I Jornada Joan Solà

Avui és el cinquè aniversari de la mort de Joan Solà. Tot i l'enyor amb què se'l recorda, és agradable poder-lo recordar en un sentit actiu, de feina per la llengua. Un bon homenatge és justament aquest: dedicar-li una Jornada a la seva Universitat. El proper 13 de novembre tindrà lloc a la Facultat de Filologia de la UB la I Jornada Joan Solà, amb intervencions sobre aspectes que ell ha treballat. Hi intervindran els professors Sebastià Bonet, Ernest Rusinés, Ares Llop, Neus Nogué, Lluís Payrató, Jordi Ginebra, Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau. Aquí podeu consultar el programa sencer. 

"Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial." 

Joan Solà, del discurs "La paraula" al Parlament de Catalunya (1/7/2009)

Us deixo amb una petita entrevista que li feren el 2009 en els jardins de la seva Universitat:

Entrevista a Joan Solà from Clack on Vimeo.

Raymond de Lacvivier

No és un nom conegut, potser perquè ocupà diversos anys de la seva vida fent un diccionari que mai arribà a veure la llum. La seva història es repeteix en totes les llengües i en tots els indrets: projectes que ocupen molt de temps de qui hi participa, però que, per diferents motius, no arriben al seu final. 

Entre 1911 i 1921, Lacvivier (1852-1930) estigué al davant d'un grup de catalans de la científica Societat d'Estudis Catalans amb la idea d'elaborar el primer diccionari del català rossellonès. Tenia com a col·laboradors Jean Amade, l'abat Enric Granier-Mailly, l'impressor Joaquim Comet, Lluís Pastre o Pau Berga. Quan la Societat desaparegué, aquesta comissió també, i amb ella la seva feina, que potser aprofità algun estudiós posterior, o potser no.

Al costat d'aquest capítol inacabat de la lexicografia nord-catalana, Lacvivier també formà part de l'equip de Mossèn Griera en la seva recerca dialectològica, fou membre corresponent de l'IEC entre 1906 i 1930 —correspondència estudiada pel professor de Prada Ausiàs Vera Grau— i fou difusor de les normes ortogràfiques fabrianes de l'IEC. Fruit d'aquesta tasca és la publicació de Les règles orthographiques de la langue catalane (Perpignan: Imprimerie Catalane de J. Comet, 1913).

Com a exemple de la seva dedicació, reproduïm l'ardorós article "Pour le dictionnaire catalan" que Jean Amade escrigué parlant del projecte de Lacvivier del primer diccionari de rossellonès i que tan amablement ens ha descobert el paremiòleg de capçalera. Aparegué a la Revue Catalane, que era el mitjà de difusió de la Societat d'Estudis Catalans (núm. 58, 15/10/2011, p. 333-334). A l'article es diu que el diccionari sortiria a la llum el 1912, però no va poder ser: 

 

  

Més penes passareu

"Com més diccionaris tingueu a casa, més penes passareu"

Rudolf Ortega

La citació pertany a un article que es titula "Es busca un heroi de la llengua", és de Rudolf Ortega, i s'ha publicat a la secció "Brou de llengua" del diari El País el primer de setembre del 2015. Amb motiu de l'ús dels mots 'registre' i 'registrar' en una accepció diferent de les normatives, Ortega viatja per diferents diccionaris catalans a la recerca de clarícies lèxiques. El recorregut no és ni fàcil ni prou aclaridor, i ens deixa amb una doble sensació. En primer lloc, la sort que tenim de disposar de tants diccionaris de qualitat. La segona, la desgràcia de no tenir-ne un d'ús que sigui com el Diccionario de uso del español, més conegut com el María Moliner. El que sí tenim es la joia del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. El que ens caldria és un diccionari d'aquest estil per a tots el mots. Si pot ser, amb exemples igual de divertits. I posats a demanar, amb una presentació semblant a la del Cobuild, acrònim de "Collins Birmingham University International Language Database". 

