La colla mata-degolla: un alfabet mortal

Apunt dedicat a l'artista i camarade Puri Hernández, admiradora de Gorey

En aquest bloc s'ha parlat més d'un cop del llegendari Ambrose Bierce. Hi ha un escriptor que podria ser la seva reencarnació al segle XX (o ell mateix, que de Bierce no en consta la mort): Edward Gorey. Aquest artista (escriptor, dibuixant, escenògraf...) gaudia d'un envejable sentit de l'humor negre acompanyat de tocs surrealistes, fet que el fa, malgrat uns dibuixos que semblen infantils, més apropiat per al públic adult. A l'estil de Tim Burton, de qui es diu que és predecessor, per dir-ho d'alguna manera.

Gorey, amant dels jocs de paraules (va signar moltes obres amb anagrames com ara Ogdrer Weary, Dogear Wryde, Mrs. Regera Dowdy...), és autor d'una obra amb connexions lexicogràfiques, La colla mata-degolla.

La colla mata-degolla (The Gashlycrumb Tinies*, 1963) és un abecedari macabre on cada lletra (una mica a l'estil dels iconòfors) és la inicial del nom d'un nen que morirà d'una forma entre tètrica i divertida, com ara devorat per ratolins, ofegat per una catifa, o, senzillament, mort d'avorriment. Un apariat dactílic descriu la mort i acompanya cada il·lustració en blanc i negre del mateix Gorey, en un recorregut mortal per tot l'alfabet. A la portada, la mort cobreix amb el seu paraigües els vint-i-sis nens, un per cada lletra.

Aquest llibre acaba de sortir publicat per Angle Editorial (Manresa, 2008), en edició bilingüe i traducció de Jordi Puntí. De fet és la primera obra de Gorey que apareix en llengua catalana. És la primera però, per sort, no serà la darrera. En aquest molt recomanable vídeo es pot gaudir de les il·lustracions i dels apariats en anglès:

(Llibre rebut d'Angle Editorial)

* Els nens de les engrunes tallades profundament.

Huic homini non minor vanitas inerat quam audacia

El Gazo s'exhibeix a la tele pratenca:

Mentrestant, el gran Ramon Solsona Sancho ens recomanà a La paraula del dia del dilluns 27 d'octubre de 2008 (al final d'aquest tall d'audio). La paraula del dia era Faraudo i en Solsona aprofità per referir-se a dos repertoris medievals: el de Lluís Faraudo i el DTA-DCA.

La paraula del dia és una secció verbívora del programa radiofònic El món a RAC 1 que podem sentir en directe, per Internet, o a la qual ens podem subscriure. Per cert, la colla d'en Jordi Basté també té bloc. Des d'ell podem accedir, per exemple, a l'entrevista que en Basté va fer a Woody Allen.

Les edicions del diccionari Saura: un puzle incomplet

El diccionari de Jaume Àngel Saura i Mascaró (Santiago en les primeres edicions) és una de les obres més populars de la lexicografia vuitcentista. Són més de 50 anys de reedicions del català-castellà i del castellà-català. Hem localitzat, en diferents biblioteques, les edicions que tot seguit indicarem. Però en aquest puzle manquen peces. Com a mínim, dues: la 4a edició del diccionari català-castellà i la 6a edició del castellà-català. I potser més.

Diferents edicions localitzades del diccionari Saura català-castellà:

