Nou DIEC2 i DRAE

Demà 31 de març arriba a les llibreries el nou format del DIEC2, "més manejable i a un preu molt assequible". En concret, amb un preu de 39,95 €, davant dels 67 € de l'edició actual.

Si el format actual, de tapa dura amb sobrecoberta, fa 18,4 x 25,5 cm, el nou DIEC2 és més petit, 14,20 x 21 cm, i està dividit en dos volums enquadernats en rústica i en un estoig de cartró.

Aquest nou format farà que, externament, el seu aspecte recordi vagament el del DRAE espanyol, també en dos volums, i amb un disseny que ja era ben semblant. A la imatge superior esquerra, el nou DIEC2. A la dreta, el DRAE en la seva 22a edició de 2001.

A banda de les especificacions tècniques, sembla ser que també hi haurà canvis en el contingut, com algú ens va comentar fa uns dies. D'alguns d'aquests canvis, com de la definició de matrimoni, se n'ha parlat molt. Confiem que el DIEC publicarà, com en d'altres ocasions, la llista completa d'aquestes modificacions.

"Exili" de Jean Bigot

"Pompeu FABRA al llit de mort, amb el seu diccionari, traslladat com una mercaderia, tancat per sempre, en un altre lloc..."

Imatges i text de l'obra Exili al catàleg (p. 16-17) de l'exposició Colapso Cardiaco, una interessant barreja de records personals i imaginaris sobre Pompeu Fabra i Carles Rahola, sota la perspectiva artística del seu besnét Jean Bigot. En el muntatge de la peça Exili que es pot visitar actualment la màscara mortuòria de Fabra es mostra fora d'aquesta instal·lació, on veiem un llit ple de sorra que cobreix un Fabra transportat a un exili forçat.

Fins al 31 de març, dimarts vinent, a l'edifici de Correus de Barcelona (Pl. Antonio López, s/n).

Colapso cardiaco. Una història de família

Aquesta imatge, que he manllevat d'un bloc amic, pertany a l'exposició Colapso cardiaco. Una història de família, que tracta els temes de l'exili i la repressió franquista. L'autor, l'artista Jean Bigot, és besnét de dues personalitats culturals catalanes que van patir, com tantes d'altres, aquest moment de la nostra història recent: Pompeu Fabra, que va morir a l'exili a Prada de Conflent i Carles Rahola, afusellat el març de 1939. El títol de la mostra fa referència al cinisme amb què es va certificar la causa de la mort en el cas del filòsof i historiador Carles Rahola.

L'exposició, amb 17 escenes que barregen records personals i paisatges imaginaris, forma part de les activitats del Memorial Democràtic de la Generalitat per commemorar el 70è aniversari de l'exili.

Es pot visitar a l'edifici de Correus de Barcelona (Pl. Antonio lópez, s/n) fins al 31 de març. Alguns blocaires, per iniciativa de Diari d'un llibre vell, farem la visita guiada de demà a les quatre de la tarda.

En Serra l'erra?

Suplement Cultura de l'AVUI, 21 de març de 2009. En Màrius Serra, en la seva columna setmanal de Motacions, desplega mots contra la decisió del Termcat d'adoptar bloc amb ce de català. A banda de citar l'autoritat d'en Bibiloni, en Serra exposa dues raons, que són:

1. Arreu en diuen blog: En més d'una ocasió m'he referit a aquesta afirmació, que crec que no respon als fets. Ni és certa a Catalunya, on evidentment no és així, ni és certa en d'altres bandes, com mostra la fitxa terminològica de la neoloteca del Termcat:

2. La terminació en -g no ens és aliena. En català, actualment, ni el final en -og ni el final en -oc no ens aliè. De fet, consultant el Diccionari invers de la llengua catalana (el DIEC capgirat) trobem 106 paraules amb la terminació -oc, i 13 amb la terminació -og. Res d'això ens és aliè, però semblaria que una terminació és menys aliena que l'altra, si això tingués algun sentit com a argument.


Com he indicat en d'altres ocasions, estic segur que hi ha bons arguments en les dues postures, però aquests dos de l'escrit del passat dissabte no em semblen pas dels millors, i així en deixo constància. En Serra tampoc indica, i és comprensible des de la seva posició, que el diccionari de l'Enciclopèdia també admet bloc, i que el Termcat ha acceptat recentment apunt, mot que continua el joc metafòric de bloc i s'aparta de l'original anglès post.

No sé si enguany els catosfèrics de Granollers tindran ganes de tornar a combatre sobre això, però el tema, malgrat el pas del temps, no sembla esgotar-se.

