l'època, Francesc Feliu sobre la història literària de l'època i Josep Solervicens sobre la literatura catalana barroca.

A "Paraules de la ciutat del Born", Albert Garcia Espuche, que és també el director de la col·lecció i que ja havia fet una tesi doctoral sobre la Barcelona del Divuit, mostra tot de mots que ha anat recollint en anys d'investigació de milers de documents, bàsicament notarials, siscentistes i de l'inici del Divuit. Són mots que ara ja no tenen ús i que, a més, no tenen presència ni en diccionaris de l'època ni en els actuals. Els diccionaris d'època amb què ha treballat són els d'Antoni Font (1637), Pere Torra (1640) i Pere Lacavalleria (1642); els actuals són l'Alcover-Moll i l'etimològic d'en Coromines. Com a conclusió esperable (i que també ho seria avui dia), es mostra que el lèxic comú de l'època supera el que recullen les obres lexicogràfiques del moment. Aquesta riquesa lèxica es deu sobretot a la presència de mots relacionats amb oficis (teixits, cuir, fusta, ferro, vidre, indumentària, joieria, adrogueria, alimentació, mobiliari), senyal d'un "dinamisme econòmic, social i cultural més important del que s'havia admès per a la societat d'aquella etapa històrica". L'anàlisi lèxica, així, permet reafirmar també una nova visió més rica i diversa de la Decadència.

P. 168 de l'obra

El treball és molt interessant, però hi ha un aspecte que no entenc: la tria dels tres diccionaris del XVII. Els especialistes (Colon & Soberanas 1986 i Rico & Solà 1995) coincideixen en què les tres obres lexicogràfiques de referència del XVII, totes dirigides principalment a l'ensenyament del llatí, són el Fons verborum d'Antoni Font, el Dictionarium de Pere Torra (que es reedità molt) i un Lacavalleria, però no pas el de Pere Lacavalleria, sinó el de Joan Lacavalleria. El Dictionario castellano ; Dictionaire françois ; Dictionari català de Pere Lacavalleria (1642), que l'autor ha utilitzat, és més una guia de conversa trilingüe que no un diccionari. En Joan Lacavalleria, fill d'en Pere, farà el diccionari més important del XVII, a les seves acaballes, el Gazophylacium catalano-latinum (1696). Aquesta sí que és l'obra més original del segle, amb més de mil pàgines plenes de terminologia científica i fraseologia. Aquest em sembla que hauria d'haver estat el Lacavalleria triat per l'autor a l'hora de buscar lèxic que no aparegués en diccionaris de l'època. He fullejat a l'atzar algunes de les inèdites "paraules del Born" i tampoc no apareixen al Gazophylacium, fet que em fa pensar que les conclusions del text d'en Garcia Espuche, malgrat aquesta crítica de plantejament, són completament vàlides.

Amb en Víctor, a Òmnium Cultural

PARÈMIES