• 1a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Catalana-Castellana, Barcelona, Librería de Estévan Pujal, editor, 1851. * Amb variants tipogràfiques.
• 2a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Catalana-Castellana, Barcelona, Librería de Estévan Pujal, editor, 1852. *
• 3a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas catalana-castellana, Libr. de Estéban Pujal, 1859. *
• 5a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas catalana-castellana, Libr. de Estéban Pujal, 1870. *
• 6a: Novissim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Llibreria d’Esteve Pujal, editor, Barcelona, 1878. *
• Novissim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Llibreria d’Esteve Pujal, editor, Barcelona, 1883. (només indica NOVA EDICIÓ, tot i ser igual que l’anterior, que sí deia SEXTA EDICIÓ). *
• Novíssim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Llibreria de Esteve Pujal, editor, Barcelona, 1886. (indica NOVA EDICIÓ).[a la portada: "proverbis" en una lína] 
• Novíssim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Llibreria de Esteve Pujal, editor, Barcelona, 1886. (indica NOVA EDICIÓ). [a la portada: "prover-bis" en dues línies]*
• Novísimo diccionario manual de las lenguas catalana-castellana, Barcelona: Librería de Esteban Pujal, 1886.*
• 7a: Novissim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Llibreria d’Esteve Pujal, editor, Barcelona, 1894. *
• 8a: Novíssim diccionari manual de las llenguas catalana-castellana, Barcelona, 1903.
• Diccionari catalá-castellá de Saura, per J. Pujal y Serra, Barcelona: Llibreria de la Viuda y fills d'Esteve Pujal, 1904. (indica NOVÍSSIMA EDICIÓ)*
• Diccionari català-castellà de Saura, Llibr. de Fills d'Esteve Pujal, Barcelona, 1906 (Novísima ed. publicada en presencia dels millors treballs de filología y considerablement addicionada, aumentada ab una copiosa col·lecció de refrans, aforismes, frases proverbials, etc., catalans amb la correspondència castellana, y un vocabulari dels Sants més comuns á Catalunya qual nom varía en castellà, por J. Pujal y Serra.)

I del castellà-català:

• 1a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1852. *
• Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1853. *
• 2a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1854. *
• 3a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1862. *
• 4a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1866. *
• 5a: Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1870. * Amb tres variants diferents a l'adreça del peu d'impremta.
• Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana, Libreria de Esteban Pujal, 1884. (indica NUEVA EDICIÓN). *
• Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana, Librería de Esteban Pujal, Barcelona, 1886. (Indica "Nueva edición")*
• 5a (també): Diccionario manual, ó vocabulario completo de las lenguas Castellana-Catalana, Librería de Estévan Pujal, editor, Barcelona, 1887. *
• 7a: Novísimo diccionario manual de las lenguas castellana-catalana, Librería de la Viuda é hijos de Estéban Pujal, Barcelona, 1894. *
• "8a ed. Novísimo... Mateixa tirada de 1884, amb canvia (sic) dels 2 prim. f. *A." Referència de Marcet & Solá d'una edició de 1903.

  ---

• Diccionario castellano-catalán de Saura, Lib. de Hijos de Esteban Pujal, Novísima ed. por J. Pujal y Serra, 1904. 
• Diccionario castellano-catalán de Saura, Lib. de Hijos de Esteban Pujal, Novísima ed. por J. Pujal y Serra, 1906. (indica NOVISIMA EDICION). *
•  

En els dos sentits:

• Diccionari catalá-castellá y castellá-catalá. Publicat en presencia del SAURA y dels millors y més moderns treballs de filología per Joseph Pujal y Serra. Barcelona: Fills de E. Pujal, 1911.*
• Diccionari catalá-castellá y castellá-catalá. Publicat en presencia del SAURA y dels millors y més moderns treballs de filología per Joseph Pujal y Serra. Barcelona: Vicens F. Perelló, 1916.*

Per acabar, indicarem que, segons Colon i Soberanas (1986:165), l’any 1911 el catedràtic Joseph Pujal y Serra, descendent de l’editor, comet "un acte de pirateria" (així ho defineixen ells) i copia aquest diccionari sota el títol Diccionari Catalá-Castellá y Castellá-Catalá (Hijos de E. Pujal, Barcelona, 1911). Es reedita el 1916, amb un altre editor.

Si algú detecta un error en aquesta llista o pot ajudar amb informació de la 4a edició del diccionari català-castellà o la 6a edició del diccionari castellà-català, li estarem molt agraïts.