Més: Sobre la incompresa metàfora, El vell combat entre bloc i blog, El combat bloc/blog i un dels apunts més visitats d'aquest bloc: Bloc, blog o altre mot.


PD: El Cultura de l'AVUI de la setmana següent, 28 de març de 2009, es fa ressò d'aquest apunt (clicar per augmentar):








Més: Una visió llunÀtica del mateix article d'en Serra. :)

Samuel Johnson 2009: una gerra lexicogràfica

¿Algú ha tingut mai la pensada de dissenyar un porró de vi (o una copa de cava, posem pel cas) amb el bust d'un lexicògraf com Pere Labèrnia o Pompeu Fabra? Doncs, per molt estrany que sembli, la idea ja no seria del tot original.

La imatge correspon a una gerra de cervesa de porcellana amb l'efígie del Dr. Samuel Johnson, el principal lexicògraf anglès del segle XVIII (autor de A Dictionary of the English Language) i la víctima més estimada d'aquest bloc. Aquesta és la fitxa d'aquesta obra d'art segons es troba a ebay (per la irrisòria quantitat de 199 dòlars):

Large (6 & 1/4 inch) Royal Doulton Toby Mug "Sam Johnson" (D6289). Copyright 1949. Mint Condition. Top quality workmanship and fine porcelain. Original purchase by seller in Harrod's Department Store, London, England in 1956. Bottom markings in photo 6: RdNo 857579, RdNo 5906, RdNo 77/49. Bottom photo also shows as "A" mark lower left. Royal Doulton stopped making these in 1960. Design attributed to Harry Fenton.

Enguany se celebra el Samuel Johnson Tercentenary, ja que el proper 18 de setembre farà 300 anys del naixement del cèlebre lexicògraf anglès. Aquest apunt és, doncs, el primer d'una sèrie que dedicarem al Dr. Johnson. El d'avui és una banalitat però ens serveix per brindar per ell i la seva enorme tasca.

Zionist-English Dictionary

No trobo el nom del dibuixant. Potser s'oculta... Aquí, la versió completa del diccionari.

El centè joc literari de Jesús M. Tibau

"PREFACI

L'any 1923, quan sobrevingué el Directori, els treballs de confecció del Diccionari de l'Institut estaven molt avançats, la replega de materials era ja abundantíssima i s'havia començat la redacció dels articles i llur revisió pels membres de les tres seccions Històrico-arqueològica, Filològica i de Ciències. Tenint, però, en compte el temps que s'hi havia esmerçat, l'obra, certament, hauria hagut d'estar més avançada. Dificultats de tota mena havien entrebancat, sobretot els primers anys de vida de les Oficines lexicogràfiques, la marxa dels treballs de replega, ordenació i aprofitament dels materials, i, en aquella data, es preveia que, àdhuc en el cas en què no sorgissin noves dificultats, havia de tardar-se molt de temps encara a tenir enllestida l'enorme tasca de confecció i impressió del futur Diccionari."

Amb aquest fragment de l'inici d'un llibre que ha influït decisivament en tota la literatura catalana d'ençà de la seva aparició, participem en el 100è joc literari de Tens un racó dalt del món (instruccions del joc). I aprofitem per felicitar el dinàmic trapezista Jesús per tants anys d'atiar el caliu blocatalà.


Pista 1 (ja indicada): ha influït decisivament en tota la literatura catalana d'ençà de la seva aparició.
Pista 2: el títol té sis paraules, com sis lletres té el nom de pila de l'autor, com sis lletres té la vila on va néixer, com sis lletres té català.
Pista 3: es va imprimir, amb 1.782 pàgines, als tallers NAGSA el 30 de novembre del mateix any que Huxley publicà Un món feliç. Feliç recerca!

La solució.

Diccionari del vi i del beure

"En els camps ben cultivats hi veig la mateixa civilització que en els llibres de les persones sensibles".

Amb aquesta citació planiana comença el pròleg d'un repertori lexicogràfic acabat de publicar: el Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní Olivé (Cossetània, Valls, 2009).

L'autor, el filòleg per la UB Joan Maria Romaní (1952), havia publicat ja una versió anterior d'aquesta mateixa obra a La Magrana (1998). En aquesta nova publicació s'ha corregit i augmentat la informació de l'anterior i s'ha estructurat de manera un xic diferent.

D'abast enciclopèdic, aquest diccionari actual recull, en 350 pàgines, més de 2.500 entrades, des de termes referits al cultiu de la vinya i l'origen de les begudes fins al seu consum a taula.