Es presenta el nou Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC

Era qüestió de temps. I n'ha passat: des del segle II fins al XXI. Però ja no podem queixar-nos, com fèiem fa quatre anys. Llavors vam escriure:

"Tot això a l'espera del llargament desitjat diccionari grec-català d'Enciclopèdia Catalana (una absència encara més remarcable sabent que GREC són, o eren, les sigles del grup de l'Enciclopèdia)"

Els Déus de l'Olimp editorial han acabat escoltant els mortals usuaris de la catalana llengua i ja el tenim aquí, publicat per Enciclopèdia Catalana i la Fundació Institut Cambó:

Dilluns 13 de juliol comença a Barcelona el XIV Congrés d'Estudis Clàssics, i aquest mateix dia, a les 5 de la tarda, tindrà lloc la primera presentació d'aquest diccionari a l'aula capella de la Facultat de Filologia de la UB. Hi intervindran Francesc J. Cuartero, Joan Alberich, Josep Granados i Jaume Almirall, membres de l’equip d'hel·lenistes que han redactat l’obra.

Després de l'estiu hi ha previstes més presentacions:  a l'IEC, al Centre de Lectura de Reus, al Fòrum Auriga de Vilafranca de Penedès...

Aquest gran diccionari conté més de 92.000 entrades, nombroses citacions, noms propis, etimologies i diversos mapes del món grec antic amb els topònims en català.

Més informació al Bloc d'Estudis Clàssics de la UAB.

A la descoberta de les lletres il·lustrades dels diccionaris

En aquest bloc fa anys i panys que vam descobrir els iconòfors: n'hem anat mostrant d'Apel·les Mestres en diccionaris catalans, de Paul Hadol en una obra francesa...

Però si hi ha una entesa en la qüestió és la professora Thora van Male, de qui ja havíem parlat anteriorment. Aprofitem que recentment s'ha inclòs un vídeo a Youtube sobre la seva exposició Art Dico —títol que comparteix amb un llibre deliciós del qual és autora—, per reprendre la qüestió. Aquesta exposició es va inaugurar el 2005 al Museu de la Impremta de Lió, una ciutat increïble en més d'un aspecte. L'exposició és itinerant, i el vídeo, en francès, es va enregistrar el 2012 a la capella del Calvari de Rousset (Bouches du Rhône). Recordem que dico és un mot francès abreujat de dictionnaire. L'art dels diccionaris. Tot un regal per als ulls. En directe, millor, esclar.

Situacions lèxiques a Espanya

Si intentem construir situacions a Espanya des del punt de vista lexicogràfic del català, llengua oficial en una part del territori d'aquest Estat, i sortim dels Països Catalans, no trobarem pas una cadena d'esdeveniments gaire plena. L'atenció que les llengües no oficials en tot el territori espanyol han rebut ha estat, "desde que España es España", singularment deficient. Per això mostrem avui una excepció a aquesta dinàmica: el Léxico para situaciones: español/catalán català/espanyol de Fina Llorca, més coneguda com a especialista en Maria-Mercè Marçal. Es tracta d'una obra del Centro de Lingüística Aplicada Atenea de Madrid que es publicà i imprimí a Madrid el 2003,  i amb dipòsit legal de l'any següent.

Aquest lèxic inclou més 4.400 mots agrupats en 12 situacions, dividides en camps semàntics. La presentació és diferent de la de molts altres lèxics: tres columnes (mot castellà, mot català i pronúncia en català). Les 126 pàgines es presenten en fulls de molt de gramatge i que se separen fàcilment del llom.  En realitat ens informen que són fitxes extraïbles que es poden separar una a una i que després és possible tornar-les a enquadernar, pressionant-les contra el llom. Un lèxic que es fa i es desfà, com una sardana.

Full quadrat de publicitat que acompanya l'obra

L'obra és curiosa perquè es publicà a Madrid. I malgrat ser de principis del segle XXI, no la sabem trobar en les biblioteques públiques catalanes, però sí a la Biblioteca Nacional d'Espanya. Deixem així constància digital de l'existència de publicacions madrilenyes bilingües en català. Una flor no fa estiu. Tant de bo nasquessin flors més sovint, encara que no sigui a cada instant.