Alguns lloms de diferents diccionaris Saura

A lovely poem about everything

"Once I read a dictionary from cover to cover; I thought it was a lovely poem about everything"*

Aquesta citació pertany a la cançó "Once I read a dictionary" de l'àlbum de rock gòtic Dreamscape d'Ophelia.

La il·lustració és l'obra Ophelia (1852) de John Everett Millais. Es pot veure a la Tate Gallery londinenca.



* Traïció personal: "Un cop vaig llegir un diccionari de cap a peus; em semblà un bell poema dedicat a tot".

Error a la portada

Parlàvem fa poc de l'advocat lexicògraf Josep Escrig i Martínez i dèiem que havia esmerçat deu anys de la seva vida en la confecció del primer gran diccionari de valencià, concretament de 1840 a 1850.

Llàstima que després, quan va sortir publicat, hi hagués un error tan gran a la portada.

Digital book

Digital Book, 2002

Fotografia lexicogràfica d'Abelardo Morell, fotògraf cubà. Aquest Morell acostuma a fotografiar sempre diccionaris amb unglera, o com es digui. Aquí ho vam discutir una vegada però no en vam treure l'entrellat: pestanyes, punts de llengüeta, punts de pestanya, ungleres, busques... Si algú ho sap i vol il·luminar aquesta qüestió...


PS: Biblioaprenent ens ha aclarit la qüestió:

Índex digital: conjunt d'osques o ranures, generalment arrodonides, que es disposen esglaonadament en el tall davanter d'un llibre per indicar en quin punt comença una divisió determinada de l'obra. Usat especialment en obres de consulta, sobretot en diccionaris i enciclopèdies, normalment porten impresa la paraula o lletra que indica la matèria o el ordre que allà comença.

Al Diccionario de bibliologia y ciencias afines del senyor José Martínez de Sousa. Moltes gràcies, Xavier!

A l'AVUI (II) i a TV3

La generositat d'un amic sempre és un regal. Però jo no sabia que hi havia regals que criaven:

AVUI (Pàg. 2 del Suplement Cultura, 18 d'octubre de 2008)

L'autor d'aquest endogàmic elogi és en David Gálvez, que, com molts lectors sabran, és company al Diccitionari, autor dels blocs David Gálvez Casellas i Cinc Cèntims, coautor de Lo Vistaire, i, virtualment, amic meu. Aquí hi ha el seu apunt complet. De nou moltes gràcies, David!


Si a l'AVUI va ser dissabte, a l'endemà, després del TeleNotícies del migdia de TV3, a l'Espai Internet, van parlar dels Premis Blocs Catalunya i també es van referir al Gazo: "En la categoria de Societat: Gazophylacium de Joan Puigmalet, professor de català en un institut del Prat de Llobregat. Un bloc de lexicografia catalana on podem trobar des d'articles sobre Pompeu Fabra a reflexions sobre la llengua occitana."

Sobre la incompresa metàfora

No descobrirem la sopa d'all (?) si diem que la catosfera (o blocosfera en català) està repartida entre els partidaris d'escriure la forma blog i aquells que escrivim bloc.

Aquesta esquerda terminològica porta a situacions curioses. Durant la cerimònia d'entrega dels darrers (i primers) Premis Blocs Catalunya, en Roger de Gràcia, presentador de la cerimònia, va referir-se breument a les característiques del premi. Va indicar que era obra del jove escultor banyolí Jordi Portella i que representava un mapa de Catalunya confegit amb petits blocs de plata. La reacció de l'auditori no es va fer esperar: així com molts de nosaltres vam compartir a l'instant la idea de l'artista, alguns dels altres blocaires presents feien cara d'incomprensió mentre intentaven, debades, de treure l'entrellat d'aquell comentari. Fins i tot es va poder veure un dels guardonats de la nit, en Saül Gordillo, provant, no sabem si amb èxit o no, d'aclarir aquesta qüestió als seus estupefactes companys de butaca. I, de pas, també els intentava explicar perquè el seu bloc es diu com es diu.