A banda de definicions i altres informacions (inclosos quadres explicatius i mapes), trobem diferents annexos: un interessantíssim apartat de refranys ordenats temàticament sobre la vinya, el raïm, la verema, el vi i el beure (calculo que n'hi ha més de cinc-cents), un vocabulari temàtic, vocabularis en castellà, francès i anglès, i adreces dels consells reguladors i altres entitats relacionades amb el vi.

Aquest Diccionari del vi i del beure és una obra divulgativa i amena que no s'adreça només als experts sommeliers, ofici que ja es practicava durant l'edat mitjana, sinó que qualsevol aficionat al vi, com jo mateix, pot trobar-hi informacions d'interès sobre aquest món complex i fascinant.

També hi ha diversos diccionaris del vi penjats a la xarxa, com el de Xavier Rull, que enguany compleix deu anys (el diccionari; ell uns quants més).


Relacionat: Terminologia per a fer boca i bocam, I brindarem tot maleint la memòria de Felip quint.

Poe i Fabra

Enguany es compleix el 200 aniversari del naixement d'Edgar Allan Poe, l'obra del qual té interessants connexions amb les nostres lletres.

Joan Coromines explica que Pompeu Fabra va ser l'introductor a Espanya d'Edgar Allan Poe, de qui va traduir, en el darrer decenni del segle XIX, el conte The Golden Bug. El títol en català feia La Cuca d'Or i era "una versió d'allò més reeixida i exacta". Sembla ser que Coromines feu les anotacions d'aquesta traducció, que Joan Solà situa cap a 1896, però amb un interrogant a la data i amb l'advertiment "obra problemàtica". Enric Gallén, per la seva banda, diu que el títol en català era La cuca de llum i menciona una segona obra de Poe que Fabra també va traduir: la balada Ulalume. La traducció d'aquest poema no la recull Solà.

Fabra potser va conèixer Poe a través de Baudelaire, de qui era lector, però en tot cas, poc més se'n pot dir de tot plegat, ja que aquestes dues traduccions fabrianes de Poe no s'han localitzat.

Fonts:
- Joan Coromines: Lleures i converses d'un filòleg. Barcelona: Club editor, 1971.
- Enric Gallén: "Traducció, literatura i compromís en Fabra". A La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007.
- Joan Solà: "L'edició de les obres completes de Pompeu Fabra" a Entorn i vigència de l'obra de Fabra (actes del II Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra"). Valls: URV i Cossetània, 2007.

Més: "Els mots de Poe".

Com una llamborda aixecada

"Una paraula rara és en una pàgina com una llamborda aixecada en un carrer. S'hi ensopega, es destrueix l'emoció artística, i l'atenció s'aparta del passatge literari per encaminar-se al diccionari de la llengua."

Wenceslao Fernández Flórez

L'estupend Marc m'ha fet a mans aquesta citació, de la qual desconec l'obra d'origen. De la llamborda de l'esquerra sí que en sé l'origen: es pot veure i trepitjar en un carrer del barri vermell d'Amsterdam.

75 anys d'Editorial Moll

L'altre dia ens referíem al magnífic treball de la professora Perea sobre l'epistolari d'Alcover i aquest proper divendres 13 (i a les 13 h!) la trobarem en una taula rodona a la Setmana del Llibre en Català de Sant Cugat, en la qual també participarà el fill del lexicògraf Francesc de Borja Moll, actual director de l'editorial.

Aquesta és la nota de premsa:

Taula rodona-homenatge al 75 Aniversari d’Editorial Moll

Història, present i futur de l'editorial que ha donat a conèixer les obres dels lingüistes Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, singularment el Diccionari Català-Valencià-Balear, i que ha contribuït decisivament en el foment i difusió dels principals escriptors en llengua catalana.

Amb:

Francesc de B. Moll (fill), director d’Editorial Moll
Maria Pilar Perea, professora a la UB, especialista en Mn. Alcover i Francesc de B. Moll
Sam Abrams, crític literari.

(En acabar l'acte se servirà una copa de cava als assistents)

Més enllà del valor de la publicació del DCVB, l'Editorial Moll, amb més d'un miler de llibres publicats, s'ha convertit en un dels grans referents per a la difusió de la literatura catalana, especialment de les Illes Balears.