La càtedra Pompeu Fabra

La UPF, en un acte de coherència amb qui els dóna el nom, ha creat la càtedra Pompeu Fabra, amb la finalitat de "donar més difusió als recursos emprats i els resultats obtinguts en relació al català des d'un punt de vista docent a la UPF, i en aquest sentit, promoure accions en favor de l'ús i la qualitat de la llengua catalana a la Universitat, i també participar en empreses col·lectives que es materialitzen a través dels departaments universitaris de català d'altres universitats i altres institucions que tenen la llengua i la cultura catalanes com objectiu, tot això en el context d'una societat alhora local i global, i doncs, catalana i multilingüe. Així mateix, podrà preveure i impulsar activitats relacionades amb la figura científica de Pompeu Fabra i els temes que va conrear així com amb el seu compromís cultural i cívic". 

Els dies 5 i 6 de novembre de 2015 s'organitza, en col·laboració amb l'IEC i el Col·legi Oficial d'Enginyers Industrials de Catalunya, la Primera Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, sota el nom "Una mentalitat d'enginyer al servei d'una llengua i d'un país". S'hi tractarà el Fabra enginyer, el lingüista i el ciutadà compromès. Ja es pot consultar el programa. L'assistència a la Jornada és gratuïta però cal inscriure-s'hi prèviament (catedrapompeufabra@upf.edu). Com va dir el Mestre durant la Setmana d'Estudis Catalans a Perpinyà (1947): "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança".

"La independència d'una nació"

Dins de l'Espai Pompeu Fabra de l'IEC hi ha un apartat de consulta de les fitxes originals manuscrites del Mestre. Avui hem triat la fitxa que inclou el mot independència, amb l'exemple "La independència d'una nació". I ara a reflexionar assenyadament.

El llibre de Peter Sarkisian

Peter Sarkisian: Book, 2011 from Peter Sarkisian Studio on Vimeo.

El videoartista californià Peter Sarkisian va crear el 2011 aquesta obra que barreja el vídeo i l'escultura, i on trobem un ús divertit de les diferents dimensions de la realitat, al costat d'un discurs, potser no tan divertit, sobre el camí a què ens porta la cultura digital, aparentment allunyada de les edicions en paper dels diccionaris, posem per cas. A banda de l'interès visual de l'obra, en aquest cas també tenim un punt de partida per pensar en el present i el futur del llenguatge digital, amb les seves virtuts i les seves mancances. Qui apareix al vídeo és ell mateix armat d'un retolador negre.

 

Català a WordReference

WordReference és un dels principals llocs web del món. Va ser creat el 1999 per l'estatunidenc Michael Kellogg per tal de posar en línia diccionaris bilingües que fossin gratuïts, i s'ha convertit en un dels principals diccionaris en línia a nivell mundial. El català hi és present, i això que actualment només inclou 16 llengües. Concretament, inclou el Diccionari manual de la llengua catalana de Vox (edició 2011): 24.000 entrades amb mots d’ús quotidià i neologismes, 41.000 accepcions, 24.000 exemples, 2.100 locucions i frases fetes i prop de 2.000 anotacions gramaticals. WordReference és també conegut pels seus fòrums lingüístics, on els usuaris plantegen dubtes que altres usuaris responen.  

La presència del català a llocs com el traductor de Google o WordReference són bones notícies. Tant de bo n'hi hagués moltes, d'aquestes.

La font francesa del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria

 

El títol d'aquest apunt no és meu, sinó que és manllevat d'un magnífic article de Pere Montalat que aborda la qüestió de la font principal del diccionari Gazophylacium (1696) de Lacavalleria. Fa uns cinc anys vaig dedicar el centè apunt d'aquest bloc a explicar l'origen del seu nom, qüestió que engloba què és un gazofilaci i què és el Gazophylacium de Lacavalleria, l'únic diccionari de la nostra llarga història lexicogràfica, que sapiguem, que porta aquest mot al nom.