Per tal d'evitar aquestes enutjoses situacions, els professionals lexicogràfics ens donen un cop de mà. Els primers a fer-ho van ser, en l'acta del Consell Supervisor núm. 405 (10 de març de 2005), els terminòlegs de referència de Catalunya, el TERMCAT:


Recentment, han estat els lexicògrafs de l'Enciclopèdia Catalana els qui també han admès una de les dues formes:


Així com un dels derivats possibles:


Siguin aquestes iniciatives com "una llum que resplendeix en un lloc tenebrós, fins que apuntarà el dia, i l'estel del matí s'alçarà en els vostres cors" (2a Pere, 1,19).

Fabra per Pla

"La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra."

Homenots (sisena sèrie) de Josep Pla
Editorial Selecta, 1962, pàg. 47

Citació (via L'home dibuixat) que traspua la profunda admiració que l'escriptor de l'Empordà sentia per aquell que anomenaven el Mestre. Fabra havia mort en l'exili a Prada de Conflent l'any 1948.

Premi Blocs Catalunya 2008

Aquest bloc té el costum de parlar poc d'ell mateix. En aquest cas, però, és inevitable, ja que l'inescrivible Gazophylacium ha rebut el Premi Blocs Catalunya 2008 a la categoria "Societat".

L'acte va tenir lloc el proppassat divendres 10 d'octubre (centenari del naixement de Mercè Rodoreda) a l'Auditori de Girona, organitzat per la nova entitat STIC.CAT, que té per missió promocionar l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit català. La cerimònia, presentada pel virolat Roger de Gràcia, va ser en general entretinguda, dinàmica i ben organitzada. A més dels guardonats, hi van intervenir la presidenta de STIC.CAT, Trina Milán, l'alcadessa de Girona, Anna Pagans, i el Molt Honorable blocaire Ernest Benach. A mi em va lliurar el premi l'Honorable Consellera de Salut Marina Geli.

El prèmit (que diria en Marc) és prou maco: una escultura feta amb blocs de plata que representa el mapa de Catalunya. O sigui, que aprofita l'ús metafòric del terme 'bloc'. En resum, el bloc i seu humil escrivent estan molt contents.

Llista completa dels premiats: en la categoria de Cultura, Jordi Cervera; a Societat, el Gazophylacium; a Actualitat, Albert Medrán (per E-Campany@); a Educació, Margarida Capellà (per El fil de les clàssiques); i en les TIC, Núria Masdéu. També es van lliurar dos premis especials, el del Foment del català a la xarxa, a Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies (Bloc sense fulls) pel caràcter pioner del seu bloc, i a Miquel Tusón (La Llumenera de Nova York) per fomentar l'ús de la llengua a l'estranger, premi que van recollir els seus pares. Per acabar, es va entregar el Premi a l'Acció solidària a la Fundació Plataforma Educativa. Aquest darrer premi va consistir en 20 ordinadors cedits per l'empresa Infoself.

Ara que han passat uns dies, i la distància tempera els sentiments (a vegades és al revés), vull agrair a tots els lectors d'aquest bloc (que dissabte passat s'havien multiplicat momentàniament per deu) les mostres d'afecte que he rebut.

Fa poc els companys blocaires de Bloc de Lletres escrivien que aquest bloc és "un espai que contagia d’una manera desimbolta i divertida la seva passió per la lexicografia i els diccionaris". Si compartint la meva afició aconsegueixo de tant en tant aquest efecte en algun lector, estic més que satisfet.

Alguns han tingut l'amabilitat, gosadia fins i tot, de dedicar-me un escrit en els seus magnífics blocs. Els que he trobat són Raons que Rimen, Diari d'un llibre vell, Cinc Cèntims, Sopa de Poetes , Reflex irreflexiu, Hatshepsut, El Prat de l'Scrabble i El Prat educació. D'altres esperen que els convidi... Moltes gràcies a tots.