L'epistolari de Mossèn Alcover

D'ençà de la famosa calaixera de Mossèn Alcover fins als nostres dies, els mitjans de l'empresa lexicogràfica han avançat qui-sap-lo. Allà pel seu temps (Alcover moria l'any en què naixia el DGLC), ben poc hagués sospitat el lingüista manacorí que en un disc de dotze centímetres de diàmetre prim com una orella de gat s'hi pogués encabir el conjunt complet de cartes que va rebre entre 1880, any en què va començar a aplegar rondalles mallorquines, i 1931.

Aquest extens epistolari d'Antoni Maria Alcover i Sureda (16.140 documents) s'acaba de publicar en format CD-ROM gràcies a la tasca de la professora de Filologia catalana de la UB Maria Pilar Perea. Hi han col·laborat la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, la Facultat de Filologia de la UB, Linguamón-Casa de les Llengües, la Fundació Antoni M. Alcover de Manacor i la Fundació Germà Colon de la Universitat Jaume I de Castelló. L'edició és de la mallorquina editorial Moll, que va ser fundada per Francesc de Borja Moll, coautor del DCVB.

L'obra recull cartes, targetes postals, targetes de visita i qualsevol altre material epistolar conservat actualment en capses de fusta (el mateix Alcover ho classificà en vida) a l'Arxiu del Regne de Mallorca. D'entre els milers de documents, 638 van ser redactats per Alcover, com a còpies o com a esborranys mai enviats. Està tot transcrit i classificat segons els autors de les missives i segons les localitats des de les quals li van ser enviades. Navegant pel seu índex ens trobem, per exemple, amb vint-i-tres cartes que va rebre de Pompeu Fabra entre 1903 i 1917, on es parla tant de temes lingüístics com de qüestions pecuniàries. La majoria d'aquestes cartes Fabra li envià des del País Basc (Bilbao o Begoña).

Molts dels noms de la lexicografia del primer terç del segle XX hi consten: Fabra, Aguiló, Aladern, Bulbena, Monjo, Vogel..., així com d'altres intel·lectuals com Amades, Azaña, Benavente, Fages de Climent, Folch i Torres, Gaudí, Giner de los Ríos, Miret Sans, Montoliu, Oller, Eugeni d'Ors, Rubió Balaguer, Rusiñol, Toda Güell, Verdaguer..., fins a un llarguíssim etcètera de més de 3.000 emissors. Les cartes tracten sovint de la creació del DCVB. L'any del qual n'hi ha més és el 1906, el del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que Mossèn Alcover organitzà i presidí.

"Aquests materials ofereixen una visió molt més rica i complementària de la figura d'Alcover, del seu entorn i de la cultura, de la política i de la societat de finals del segle XIX i del primer terç del segle XX", diu el text que acompanya el CD-ROM.

No deixa de ser paradoxal que les relacions epistolars de fa un segle es puguin conservar probablement amb més facilitat que els seus equivalents actuals: missatges de correu electrònic, SMS i d'altres formes de comunicació tan ràpides i efectives com efímeres.


També en parlen: Bloc de Lletres i Vilaweb.

Relacionat: Dilluns 9 de març, a les 18 h, a l'aula 0.1 de l'edifici Josep Carner (Aribau, 2) de la Facultat de Filologia, es presentaran Esplais de la meva llarga vida, els dietaris d'Irene Rocas (1861-1947), inèdits fins avui, i l'epistolari Alcover-Rocas (1911-1926). L'obra, editada en format CD-ROM per l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Palafrugell, ha anat a cura del filòleg Jordi Curbet i la professora del Departament de Filologia Catalana de la UB M. Pilar Perea. Irene Rocas va ser la corresponsal a Llofriu del DCVB.

Strip mining language

Strip mining language de Lee Everett (2008)

Escultura lexicogràfica de la nord-americana Lee Everett, feta a partir d'un New Webster's dictionary and thesaurus of the english language. La primera edició és de Lexicon Publications (Nova York, 1991), però s'ha reeditat molt i desconeixem quina és l'edició manipulada aquí. Aquest diccionari, d'unes 230.000 entrades, té una sobrecoberta que l'artista ha deixat de banda en la seva creació:

Obres completes de Pompeu Fabra, volum 4

A cap dels lectors del Gazophylacium li és estranya la figura de Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. D'uns anys ençà s'està portant a terme l'edició de les seves Obres completes, un recull que representa una fita essencial en la normalització de la llengua i la cultura catalanes. Aquí hem parlat en alguna ocasió d'aquest gran projecte editorial dirigit per Jordi Mir i Joan Solà. Dels volums que s'han publicat fins ara, voldria destacar-ne dos pel seu important contingut lexicogràfic. Ho faré en dos apunts diferents donada la importància d'aquesta obra.