Recentment aquest obra ha estat objecte d'un detallat estudi per part d'en Pere Montalat, de les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica de l'IEC. Ningú millor que ell per fer-nos un resum de la seva feina: 

El propòsit d’aquest treball consisteix a evidenciar que la font principal del Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria és el diccionari francès Le dictionaire royal augmenté, l’autor del qual és François-Antoine Pomey, publicat a Lió l’any 1671. L’acarament de les dues obres posa de manifest que Lacavalleria segueix de molt a prop el model francès, fet que explica l’origen dels nombrosos gal·licismes lèxics i sintàctics localitzats en el Gazophylacium per diversos lingüistes i lexicògrafs. Per tot plegat, es pot considerar que el Gazophylacium és una versió catalana d’aquella obra. Amb tot, Lacavalleria no es limita a traduir l’obra francesa sense més ni més, sinó que duu a terme una tasca considerable de selecció i adaptació del material lèxic del seu model i, entre d’altres aportacions, desenvolupa alguns aspectes de la tècnica lexicogràfica de Pomey.

El diccionari de Pomey en una edició de Lió de 1684

Tot un descobriment, el de Montalat, que, lluny de treure-li valor a l'obra, ens acosta al seu procés de creació per entendre-la millor. Aquest article forma part d'una recerca més àmplia sobre el diccionari Gazophylacium, dins d'una tesi doctoral de la qual esperem gaudir ben aviat. A banda de trobar-se en línia a l'enllaç indicat al principi, aquest article també apareix publicat en paper al núm. 25 (2015), ps. 7-27 de la revista Llengua & Literatura.

Carta a Pompeu Fabra (I)

L'escriptor i editor Quim Torra és autor d'una emotiva lletra escrita a Fabra que apareix dins del llibre Honorables. Cartes a la pàtria perduda (Barcelona: A Contra Vent, 2011). Amb el seu permís la reproduïm, acompanyant-la d'alguns enllaços i imatges que les paraules evoquen:

Estimat Mestre,

Jo no sabia res. I menys encara d’aquell bibliobús. Però des de feia uns anys, quan m’havia entusiasmat amb la lectura d’Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, i de les Memòries de Xavier Benguerel, em rondaven pel cap les mateixes preguntes: Què havia passat els darrers dies de la guerra civil a Catalunya? Com va ser que els escriptors i els intel·lectuals catalans sortissin tan tard i amb tant de risc? Qui va organitzar la fugida en aquell bibliobús mig desballestat del Servei de Biblioteques al Front del qual parlaven tan sovint els protagonistes de l’èxode? Com va ser la petita història del dia a dia de l’adéu a Catalunya? Amb quin dolor es deixa enrere un país per sempre més, estimat Mestre Fabra?

Bibliobús. Font: Verkami

A poc a poc havia anat reunint tota la informació disponible i publicada. Un dia vaig trobar un article de Francesc Trabal, a l’Arxiu de Sabadell, en el qual explicava a la seva neboda, Anna Prat, aleshores una nena, el que havia sentit en passar la ratlla que separa les dues Catalunyes. «Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et veiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Però deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrancar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te.» Quina pena més profunda traspuen els records dels nostres exiliats, quines ànimes més desfetes i estripades. I sempre, d’alguna manera o altra, sempre hi havia la llengua, la llengua que anaven a arrencar a l’Anna i a tot un poble.

A l’emoció de la descoberta s’hi van anar sumant petites troballes, la correspondència entre alguns dels protagonistes, articles apareguts en les revistes i diaris de l’exili, noves memòries, etc. Però faltava alguna cosa per acabar de completar la figura del trencaclosques. Fins que vaig poder llegir el dietari de Miquel Joseph i Mayol, funcionari del Departament de Cultura de la Generalitat, l’home encarregat de preparar l’evacuació per manament de Pi i Sunyer, el conseller. Era la darrera peça del puzle, la que em permetia esbrinar com havia anat tot. Dates, personatges i llocs. Ja podia resseguir dia a dia, nom a nom, escriptor a escriptor, què havia passat aquells deu dies d’hivern de 1939.