En Saül Gordillo ha recopilat al seu Bloc sense fulls l'ampli ressò dels mitjans, i jo no repetiré pas la seva feina. A part d'això sóc el bloggie del dia 13/10/08 de RAC1 i m'han entrevistat al 3cat24 (on surto terriblement seductor):

Més fotografies, a la galeria que he penjat a Flickr. El fotògraf Puigmalet gran és l'autor de totes elles.

L'occità

"Occitània, bressol de la nostra cultura, llengua i història, ara és una esperança per als catalans en la nova Europa de les llibertats dels pobles. Catalunya per als occitans és l'ideal i el model únic de la seva futura renaixença. Nosaltres catalans no podem estar absents d'aquest nou ressorgir dels occitans, perquè no ens salvarem sols si deixem morir la part més important de la nostra pròpia cultura"

(De la web del CAOC, Centre d'Agermanament Occitano Català, una associació cultural que vetlla per les relacions amb Occitània i la promoció de la seva cultura)

La llengua d'oc* és notícia. S'acaba de publicar el Diccionari bàsic occità-català, glossari català-occità, de Mar Bel, Carles Castellanos i Manel Zabala. L'obra supera les 8.000 entrades (molt lluny del diccionari de Balaguer-Pojada referenciat a baix), inclou un resum de la gramàtica occitana i un glossari català-occità. Aquest glossari recull les paraules més allunyades entre ambdues llengües, per tal de trobar el mot occità que es vulgui cercar, a partir del català, sobretot quan no tenen una semblança immediata. L'obra ha estat impulsada per la Fundació Occitanocatalana i l'Associació Euroccat.

La llengua occitana té actualment uns dos milions de parlants (a França, Itàlia, Mònaco i a la Vall d''Aran catalana). Les seves variants són el llemosí, l'alvernès, el vivaro-alpí, el llenguadocià, el provençal i el gascó. Dins del gascó s'inclou el parlar aranès, oficial a tot Catalunya.

Dins de les llengües romàniques, l'occità i el català formen un conjunt de parlars que són homogenis en aspectes fonamentals, ja que les seves grafies han estat elaborades amb criteris coincidents en molts casos. Malgrat això, la població catalana té, en general, un desconeixement de les formes lèxiques pròpies de la llengua occitana. Diccionaris com el que acaba de sortir ajuden a superar aquesta barrera entre dues llengües que hi ha qui diu que són bessones. En concret, es diu que el llenguadocià és la parla més propera al català que existeix.


Altres obres:

Diccionari de mila mots : los mila mots occitans mai importants ambe la traduccion en catalan e esperanto de Jacme Taupiac, Collègi d'Occitania, Tolosa, 1992.

Diccionari català-occità / occitan-catalan de Claudi Balaguer i Patrici Pojada, Llibres de l'índex, Barcelona, 2005. (Unes 35.000 entrades en cada llengua acompanyades de transcripció fonètica.)

Més informació: a l'AVUI.


*Oc vol dir 'sí' en occità.


PS:
Petit vocabulari occità-català / Pichòt vocabulari occitan-catalan. Obra en línia., trobada gràcies a Darabuc (literatura per a infants i joves).

Traductor Apertium on podem traduir de l'occità al català i a la inversa. Informació gentilesa del Víctor. Soi fòrça erós d'èsser amic sieu.

Un esclau inofensiu

"LEXICOGRAPHER — A writer of dictionaries, a harmless drudge."

Samuel Johnson, A Dictionary of the English Language (1775)

Un esclau inofensiu (a harmless drudge). Així s'autodefineix el Dr. Johnson, en una confessió que ens remet a la dificultat de la feina lexicogràfica.

Finalista als Premis Blocs Catalunya

Quan l'altre dia vaig escriure allò de "Internet serà lexicogràfica o no serà" em vaig quedar curt. La qüestió diccionarista no afecta només a la xarxa, afecta ja a tota la Societat. M'explico.