El quart volum de les Obres completes de Pompeu Fabra va publicar-se el desembre del 2008, a cura de Mila Segarra i Albert Rico, i porta per títol "Obra ortogràfica. Manuals divulgatius (1925-1926)".

Per una banda, aquest volum presenta l’obra ortogràfica més important de Fabra: les Normes ortogràfiques de l’IEC (1913), una gran fita en l’ortografia normativa del català modern, i el Diccionari ortogràfic (1917). Quant a les Normes, no són una obra personal de Fabra ja que figuren com a document institucional de l'IEC, però, com podem imaginar, la intervenció del lingüista va ser essencial en la seva redacció. Del Diccionari ortogràfic es reprodueix la segona edició de 1923, que manté les característiques de la primera, però presenta correccions i addicions. També s'inclouen altres obres ortogràfiques fabrianes menys conegudes, com el Tractat d'ortografia catalana (1904), el Qüestionari Fabra (1911), primera redacció de les Normes, i la Proposta de reforma de les Normes ortogràfiques (1914), una obra inèdita fins ara. L'encarregada d'estudiar aquestes obres ha estat Mila Segarra.

Per altra banda, en aquest quart volum també es reediten els quatre manuals divulgatius que l'autor publicà a Barcino: Ortografia catalana i Les principals faltes de gramàtica, de 1925, i el Diccionari ortogràfic abreujat i La conjugació dels verbs en català, de 1926. També s'inclouen les onze lliçons que Fabra va publicar al Butlletí dels Mestres l'any 1931. L'encarregat de l'estudi d'aquests manuals i articles ha estat Albert Rico.



Sempre que ha estat possible, les obres es reprodueixen en edició facsímil, cosa que, al meu parer, encara fa més interessant l'edició, ja que es poden copsar amb més fidelitat l'estil i característiques de les obres originals.

Viure, i riure, dins dels mots

"Dins un mot, quanta gent que hi viu"

Vicent Andrés Estellés

Avui fa 10 anys que van començar a rodar els mots de 'Cada dia, un mot'. La màquina de mots no s'atura i, per celebrar-ho, Empúries ha publicat un llibre que recull la feina feta fins ara. Es titula Rodamots. Deu anys fent 'Cada dia, un mot' i en són autors en Jordi Palou i en Pau Vidal. Per als subscriptors, hi ha condicions especials de compra fins al 6 de març. Aquí trobareu més informació de l'aniversari i del llibre.

I avui també fa una quinzena de dies que ha deixat de funcionar la magnífica Base de badades, després de més d'un any de jugar amb els mots amb elegància i enginy. En homenatge al nostre badocaire de capçalera, direm que: "Dins un mot, quanta gent que hi riu". Fins ben aviat, elbokabulari!

Quant al vers inicial, popularitzat pels lletraferits de Rodamots, pertany a la segona estrofa d'un poema ben lexicogràfic: "Esborranys d'una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra", del Primer llibre de les odes (1972) de Vicent Andrés Estellés. Tota l'oda, una festa en homenatge al DGLC, fa així:

Sabíeu, al principi, el mot,

brut encara de fang, de llot,

de convivència terral.

Del mot vindria la central

força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,

un silenci voltava l’acte

del descobriment decisiu.

Dins un mot, quanta gent que hi viu!

L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,

cabdell recòndit i primari,

coneixíeu el so i el pes,

com encara el volum. I més:

el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres

ratlles, o nocions terrestres,

que determinen, al contacte,

el fet primordial d’un pacte

dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,

rigorosament temporal,

intemporal se’ns esdevé!

Si cada cosa el seu mot té,

el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa

en ordre de combat o alosa,

els empeny amb fonda energia!

Punt incert de la nit i el dia,

sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou

un poble fondament, l’enrenou

d’una part de la humanitat

que proclama la dignitat

de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia

essencial, on inicia,

brusca, la fosca ascensió,

un signe de redempció

en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa

així empentava, ardent, l’empresa

de net i fúlgid averany.

Vós sabíeu el dia i l’any

i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!

Així el mot determina i mana,

oh fang, oh cànter, oh coloma,

goig proclamat de l’idioma

que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,

ens retornaven veus antigues

que eren reducte i fonament,

aixecant l’antic testament

brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa

el camperol, el mot que haurà

de fructificar febrilment.

Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

PS: Un bloc d'escola badocaire i nom lexicogràfic: el Disseccionari.