Vaig començar a omplir fulls i cartolines amb itineraris, rutes i mapes. Vaig empaperar el despatx de noms, quadres i fletxes. Si Mercè Rodoreda o els germans Trabal sortien el dia 23, el dia abans eren Carles Riba i Pous i Pagès els que se n’anaven de Barcelona, i l’endemà éreu vós i la vostra família des de Sant Feliu de Codines, i els escriptors Xavier Benguerel i Domènec Guansé des del Passeig de Gràcia, que pujaven a un camió i deien adéu a la capital. Tots us acabaríeu trobant a Girona i després enfilaríeu junts nord enllà, fins a una masia de l’Alt Empordà, can Perxers, abans de creuar, amb un autocar i el meu estimat bibliobús, darrere el cotxe oficial de Bosch Gimpera, que obria el comboi, la frontera amb França.

Mas de can Perxers. Font: Emporda.info

El mosaic de l’èxode anava sortint a la llum i la foto de la seqüència dels fets s’anava fent cada vegada més nítida, més precisa, com si enfoquéssim un projector que feia anys que no s’utilitzava i que, a poc a poc, va deixant que les formes borroses s’aclareixin i es puguin veure nítides i nues: aquell bibliobús carregat d’escriptors se m’anava convertint, a cada cop de zoom, en el símbol del naufragi de la cultura catalana.

Jo no sabia res, honorable senyor, però de sobte us vaig veure allà, el dia 31 de gener de 1939, i ho vaig entendre tot.

El matí era humit i fred, hi havia una llum estranyament esmorteïda, la llum blavosa de l’alba. Tots els que havíeu de sortir aquell dia havíeu dormit amb els vestits de carrer. Només us va caldre posar-vos els abrics i les bufandes. A les vuit tothom era a punt. Quan el president Companys va treure el cap per esmorzar, li va dir sorprès a Anna Murià, mentre remenava unes galetes en un bol de llet: «Està vist que solament surten amb ordre els soldats i els intel·lectuals.» Uns minuts després vau anar caminant cap a la fondalada on hi havia el paller, amb el bibliobús i l’autocar. Mercè Rodoreda donava la mà a Anna Murià; les dones de Benguerel, Oliver i Trabal, que havien d’anar-se’n sense els seus marits, ja que estaven en edat militar, caminaven de bracet amb ells i, de tant en tant, els besaven o s’eixugaven les llàgrimes amb un mocador; Alfons Maseras, al costat de Ramon Vinyes, semblava un infant perdut; i les famílies Jordana, Francès, Elias, Soler i Pla, Rovira i Virgili, i la vostra, amb els nens agafats de la mà, tancàveu aquella trista processó.

Els joves van entrar els primers al bibliobús i després Pau Vila va començar a passar llista dels que viatjaven en l’autocar. Un a un. Vós, al seu costat, els ajudàveu a pujar, donant-los la mà, tustant-los l’espatlla amistosament, somrient-los, encaixant. Va dir-ho Pla de vós en l’homenot que us va dedicar: «El seu tracte era deliciós com una convalescència.» Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya millor que vós? Tracto d’imaginar-me quins records us van venir aleshores. En què o en qui devíeu pensar en aquell moment, benvolgut senyor Fabra? Potser en el vostre pare, alcalde de Gràcia, de qui vau admirar sempre la rectitud i honestedat? En el dolor de la vostra mare, que va veure morir deu dels seus fills? En els primers anys d’escola amb Bartomeu Galí, oncle vostre? La carta que vau enviar als vostres cosins quan teníeu tretze anys i que, en començar a escriure-la —«Queridos primos...»— us va fer bategar el cor per una altra llengua que era la vostra? En l’ingrés a l’escola d’enginyeria o en les campanyes de L’Avenç, d’aquell grup de joves que volien fer foc nou? En el festeig amb Dolors Mestre, la germana de la Ben Plantada, abans que fugís de Barcelona del braç de Josep Pijoan i encengués totes les alarmes d’aquella burgesia carrinclona i castellanitzada? En els desesperats intents per quedar-vos a la capital, agafant feines de professor mal pagades, perquè ja us havíeu proposat una tasca que us obsediria i per la qual ho sacrificaríeu tot?