Abans de l'estiu vaig decidir presentar el Gazophylacium als Premis Blocs Catalunya. Bàsicament per fer-me conèixer una mica més... El primer problema va ser decidir en quina categoria feia encabir aquesta màquina gazofilàctica. Cap s'hi adeia. Em vaig inscriure, sense estar-ne gens segur, dins de la categoria "Miscel·lània" (mescla de coses vàries, diuen els diccionaris). Es va obrir el període de votacions i, oh, sorpresa!, resulta que estic entre els 25 finalistes totals.

El fet d'haver sortit escollit ja és un misteri prou insondable, però que havent-hi una categoria de "Cultura" em posin a "Societat"... Això planteja greus interrogants sobre la naturalesa d'aquest bloc. Ni des de la perspectiva sociolingüística més radical arribo a capir per què el Gazophylacium és més social que cultural. Els organitzadors senzillament han agrupat tots els blocs miscel·lanis i personals sota l'etiqueta de "Societat". Què demostra tot plegat? Dues coses: Una, que l'enorme diversitat del món blocaire és absolutament inclassificable. Dues, que la Societat serà lexicogràfica o no serà.

Moltes gràcies als que m'heu votat. A aquell llibre amb una tirallonga de paraules ordenades alfabèticament que li diem diccionari, i que de ben segur teniu a casa, avui li llueix més el llom.


Els altres 4 finalistes de la categoria "Societat" són: Enric Gil: Meditacions des de l'esfera, L'Esbart Rocasagna de Gelida, Jordi Mayoral: Això toca i Sergi Carqués: Carqués.cat.




Una última reflexió, que ja havia compartit abans amb el paremiòleg de capçalera. La finalitat dels Premis Blocs Catalunya és voler divulgar i fomentar els blocs en català i l'ús de la llengua a la xarxa com a eina de promoció i innovació. Si la seva intenció rau bàsicament en la promoció de la nostra llengua, no hem d'oblidar que aquesta no es parla només al Principat. Premis Blocs Països Catalans o Premis Blocs Catalans sembla més coherent.

Més informació: 3cat24.

Josep Escrig i Martínez

L'advocat Josep Escrig i Martínez (Llíria, 1791 - 1867) és l'autor d'un Diccionario valenciano-castellano publicat a València (Impremta de J. Ferrer d'Orga) l'any 1851, "dedicado á la sociedad económica de Amigos del País de esta ciudad de Valencia, y dado á luz bajo la protección de la misma" (1871² publicat per la Llibreria de Pascual Aguilar; 1887³, corregida i augmentada, a càrrec de Constantí Llombart, i que es coneix per aquest altre autor)*.
Explica Llombart que Escrig va començar la seva tasca d'arreplec de mots l'any 1840 i que hi ha va dedicar deu anys. Al final de la seva vida també va escriure una Vida de San Francisco de Paula, que va publicar la seva filla Joana quan ell ja era mort.



Aquest diccionari és el "primer intent de recollir el lèxic general valencià" (Rico-Solà (1995:133)) i el diccionari valencià de més prestigi del segle XIX. El seu model va ser el diccionari castellà de la RAE, que va adaptar al valencià de l'època, superant els 90.000 articles, ens diu l'autor. Ens diuen Colon-Soberanas (1986:170), i n'aporten proves, que per tal d'aconseguir aquesta xifra tan gran d'entrades, Escrig opta per acceptar molts "mots fantasmes", arcaismes valencians, i molts d'altres castellanismes, configurant "el repertori més tèrbol que puguem imaginar". Així com les entrades apareixen en valencià, la definició dels mots és només en castellà, a més de constar la traducció castellana en cada cas.