La veu de Pau Vila seguia recitant noms. (Quina sort vau tenir de comptar amb Pau Vila en aquella expedició —el seu determini, el seu pragmatisme—). Noms de gent que anava entrant a l’autocar. El matrimoni Murià, la família Francès, la senyora Rovira amb el seu fill Toni, d’onze anys, que va pujar d’un salt i es va asseure al costat del xofer, davant del doctor Soler i Pla i la seva néta. Mentrestant, vós seguíeu allà, a tocar de la porta. Quan va passar en Rovira i Virgili, coneixent la seva sordesa, vau estrènyer-li amb força el braç. Ell es girà i us va mirar, serè, els ulls ofegats de cansament, el cor trencat. Us va donar la mà, que vau notar calenta, bullint de dolor. Després, instintivament, vau fer el gest de treure-us la pipa. Era a la butxaca dreta de l’abric; la vau agafar, com d’habitud, per la cassoleta. Sempre us van agradar les pipes amb broquet de banya de brau i fusta de bruc, lleugeres, brillants. A la petaca no hi teníeu ni una unça de tabac, però igualment us vau posar la pipa a la boca, un gest mecànic. Quan us en vau adonar, la vau tornar a guardar. La mà encara us bullia de l’encaixada d’en Rovira. Vau tenir una esgarrifança.

Darrera pipa de Fabra. Font: Gazophylacium

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on vau guanyar la càtedra d’enginyeria que us allunyaria uns anys de Barcelona! Hi vau ser feliç, a Euskadi; allà van néixer les vostres filles i vau poder aprofitar el temps per estudiar la llengua. El 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, les vostres conferències van aixecar arreu un clam que va arribar a Prat de la Riba: que torni Fabra! L’any 1907 va començar a caminar l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys més tard es va crear la Secció Filològica, presidida per mossèn Alcover, i vós, a qui havien adjudicat una càtedra de català que us va permetre tornar a casa, en formaríeu part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb que vau comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell «soldat de la llengua catalana», confessor de Prat, que tenia com a lema: «Tot el que fem és pel català.» Vau ser els tres pontífexs de les Normes ortogràfiques, que es publicarien el 1913, seguides del Diccionari ortogràfic i de la Gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible del vostre pare, ara, per fi, ja era una llengua com qualsevol altra. S’estava complint el vostre objectiu màxim: «L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera.»

Ja havia entrat gairebé tothom a l’autocar. La dona de Xavier Benguerel no deixava d’abraçar el seu marit i ell, amb la bufanda lligada al coll, anava repetint, com un autòmat, que no es preocupés, que ja estava curat, que tot aniria bé, que aviat els nens es reunirien amb ells a França. Les llàgrimes de tots dos es confonien i lliscaven avall. Llavors, Pau Vila li va demanar a ella dolçament que pugés. Es van fer encara el darrer bes i ella va pujar sense girar-se. Pau Vila la va seguir. Però vós encara éreu a baix. Només Benguerel restava al vostre costat, incapaç de fer un pas, enganxat a la terra, els peus convertits en arrels de suor i de por. Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestra, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació, la vostra, va alçar-se senzillament perquè volíeu ser més lliures, més audaços, més moderns. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s’hauria aconseguit. Va caldre imaginar-se un idioma, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a vós s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; vós en salvàveu el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer. Com no havíeu de gaudir en les vostres visites a la penya gran de l’Ateneu i escoltar-hi com la llengua era viva i apta per discutir, per riure, per opinar, per pensar, per ironitzar, per crear bellesa, per destil·lar intel·ligència! Carner, Guerau de Liost, Pla, Sagarra, Rovira, Soldevila... si aquells escriptors haguessin vacil·lat, res tampoc no s’hagués aconseguit. I tanmateix, ells no van dubtar ni un segon a seguir-vos; igual que vós no vau dubtar a rebutjar la invitació per entrar a la Real Academia de la Lengua Española: «Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot.» No, honorable senyor, ni vós ni la llengua no vau fallar. I la porta que havíeu obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i tocar el futur amb la punta dels dits.