Escrig és dels que, per referir-se al català valencià, utilitza el mot llemosí ("el idioma lemosín fue un día la lengua del Gobierno en la antigua corona de Aragón"). En el pròleg de la tercera edició del seu diccionari, explica l'origen d'aquesta llengua llemosina: "Nacida en la Provenza ó Probenza sin perder algunas raíces de origen céltico, y popularizada con el tiempo en el Principado de Cataluña, adquirió bajo la dominación de los condes soberanos de Barcelona más regularidad, más armonía y mayor número de voces, haciendo desaparecer casi del todo la que con tanta celebridad se hablaba allende los Pirineos, y ofreciendo, por consiguiente, tanta variación por la adquisición de voces árabes, que llegó casi á formar una lengua diferente, por lo cual se distinguió en lemosina y provenzal”. De fet, el nom de llengua llemosina per referir-se al català el trobem ja des del segle XVI. El mateix Aribau també l'utilitza a l'oda A la pàtria (1833), el poema fundacional de la Renaixença. Marià Aguiló, als Jocs Florals de 1862, reivindicà l'ús general del terme català. A partir d'aquí, i gràcies a les aportacions d'estudis històrics i filològics, l'erroni terme llemosí cau en desús.

Per a un repertori d'obres lexicogràfiques valencianes del segle XIX, i anteriors, es pot consultar el Tresor lexicogràfic valencià. També està relacionat amb el tema l'article "Actituds lingüístiques dels lexicògrafs valencians del segle XIX" de Lluís Alpera, al núm. 11 de la revista Caplletra (1991). Aquí trobem la part d'aquest article dedicada a Josep Escrig.

* Existeixen facsímils de la 1a i la 3a edició de la Llibreria París-Valencia. El de la darrera edició és consultable dins la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

La web semàntica

"Internet serà lexicogràfica o no serà."

Hi ha qui diu que els ordinadors aprendran el significat de les paraules i tindran "un vocabulari deu vegades més ampli que el d'un estudiant nord-americà mig". O sigui que els diccionaris forniran la Internet del futur. Amb tot aquest bagatge lèxic i utilitzant "intel·ligència artificial intuïtiva", les aplicacions informàtiques intentaran arribar al significat de les paraules pel seu context, com fa el cervell humà, i així coneixeran les intencions dels usuaris. L'ordinador, senzillament, ens comprendrà. I es veu que tot això és la Web 3.0, també dita web semàntica. Els de Cognition.com en saben una mica més que jo, crec.

I jo que em pregunto: ¿no es pot repartir una mica d'"intel·ligència artificial intuïtiva" entre la classe política?, i ¿algun dia un ordinador qualsevol sabrà què és un tamarro? Em sembla genial.

Diccionari de Textos Antics

Mentre escrivia l'apunt sobre el Diccionari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo vaig topar amb un altre diccionari relacionat, el Diccionari de Textos Antics DTA-DCA.

Aquesta altra obra és un projecte de la Universitat de Barcelona (Centre de Documentació Ramon Llull), la Fundació Noguera i la Fundació Lluís Carulla (propietària de l'editorial Barcino). Les tres institucions han posat en comú la digitalització dels seus textos catalans antics, sota la direcció de Joaquim Rafel.

El DTA o Diccionari de Textos Antics ja és consultable en xarxa, sota la forma d'un diccionari de formes i lemes. Els lemes són unitats lèxiques i les formes són les variants gràfiques o flexionades d'aquests lemes. Així, el verb amar és un lema, mentre que amava és una forma d'aquest lema. No és una obra de consulta general, sinó especialitzada per a "investigadors i estudiosos". Cada consulta remet al corpus de textos del català antic. Com a curiositat hem trobat que al costat d'autors clàssics com Llull, Martorell o Jaume I hi apareix buidat el Liber Elegantiarum de Joan Esteve, el que es considera el primer diccionari de català (1489).

La presència de l'editorial Barcino és important ja que ells tenen, amb la col·lecció "Els nostres clàssics", un fons molt valuós de textos catalans antics digitalitzats.

Al Diccionari de Textos Antics si pot accedir per aquí, per aquí o, fins i tot, per aquí. I és que hi ha moltes i diverses portes per accedir al saber.