Només restàveu vós, a terra. El xofer es va moure a la cadira, inquiet. Pau Vila us va demanar que pugéssiu. La cara se us va endurir i la mirada va enfosquir-se. Vau girar-vos cap al mas, i després, a poc a poc, com tement que se us escapessin més que paraules, vau dir a Benguerel: «A reveure!, a reveure!» Ell, amb un fil de veu i els ulls negats, a penes va poder fer l’esforç de pregar-vos: «No descuideu, si us plau, la meva dona!» El vau abraçar, la darrera abraçada en terra catalana del sud, i li vau dir, encetant un somriure: «No tingueu por, m’han fet pare de totes», i vau pujar el primer esglaó. Però us vau aturar encara un segon i vau tornar a mirar enrere, una última llambregada a can Perxers i al meu bibliobús, brut i ratllat, amb les rodes desinflades i el retrovisor fet malbé. Va semblar com que us aturàveu a llegir-ne les lletres, mig esborrades pel fang: «Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Institució de les Lletres Catalanes. Servei de Cultura al Front». Lentament us vau agafar a la barana, com volent donar-vos una empenta per pujar.

Benvolgut Mestre Fabra! Amb setanta-un anys i la incertesa angoixant d’un exili fosc com la gola del llop. Com podem fer-nos càrrec del que això podia suposar? Quin futur podia esperar un ancià com vós a l’exili? Fins aquí calia que arribés el preu del vostre compromís amb la pàtria? Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura de Primo de Rivera, vau acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, l’esport, la cultura i la civilitat. En un dels vostres discursos clamàveu: «Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya [...]. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida.» Simpatitzant d’Acció Catalana, arribaríeu a ser-ne candidat en unes eleccions en què, contra vós, ERC va presentar un capità de l’exèrcit espanyol. Per a eterna vergonya de tots, us va guanyar. President del Patronat de la UAB, vau ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels fets d’octubre de 1934. «La Pàtria és la terra i el poble i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra», vau dir en una conferència de Palestra. Ben cert, honorable senyor, parlar una llengua és una de les coses que el poble pot fer damunt d’aquesta terra.

Fabra a Palestra. Font:El talp

Un parell d’anys abans, el 1932, sortia el Diccionari general de la llengua catalana, obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, seguiríeu treballant i treballant i arribarien noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà, dos estudiosos de la vostra obra, han sintetitzat la vostra ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d’Europa. Aquest va ser el vostre llegat. Mai no vau defallir en la tasca; sempre vau tenir confiança.

Vau fallar. En aquell primer intent de pujar a l’autocar, per primera i única vegada a la vida, us van fallar les forces. Us vau tirar enrere, per agafar més embranzida. Aleshores, en aquell precís instant, sense gosar mirar-lo, en aquell precís instant en què us balancejàveu cap a dins, vau murmurar a Benguerel, molt baix, gairebé en un sospir: «Me’n vaig a morir a França» i, amb un fort impuls, vau entrar dins l’autocar.No vau poder sentir com ell, en el mateix moment que es tancava la porta, us donava les gràcies emocionat. Va ser aleshores, estimat Mestre, que ho vaig entendre tot.

Rebeu el testimoniatge de la meva més alta consideració.

(En homenatge al 65è aniversari de la mort de Pompeu Fabra, el dia de Nadal de 1948, a Prada de Conflent)

Font: Gazophylacium